“Tot allò que Adorno no podia imaginar” ressenya a REIXES DE LLENGUA de Paul Celan a LaLlança (06.03.19)

Tot allò que Adorno no podia imaginar

La poesia de Paul Celan  ha estat qualificada, sovint, d’hermètica i fosca. Certament, la lectura de Reixes de Llengua, el tercer volum de l’autor que ens arriba de la mà de Labreu, en traducció i notes d’Arnau Pons, és exigent. Diria, tanmateix, que no és per una qüestió d’opacitat, sinó per la voluntat de l’autor de subvertir de manera definitiva una llengua massa dolorosa per ser bella: la materna, la dels botxins, la de la barbàrie, i una tradició que, fos com fos, havia fet part -i, en certa manera seguia legitimant- l’horror.

Celan passphoto 1938

Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. Em cal citar Adorno, sí. I ho faig perquè tot i que aquesta, una de les seves cites més tristament cèlebres  – i, sovint interpretada de manera superficial-, s’escoli massa sovint en els textos sobre la poesia que es va escriure després de la Xoà, en el cas de Paul Celan, l’al·lusió a Adorno és el preludi necessari a la rotunda resposta contra aquesta afirmació que va ser Reixes de Llengua, un acte deliberadament ètic, enfront de la certa estètica que  sobrevola la sentència.

El després d’Adorno porta implícit el sobreviure. I sobreviure, en el cas d’una barbàrie, no sempre implica heroïcitat; més aviat atzar: Celan va aconseguir esquivar els trens de la mort amagant-se en una fàbrica de cosmètics a la seva Romania natal, però no va poder evitar que els seus pares acabessin en un camp de concentració. Tots dos van morir-hi i ell quedà condemnat per sempre a l’agonia de qui ha esquivat la mort, però amb la marca indeleble de l’orfandat i la solitud, amb la càrrega perpètua de la culpa. Un dolor i una culpa que només va poder ofegar llançant-se al Sena, el 1970.

La resposta de Celan a Adorno, insisteixo, va més enllà de l’estètica i és així com ha de ser llegit Reixes de llengua: com un intent d’explicar allò indicible no des de l’experiència sinó des de la reformulació de la llengua dels botxins, no des de l’oposició sinó, com apunta Jean Bollack, des de la refecció, des de la resemantització, des de la subversió poètica de la llengua de l’esdeveniment: ben bé com a contrapoètica.

Des d’aquest lloc, en què l’horror no s’embolcalla de la bellesa poètica, Celan rebat la cautela adorniana des d’un llenguatge propi que no testimonia sinó que al·legoritza, que homenatja les veus que l’horror ha fet callar per sempre, que fa cerimònia del silenci que ha imposat la barbàrie, que violenta la llengua que ha utilitzat la pròpia violència, esbotzant-ne les convencions  i esmicolant-ne el significat.

El llenguatge com si, en efecte, passés a través de les reixes del títol, ens arriba fragmentat, a batzegades, a cops de llum i de foscor. També els motius canvien depèn on girem l’ull: el dolor i l’horror conviuen amb l’amor a la mare i a l’amant, en un espai íntim, en un clos que mai no estalvia el patiment ni la mirada enllà, en el temps i en l’espai.

És per tot això que traduir Paul Celan, a banda de les dificultats habituals que presenta la traducció de poesia, exigeix una comprensió profunda no només de les circumstàncies en què aquesta va ser escrita sinó sobretot, d’aquest llenguatge propi, polièdric i resemantitzat. Arnau Pons, ha demostrat amb escreix –no només en aquest Reixes de Llengua, també a De Llindar en Llindar (2012) i Cristall d’Alè ( 2014), tots dos publicats a LaBreu– que possiblement l’única manera de traslladar la poesia de Celan a una altra llengua és des de la cura –però també l’audàcia- de qui l’ha estudiat durant molts anys,  d’algú que el coneix bé i que, aconsegueix, per tant, desxifrar l’univers del poeta, amb tots els girs i les ambigüitats. Tant les solucions que proposa a la traducció com a les disjuntives que apunta a les notes que acompanyen els poemes, posen de manifest la feina minuciosa i la voluntat d’acostar el lector a la mirada celaniana i en ocasions, fer-ho, a més,  des de la generositat del propi dubte.

És impossible sortir indemne de la lectura de Reixes de Llengua. En una primera lectura, sense acompanyament crític, aquest llenguatge refet pesa d’una manera difícil d’explicar, com si fóssim davant d’un misteri o d’una profecia que es va desxifrant en curs, que es descabdella subtilment però amb una contundència sovint inesperada.  El propi Arnau Pons a les notes del poema “Ferma Esperança”, ho explica molt millor que no pas jo:  “la contrapoesia crea les condicions necessàries per dir quina poesia va ser còmplice de les massacres, o almenys, connivent i sense vigilància. L’atrocitat roman, protegida , a fi que pugui remuntar a flor de neu. (…) És el miracle insospitat, tot allò que Adorno no podia imaginar: una poesia que ho esventra tot.”

 

 

Download Nulled WordPress Themes
Download Best WordPress Themes Free Download
Premium WordPress Themes Download
Free Download WordPress Themes
udemy free download
download samsung firmware
Download Nulled WordPress Themes
lynda course free download

Categoria: Alabatre, Col·leccions, Premsa, Revistes, Rotatori  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter