La sordidesa de l’antiga URSS, LA FILIAL de Dovlàtov a LlegirEnCasD’Incendi (03.02.17)

La sordidesa de l’antiga URSS

A ‘La filial’, Sergei Dovlàtov retrata la vida al país soviètic i les aspiracions i la nostàlgia dels russos exiliats a l’estranger

LaBreu ha tingut la bona idea d’acostar-nos a l’obra de Sergei Dovlàtov, un autor rus contemporani que va morir encara relativament jove, l’any 1990, amb quaranta-nou anys. I per fer-ho ha comptat amb les excel·lents traduccions de Miquel Cabal. L’escriptor té un estil personal, els llibres que li coneixem fins ara són relativament breus, cosa que fa que ens hi acostem sense prevenció, aquesta prevenció que desvetllen avui, d’entrada, els volums molt gruixuts. També el seu estil és concís, de frases breus, iròniques i contundents, aptes per tenir vida pròpia fins i tot fora del seu context.

Dovlàtov recorre a la seva pròpia vida i en fa literatura. Canvia una mica el seu nom, el d’alguns protagonistes i, als més famosos, els respecta la filiació. Potser per això i per ajudar els no iniciats seria interessant poder incloure en el llibre algunes notes més sobre referències i personatges, fins i tot  sobre fets històrics recents ja que el temps passa molt de pressa i un coneixement més aprofundit pot oferir nivells de lectura més sòlids. Tanmateix, això tampoc no és imprescindible i, en tot cas, sempre ens queda la xarxa per tal de poder consultar els nostres dubtes. Dovlàtov ens retrata la sordidesa de l’antiga URSS, una sordidesa en evolució, ja no som a l’època del teló d’acer ni de l’estalinisme i molts dissidents amb un cert prestigi tenen més fàcil marxar del país, o fins i tot, com en el seu cas, són convidats a fer-ho.

I aquesta colònia russa a l’exili és també una Rússia externa, que viu a Nova York i a d’altres grans ciutats del país del gran enemic antic i que barreja nostàlgia amb ideologia. Gent molt diversa, enfrontada, amb aspiracions, que beu a dojo i que viu i sobreviu com pot. Dovlàtov explica a La filial la seva assistència a un congrés d’intel·lectuals russos anticomunistes que s’esdevé a Los Angeles. No hi va de gust, sinó per qüestions de feina, ja que ell és un professional, i l’autor ironitza sobre el tema amb una de les moltes frases brillants del llibre: “ Quan a algú li demanen una idiotesa, sempre el tracten de professional”.

En aquest congrés es concentra una gran quantitat de fauna humana diversa, a La zona Dovlàtov ja remarcava el fet que l’infern no era aquell camp de presoners sinó la gent, en general, presoners inclosos. Una opinió que podria semblar propera a la de Sartre si no fos que Dovlàtov la manifesta amb una punyent ironia russa. En mig d’aquest congrés surrealista s’esdevé una anècdota amorosa que ocupa una bona part del llibre, l’escriptor es retroba amb una dona, antiga parella seva de joventut, una dona atractiva, excèntrica, aprofitada, imprevisible. Tot i que el protagonista ja està casat i amb fills grandets reprèn l’antiga relació, si és que a allò que li esdevé se’n pot dir relació i gairebé estaria disposat a deixar-ho tot per ella si la dona volgués. I és que els primers amors, que, com diu l’escriptor, apleguen joventut i llibertat, són molt difícils d’oblidar.

En el pensament i en la literatura de Dovlàtov es perceben trets de la literatura russa clàssica, fatalisme i un sentit de l’humor molt particular, que es fa patent en una ironia que frega el sarcasme i en una pietat pels altres que en ocasions transforma la crítica gairebé en acudit. La felicitat excessiva, ai, sembla un presagi de la desgràcia propera. La filial  va ser el darrer llibre publicat en vida de l’autor, qui potser preveia el seu final o potser podem pensar que era així en llegir-lo.

La vida és allò que sentim, que no sempre respon a una realitat objectiva, ens diu l’autor. La relació amb l’amor de la seva joventut arriba a esdevenir gairebé un símbol de la vida dominada per aquests sentiments, la relació va arribar a ser malaltissa, el va immergir en el desconcert, en la inoperància professional però, malgrat tot, ell creu que la va estimar o que la va arribar a necessitar de forma imprudent. El protagonista evoca la seva gelosia insistent i, en ocasions, inútil i absurda, la constatació de què podia haver estat capaç de maltractar-la, es plany d’haver fet coses que no volia fer i dit coses que no volia dir, però tot plegat resta embolcallat d’aquest humor àcid que desdramatitza una relació tan singular. Hi ha un cinisme lúcid en tot plegat, l’autor menciona la seva pobresa infantil, i pensa que els pobres han de mostrar contenció i pensar en les conseqüències posteriors de tot plegat, potser irreversibles.

Al llibre hi trobem reflexions cantelludes a l’entorn de la vida als Estats Units i sobre la seva gent però també el reconeixement de certa generositat en l’acollida que no comporta, de forma obligatòria, mostrar devocions vers la societat americana. Un dels personatges recorda a un altre, que fa paral·lelismes entre la URSS i els Estats Units, que en el seu país d’origen no es podria parlar de tot, com ho fan en aquest congrés, sense que a la porta no hi hagués furgons policials esperant-los, per exemple.

En el congrés coincideixen persones d’origen molt diferent, descendents d’aristòcrates, d’estalinistes convençuts. Un activista reconeix un torturador seu, que havia estat policia secreta, però cal reprimir els instints i, si cal trencar-li la cara, fer-ho en un altra lloc car una cosa així pot provocar dubtes al país d’acollida, sobre la intolerància dels exiliats. El retrat de l’anticomunisme a l’exili és lamentable, lluites internes, servituds vers els qui paguen activitats intel·lectual, inutilitat de tanta xerrameca, insolidaritat lligada a filiacions diverses: polítiques, religioses, ètniques. El llibre ens parla d’un món molt concret però té components universals i qui hagi assistit a reunions d’aquesta mena, ni que sigui al barri, sap que existeixen aquesta mena de personalismes, d’enfrontaments, de debats subvencionats inútils i que no van enlloc. L’ànima humana es universal en els seus aspectes de grandesa però també en la seva part sòrdida, ridícula, mesquina.

Un col·lega del protagonista manifesta que després dels comunistes el que més odia són els anticomunistes. Al capdavall potser el millor és no tenir idees de cap mena que generin servituds excessives i conservar la independència, la individualitat, tot i que no resulta gens fàcil. Dovlàtov va tenir molts problemes al seu país, la seva obra circulava a base del sistema de còpies casolanes distribuïdes de forma privada, una manera de fer que va propiciar molta bona literatura una part de la qual, més endavant, va aconseguir una distribució més convencional.

Va aconseguir publicar alguna cosa a diferents països europeus i va acabar per ser expulsat del país. L’any 1979 va anar als Estats Units on va treballar de periodista, per a diferents publicacions i per a emissores de ràdio que emetien en rus. També allà va tenir problemes però eren d’una altra volada. Va morir abans de veure la desintegració del seu país, que, d’alguna manera, preveia, com preveia una globalització que no tenia perquè ser positiva. En aquella època ja hi havia molts símptomes sobre el que arribaria després tot i que en política i economia es fa difícil preveure res, la realitat sempre supera les expectatives.

Cal remarcar la importància de comptar en català amb l’obra de l’autor, gràcies a una de les poques editorials arriscades que tenim avui pels nostres verals, en una època en la qual les coses es posen molt difícils per aquest sector professional. Dovlàtov no va ser un autor excessivament popular, precisament. I no sé si un autor nostre, contemporani, que expliqués amb tanta irònica lucidesa una trobada política o intel·lectual contemporània trobaria la sortida adient, potser ens coneixem massa, en aquest petit país, per esdevenir tan crítics.

Llegir en cas d’Incendi, Júlia Costa

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter