Talismà (LaBreu), de Lluís Calvo, és el seu llibre de poemes que fa vint-i-un. Múltiple de tres que reduït en la suma 2+1 suma tres. Amb aquest llibre el poeta compta trenta anys en els viaranys de la paraula poètica. Feliç coincidència. Tornaré al tres, al seu simbolisme. Ara celebrem el present que el poeta ens fa d’aquest seu talismà: un conjunt de poemes que són l’eco fet paraula d’un viatge personal de recerca, una quête existencial.

Hi ha títols de llibres que són descriptius i simbòlics al mateix temps. És el cas. Perquè, què és un talismà? Escriu l’estudiós J. Garcia Font en el seu treball sobre el simbolisme dels talismans egipcis que un talismà és un element, un objecte ‘elaborat amb art’ (ho recalca així el mateix estudiós) basat en la creença que absorbirà, activarà o crearà energies d’ordre hiperfísic o assolirà certs efectes que escapen a causes naturals desconegudes. Entrem en l’àmbit d’allò que no sabem. Aquest és l’esperó que mou a la recerca: anar més enllà del que es veu però que d’alguna manera percebem.

Segons la tradició que es remunta a Egipte, o més enllà, un talismà obrat amb aquesta mena d’art constitueix l’expressió física d’un mode peculiar de concebre el món que ens envolta i de les forces que actuen en altres dimensions. Vist així, un talismà és un objecte d’art, cert, però també hi ha un rerefons, una metafísica, en aquest objecte, perquè podem ser nosaltres mateixos un talismà viu des del moment en què esdevenim capaços de fusionar les energies de la matèria i les de la ment per situar-les més enllà de la dualitat, tot harmonitzant així la polaritat. Perquè tot és vida, la mort està continguda en la vida. La vida i la mort van de bracet, escriu Calvo en un dels versos de Talismà. Estem parlant d’una alquímia? Una alquímia espiritual com hi ha una cavalleria espiritual (una lectura del Quixot en aquest termes il.luminaria la novel.la més enllà del relat literal, ja de per si prou significatiu).

La síntesi o harmonia de la polaritat es resol en el tres. Per això el número tres és el símbol de la divinitat en moltes concepcions religioses. En la nostra tradició cristiana es parla del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, amb el Fill, el Verb com a intermediari, llaç d’unió entre el Pare i l’Esperit (per similitud, la paraula com a intermediària entre els dos mons, entre el cel i la terra per dir-ho en llenguatge metafòric). També podem parlar de les trinitats constituïdes per la Potència, la Saviesa i la Bellesa; o el Ser, la Consciència i l’Amor. I tot expressant la síntesi de la polaritat –pare, mare, fill-, en el dibuix d’un triangle invertit veiem la figura d’un cor i també la figura de la Copa Santa, el Sant Grial. En el seu periple cultural i espiritual, en la quête que es realitza en la trobada amb l’Altre i allò Altre (no som si no som també en els altres en i la realitat altra), Calvo, que comença el seu viatge a l’Índia i s’inicia simbòlicament en les aigües del riu sagrat, el Ganges, recala a llocs emblemàtics d’Occitània i de Catalunya i expressa aquestes seves experiències en una veu de trobador. No ens hi podem estendre, però l’amor cortès o fins amor va inspirar també al Dant l’stil nuovo que al seu temps es va inspirar en El càntic dels càntics bíblic, el llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull, els versos dels poetes místics de totes les tradicions. Talismà de Lluís Calvo se situa en aquest traçat: les vies del transcendent.

Ara ja ens podem fer la pregunta: de quin ‘art’ estem parlant? Del gran art. El gran art consisteix a fer-se un mateix una obra d’art, esdevenir en un sentit. Una feina que no té fi. És feina de tota una vida esculpir-se com una escultura, o escriure, tot vivint-lo, el llibre de la vida, com va fer Teresa de Jesús. A Talismà, de Lluís Calvo, trobem anotats en forma de poemes ben escandits, cal dir, aquest treball que tot buscant la bellesa del paradís perdut malda per crear amb aquest ‘art’ una forma de paradís en un cor nou. Un segon naixement? El primer és el naixement de la carn; el segon naixement és el de la consciència, de la comprensió i el coneixement del que és essencial. Així esdevé insubstancial per aquell sentit de la vida que dèiem el que no es manifesta en obres, com tan bé expressa el principi evangèlic.

La quête o és real, viscuda, o no és. Però la dificultat d’expressar amb paraules els seus fruits és gran. Ho va dir Joan de la Creu: A toda ciencia trascendiendo. El llenguatge lògic serveix de ben poc per mostrar la veu, els moviments de l’ànima, la transmutació dels seus metalls impurs en or com en un simbòlic procés alquímic. Cal la poesia, les seves metàfores, les imatges poderoses per dir de manera diàfana l’experiència del que es busca mentre es caminen els dies i s’aprèn dels afanys. En aquest sentit, escriu Lluís Calvo: L’Orient és la llum que desconeixem./ La paraula, el trànsit/ la saó. (La paraula del poema, que és també la paraula del cor. Així, a el poema Els dons el poeta demana (i es demana): Dona’m, encara, el do de la paraula/ que jo en faré drecera del meu cor).

     L’Orient. El geogràfic i el cultural que situem a l’Àsia, a l’Índia, i des d’aquí ja hi som, en l’Orient. Catalunya és a l’Orient de la península ibèrica com Occitània és a l’Orient de França (l’Orient dóna carisma d’Orient). L’Orient que som i l’Orient que busquem perquè Orient és un símbol de la llum del coneixement, de la il.luminació si ens hi referim en llenguatge oriental, així com l’Orient com un estat de l’ànima. Igualment l’Orient és un lloc al qual no s’hi arriba si no és traspassant les portes de la mort. La mort física és el llindar. Però també les morts necessàries, aquí, en vida, amb la fosa voluntària, amb la transmutació dels metalls embrutits, fatals per a la vida de l’esperit.

El camí de tornada/ serà un retrobament, escriu Lluís Calvo a través de la veu d’un trobador. El seu llenguatge poètic, que pot semblar un trobar clus, es fa transparent en versos com aquest: El camí de tornada/ serà un retrobament. Ser per desprendre’s. Mentrestant, en el temps que excedeix a la maduresa física s’entra en el temps de les ofrenes dels fruits espirituals, dels destil.lats dels dies viscuts, de les experiències que obren els ulls a la realitat sensible i íntima de les coses.

Per això escriu Lluís Calvo: Som l’Orient/ quan el món es contempla a través de nosaltres. L’Orient es va fent visible en els fidels d’Amor (l’amor és art i ciència) tal com l’entenien no només els trobadors i les trobairitz, o els cavallers i les dames de la taula rodona, sinó també místiques del segle XIII, com la beguina Hadewijch d’Anvers, la qual, tot expressant la forma més humana i més espiritual del Minne-Amor, va escriure: Amb Amor, la Raó [és] il.luminada.

Ho deia també Ramon Llull. I Lluís Calvo es refereix a la raó il.luminada per l’amor que és coneixement amb aquests versos que es despleguen en un diàleg, en una proximitat: Vine, encega’m/ senyor de llum il.lesa. Ser encegat per la llum, és a dir, veure el màxim de llum, il.luminar-se en el seu centre. Il.lesa, incontaminada llum, l’última llum que és la primera… Ja s’ha dit: El camí de tornada/ serà un retrobament. És per això que, en la dimensió espiritual, o el nom que vulguem donar a aquesta dimensió de la realitat, es pot afirmar que la mort en sentit transcendent no existeix.

     Talismà, un llibre en el qual reverbera la llum d’aquell art al qual m’he referit abans, és a dir, l’art de donar-se a llum un mateix en la consciència, l’art de fer-se l’home nou, invitació a la regeneració a la qual som invitats també en l’Evangeli, Talismà, un llibre de poemes que culmina una etapa del seu autor, és, tal com des de la meva visió l’he percebut, un fruit d’una etapa de més profunda comprensió de la primera i última realitat que, com el dia i la nit, es donen la mà.

Teresa Costa-Gramunt, Núvol (29.04.17)