sobre ALTRES SEMIDEUS d’Anna Gual a Diari de Girona, al Segre, al Regió i a El 9 Nou (02.04.19)

Semideus

La poesia és un gènere que, tot i ser minoritari pel que fa al nombre d’exemplars venuts, ha assumit dins la nostra literatura una posició rellevant, per la qualitat i la projecció d’autors com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep V. Foix, Salvador Espriu o Josep Carner. I poetes com Miquel Martí i Pol o Joan Margarit han aconseguit arribar a públics molt amplis. He esmentat fins ara noms d’escriptors, però, sobretot des de la irrupció de l’obra valenta i influent de Maria Mercè Marçal, la veu de la dona ha assolit un protagonisme creixent en la poesia catalana, com acrediten els reconeixements rebuts per Montserrat Abelló, Joana Raspall, Antònia Vicens o enguany Marta Pessarrodona. I en aquest context convé destacar figures emergents com la d’Anna Gual, nascuda l’any 1986, que és una de les escriptores més personals i interessants de la seva generació. Ha publicat fa ben poc a LaBreu Edicions Altres semideus, el volum que tanca la trilogia Arrel Trinitat, després de Molsa i El tubercle, tots dos editats el 2016. Anna Gual té el coratge i l’honestedat de defugir la temptació d’adscriure’s a modes fugisseres i cerca amb rigor i coherència el seu propi camí. Profundament unida a la vida i al seu gest, transmet als seus versos un vincle radical i conscient amb la naturalesa que ens envolta i ens integra (“Potser ningú mai sabrà per què/ els arbres es connecten sota terra”), però també amb l’univers, que, immens, ens mostra al seu rostre d’infinit el fil de llum que uneix des del present l’origen i el destí. Identificada amb l’experiència complexa de la contemporaneïtat, Anna Gual se sent colpida per la ferida del temps (“la història ens va escrivint/mentre ens esborra”) i es concep lúcidament com a baula del corrent incessant de les generacions (“Tu sempre has habitat tots els temps./ Sempre m’has viscut a dins”, al poema Re-re-re-besàvia). Hi insistirà al final del volum: “La mà/ de la meva àvia/ s’obre igual/ que la mà d’un nadó” o “El darrer so que sentiré quan mori/ serà el crit que vaig fer al néixer”. Intensament atreta per la força de l’invisible, anota: “L’invisible/ ens guarirà”. A l’epíleg que clou el llibre, Susanna Rafart es refereix amb encert a la poètica d’Anna Gual com a “clara, tallant, sense elements retòrics”. Rafart hi parla, així mateix, d’una “nova espiritualitat”. Gual desconfia de les aparences: “Tan fals com la realitat”. Fins i tot arriba a afirmar: “Si vivim/ és per fugir”. La poesia concisa i precisa d’Anna Gual té una dimensió reflexiva. Hi fa peu per pensar-se. Escriu: “Construirem una casa/dins el cervell./ L’ajudarem a viure”. La poesia d’Anna Gual és esperançada, però no evita confrontar-se amb la mirada de la mort (“La mort és tan gran/ que només n’hi pot haver una”) i amb la solitud: “Fins i tot l’home sol/ s’ha citat amb la finestra”. I reivindica les dones-llanterna, de les quals Rafart, associant-hi Anna Gual, explica: “Són les veus de les dones-llanterna, les veus que, desarrelades d’un món factici, ja no imploren, sinó que enlluernen”

Carles Duarte i Montserrat, Diari de Girona, al Segre, al Regió i a El 9 Nou.(03.04.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter