TOTS ELS SEPULCRES de Jaume C.Pons Alorda a ElPuntAvui (29.09.15)

La lectura i el germen de la vida

Labreu reuneix a ‘Tots els sepulcres’ una trilogia d’iniciació del poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda

  • Pons Alorda llegeix a la Taverna del Vinseum de Vilafranca, amb Anna Gual Foto: RAY MOLINARI.

A la primera impressió t’adones que Jaume C. Pons Alorda juga fort. Nascut a Caimari (Mallorca) el 1984, no ha perdut cap de les oportunitats que han sorgit en la seva breu però prolífica carrera. Alguns el recordaran per la traducció de l’edició completa de Fulles d’herba, del mestre de la lírica americana Walt Whitman, que ja acumula sis edicions. Uns altres l’associaran al diari de rodatge d’Història de la meva mort, d’Albert Serra. Els habituals dels recitals l’hauran sentit ple de força i passió en les sessions de l’Horiginal i en infinitat de festivals arreu del país.

Tot i que les dificultats per publicar són el pa de cada dia dels poetes, Labreu ha reunit tres dels seus llibres més importants al volum Tots els sepulcres, que aplega Els estris de la llum, Cilici iCarn vol dir desaparicions. En el prefaci de l’edició, el mateix Pons Alorda indica que el germen del volum poètic fou la lectura obsessiva dels versos d’Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terrón: “D’aquell descobriment que encara ara reverbera, sorgiren els tres llibres que aquí s’agrupen en forma definitiva, tal com en un principi foren somniats.”

Les dates de publicació originals van del 2008, quan Els estris de la llum va aparèixer a Documenta Balear, fins al 2010, quan Labreu va presentar Carn vol dir desaparicions. Enmig, Cilici va obtenir el premi Joan Alcover del 2009 i el va editar Moll. A part dels esmentats, Pons Alorda reconeix la influència insistent dels poetes de la Generació dels Setanta, que defineix com una “tribu d’intrèpids que es van qüestionar els límits de la poesia”. Quan li pregunto si tot l’excés de provatures no va despistar el públic que havia arribat al català a través de veus més accessibles, el poeta mallorquí no té dubtes: “La poesia dels setanta s’identifica amb el textualisme, però, a part d’això, hi ha una feina que s’empara en una passió absoluta cap al poder hipnòtic de la paraula. S’ha d’anar una mica més enllà de la superfície per descobrir, com deia Blake, que s’han d’obrir les portes de la percepció.”

Pons Alorda parteix d’una tradició que li resulta pròxima a través de mestres com ara Blai Bonet i Miquel Bauçà, però també Antònia Vicens, “que demostra que la poesia és capaç sempre de trobar solucions salvatges en un moment en què sembla que tot està dit, però en realitat quan la poesia és autèntica, com aquests mestres demostren, un bon poema ens fa estremir”.

De fet, la reedició d’aquesta trilogia en el volum Tots els sepulcresestà a punt d’arribar a la tercera edició, un fet sorprenent en un panorama on les vendes resulten escasses: “Atribueixo aquest fenomen al fet que la meva traducció de Walt Whitman ha tingut èxit i repercussió, però també és important dir que les primeres edicions d’aquests llibres havien tingut mala distribució, sobretot els dos primers. El fet que apareguin d’una tacada dóna més volada a tot plegat.”

Precisament, Jaume C. Pons Alorda treballa en una versió d’El preludi, de William Wordsworth, per a Edicions de 1984.

DAVID CASTILLO, El PuntAvui (29.09.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter