Toni Clapés parla D’INCERTES CERTESES de Montserrat Rodés a la revista Sonograma (29.11.13)

Fa onze anys, Montserrat Rodés publicava un llibre de poemes amb un títol, potser, provocador i il·luminador alhora: Deleàtur (literalment, “que sigui destruït”). Es tractava d’uns poemes minimalistes, essencials, amb una altíssima intensitat lírica, de dol. El títol semblava evocar l’obliteració dels signes lingüístics i, anant més enllà, l’abolició del sentit del contingut del llenguatge, de la forma dels poemes. A la vegada, però, els textos confirmaven el mestratge de Rodés en aquest difícil (i tan imitat pels mediocres!) art de la pèrdua que ens guia pels laberints de la cerca del moll de l’os, de l’essencialitat de la poesia, de la vida. “Les addicions són / les supressions que ignores”, deia la poeta.
Encapçalat per una citació de Guy Allix (“Tout ce qu’il faut taire pour dire”), Deleàtur recordava el darrer dels decasíl·labs únics (únics en el doble sentit del mot) de les Immediacions de Feliu Formosa (“del que he tatxat, queden aquests poemes”), i Rodés rematava el llibre amb aquests extraordinaris versos: “Excavar el buit de la llum, / extreure’n la nit immensa. / Desfer-se l’instant. Vertigen.”
Després van seguir dos altres títols (Immunitats, 2005, i Alarma, 2008), que van continuat la mateixa sendera del Deleàtur que va sorprendre i corprendre qui escriu aquestes línies de comentari.
Ara, de la mà benefactora de labreu edicions ens arriba D’incertes certeses. Un volum que, després dels llibres (viatges) precedents de l’autora, sembla apuntar cap a un retorn a una poesia més eloqüent: intensament expressiva, amb un discurs completament travat i explícit. Però, convé no oblidar-ho, és un viatge de retorn: la poeta s’ha fet sàvia en els viatges (llibres) anteriors. Ha navegat per les mars procel·loses de la reducció, a frec del silenci; s’ha atansat al foc abrusador de la paraula. Retorna, sí, i se sap “al centre d’un incendi / atrapada / extingida”. I ha après que d’ara endavant li caldrà plantar la seva poesia allí on habita la malfiança, expressada doblement aD’incertes certeses: en el títol (d’evidents ressons dels postulats postmoderns) i en el transfons de l’escriptura (la desconfiança envers el llenguatge).

rodésH
Hem abandonat els grans relats legitimadors, la unitat ha esdevingut desvertebració –pur fragment– i ara ja no ens creiem (gairebé) res, i avancem a les palpentes pel territori de l’incert: “Cap vaticini ja no et cal / per saber el que no has vist”, llegim en el primer poema de la tercera part, encapçalada per uns versos de Celan altament significatius: “vés cap a tu, uneix-t’hi, / dins la perduda / claror terral”. Els cinquanta-cinc poemes de Rodés llisquen damunt la superfície líquida, no tant del dubte, com de la seguretat de l’incert: “Sense ni adonar-te’n, has pres / el tram que recula i avança / simultàniament”. Car “Ni tan sols / ens queda l’opció / de fer-nos / ser present (…) Però /  aquesta / no és la veritat / n’és una altra / la veritable / que ve”. I “el sentit de la raó / se’m revela perplex / escindit de l’evidència / irrecuperable”.  Jordi Marrugat ha expressat encertadament aquesta condició (nova) del poeta postmodern, que transita per una sendera que li resulta del tot incomprensible, on “El poeta cerca i mai no troba; obre un camí mancat de final; viu un present sense seguretats futures (…) viu en mots que no componen certeses, perquè l’única troballa (…) l’única seguretat és la mort.”
I també la malfiança en el llenguatge plana rere els poemes del llibre, com ho feia en els anteriors. Ara es compleixen exactament 111 anys que Von Hofmannsthal escrivia aquell breu text, en forma epistolar, que donava el tret de sortida al que després se’n va dir la crisi del llenguatge o, per dir-ho amb paraules més casolanes, la desconfiança en el llenguatge. En efecte, l’escriptor posava en llavis de Philipp lord Chandos aquests mots adreçats a Sir Francis Bacon: “Les paraules abstractes de què els llavis per força se serveixen per tal de donar llum a qualsevol raonament, se’m desfeien a la boca com bolets podrits (…) Tot se’m va fer miques, els trossos també es van esbocinar, i ja no vaig poder abastar res més amb un concepte (…) Les paraules em tornen a girar l’esquena”. Agafant el relleu, Montserrat Rodés ens brinda aquest poema-bandera de l’íncipit del llibre per dir-nos que, tampoc en aquest terreny hem avançat gaire: “Com anomenar tot allò / innominable que s’oculta / en el que queda i perviu/ darrere d’un altre darrere”. Què ens cal fer, doncs? “Callar en nom / del dubte”? El retorn al silenci seminal?…
Poesia de pensament,de reflexió, poesia forta: lluny de seduccions formalistes i jocoses. Poemes amb arestes cantelludes, que fereixen el cor del lector però que, per això mateix, l’indueixen de seguida a la meditació, al qüestionament, a la reescriptura. A restar en silenci, tot escoltant aquesta música cairuda, aspre i profunda que Montserrat Rodés proposa.
Menció especial per l’encert de labreu edicions a l’hora d’incorporar aquesta poeta en la seva col·lecció. I, alhora, de triar aquest color fúcsia àcid, que fereix suament la vista del lector, com una premonició del que pot succeir-li a l’hora de llegir els poemes.

Antoni Clapés revista Sonogramana (29.11.13)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter

[sibwp_form id=1]