TOTS ELS SEPULCRES d’Alorda a la Torre de les Hores de Bernat Dedéu (24.07.15)

Jaume C. Pons Alorda, poeta

Avui em desvetllo amb el caprici de parlar-vos del nostre poeta Jaume C. Pons Alorda, l’extraordinari Mobilis in Mobili Jaumecé, a qui vaig descobrir fa temps disfressat d’un altre home, perquè és així –des del guarniment i la finta- com cal conèixer tots els poetes. En Jaume se’ns va aparèixer per primera vegada abillat de Walt Whitman, de qui ha traduït totes les Fulles d’Herba a la benemèrita Edicions de 1984. A partir d’aquesta excelsa versió, a Catalunya ja no parlem de Whitman sinó que ens hi referim amicalment com aquell poeta americà que ha traduït i recitat en Jaumecé, perquè si llegir-lo en aquesta traducció exemplar és un plaer inacabable, és encara major l’èxtasi que et produeix veure’l recitat per en nostre Pons Alorda, Jaumecé, que el diu com si en Walt fos no pas un tità de les amèriques, sinó un simple passejant embadocat que xerra amb les oliveres de Caimari. Jo em celebro i em canto. I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo. Perquè tots els àtoms que em pertanyen, també et pertanyen a tu.

La segona disfressa que em va fer topar amb el poeta, nostre Jaumecé, fou l’art del meu estimat amic Albert Serra. L’Alorda va escriureApocalipsi Uuuuuuuaaaaa! (Editorial Comanegra), una breu crònica del rodatge d’Història de la meva mort, pel·lícula excelsa en la qual el nostre cineasta ha descobert finalment que la missió de tot bon pensador català és reflexionar sobre Don Joan i el dandisme. Pel que més vulgueu, feu el refotut favor d’abandonar qualsevulla novel·leta de merda per amenitzar l’estiu i correu a comprar aquest Apocalipsi on es descriu l’arbitrarietat i la tirania d’un dels nostres genis indiscutibles: Albert Serra ni tant sols mira el que passa. Espera. Escolta. Caos. Descontrol. Desorganització. No planificació. No forçar. No improvisar i enregistrar aquesta lassitud. El punt bàsic de viure en la crisi constant, el desordre absolut. Qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, per tant cal estar atent sempre. El poeta, novament transfigurat, lluint una generositat fora mida. Disfressa, moviment, atenció: l’observador, un submarí.

He llegit finalment versos d’en Jaumecé a la trilogia Tots els sepulcres que ens ha regalat fa ben poc labreu edicions. Particularment i immodesta, m’agrada especialment quan l’Alorda, en Jaumecé, abandona la podridura de l’ànima trista i perfila la mà decantant-la a l’humor dionisíac d’Els Estris de la Llum: Jo he vist l’infinit davant mi, i tenia el meu rostre. Aviso ja d’entrada que procediré a copiar compulsivament aquests versos als articles d’aquesta nostra Torre, amb o sense el permís de l’autor, i així, estimat Jaumecé, els exegetes que ens llegeixin d’aquí a molts d’anys podran dir que jo era aquell imbècil que escrivia a remolc dels contemporanis del seu temps.Perquè el temps, sortosament, no és de ningú i perquè ningú, desgraciadament, no és del seu temps. En Jaumecé, de fa temps, es contagia de la poesia del nostre mestre Garriga, els fills del qual competim en sentir com més intensament millor un dol insuportable. D’en Garriga n’ha comprat la tristesa, el sepulcre, però també el somriure. Som una gran família.

Fa temps que haig de dinar amb en Jaumecé, amb qui ens trobem a recitals i saraus prometent que la trobada serà prompta. Jo et proposo, nostre Pons Alorda, estimadíssim Jaumecé, que posposem perpètuament l’intercanvi d’aliments, que aquest esdevingui pràcticament una trobada mítica amb la qual tothom especuli, sospiri i fins i tot critiqui injustament, però que no arribi fins el penúltim dia de la nostra vida. Que sigui un dinar perpètuament emplaçat i que quisvulla en parli gratuïtament, que tothom el canti. Perquè els àtoms d’aquesta espera són també els meus àtoms i tots els homes els donaran per bons. Jaumecé, poeta.

Bernat Dedéu  al bloc La torre de les Hores (24.07.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter