TOTS ELS SEPULCRES de Jaume C.Pons Alorda a la revista Poetari Hivern 2015

JAUME C. PONS ALORDA. Tots els sepulcres. LaBreu (Alabatre, 62). 208 pàg. 15€

A LA RECERCA DE LA SOLEDAT CÒSMICA

Penses en els seus ossos

i això és el màxim

que t’acostaràs

a ella.

Poeta expansiu i novel·lista en expansió. Traductor temerari i recitador colossal, Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un llamp de la vida literària, a brida abatuda, a pas de frare convidat. Ara l’editorial Labreu ens brinda l’edició d’una trilogia de Pons Alorda en un sol volum: Els estris de la llum (2008), Cilici (2009, Premi Ciutat de Palma – Joan Alcover de poesia) i Carn vol dir desaparicions (2010) són, segons el propi poeta, les obres “més ambicioses, més atrevides i valentes, més pensades, més treballades”. Ens apareixen juntes sota un títol sagrat: Tots els sepulcres. Si estibem la Viquipèdia, “sepulcre” és l’obra que es construeix per donar sepultura a una persona, generalment en pedra i elevada respecte del terra. A l’investigador Jaume C. no li cal sepultar-se enlloc més que dins els ulls atents dels seus lectors cada vegada més fidels i més ingents. Lectors que possiblement també han coincidit amb l’autor en els centenars d’espectacles poètics, recitals, performances i accions amb què ha impressionat aquest planeta i part dels altres.

El que sí que fa en Jaume C., amb traça i talent geomètrics, és catapultar-se així que enfila la ploma i escriu cap a uns dominis, diguem-ne, excelsos, per no exagerar massa. Aquesta “Història secreta d’una trilogia” es reafirma com el somni inicial del poeta de Caimari: la concepció arquitectònica del conjunt, cadascun amb un objecte d’estudi precís però enfilats com una brotxeta. Una festassa, vaja. El naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn): el sender que va des del dolor de dir la veritat fins a les renúncies, des de l’espurna a l’expansió de l’univers ponsalordià. Una tríade conceptual equivalent al triangle romàntic forjat en els termes Eros-Pathos-Tanathos. I un mateix séc que uneix els contraris i els fa de cavallet i de boia: la poesia universal i progressiva que, per capítols (és a dir, per fragments), es qüestiona els límits de la pròpia poesia, de la llengua que la basteix i de l’individu que la pateix. I l’ha de parir.

            La “lectura insistent dels versos de la generació dels anys setanta”, l’empelt d’una poètica que va escapçar la sòrdida literatura catalana que empastifava el món cultural català amb experiències mancades d’experiment –amb Vicenç Altaió, Sala-Valldaura, Jaume Pont i Miquel Bauçà al capdavant– alimenten el poeta d’un llenguatge que fon l’ètica amb l’estètica, i que deriva en una escriptura blanca sense protocols ni normes caducifòlies. Al pròleg del primer llibre, Els estris de la llum, Àngel Terrón parla de “la qualitat i la densitat” d’un Jaume C. que explora “tots els espais que la poesia ha alliberat des de Rimbaud”. Mirar-se als ulls per conèixer el color de la veritat, ens diu el poeta, ulldespert i dotat del canibalisme espiritual d’aprendre, a la recerca de l’ànima de les coses, fins i tot quan aquesta croada implica aflicció a l’hora d’establir una poètica de la llum –amb els enlluernaments i les cegueses que aquesta proesa implica– o un culte permanent a la feminitat.

Al pròleg del segon llibre, Cilici, Felip Demaldé es fixa en l’obsessió de Jaume C. per “les màquines de la carn i la puixança seminal”, en un accés sagrat cap al sublim, al conjur de la immortalitat que ha de vèncer la mort amb més poesia i més limfa –sinònims a més no poder– des de la mortificació. Però l’atzucac és a la cantonada. La poesia parla al poeta. L’esbronca i titlla el seu exercici de “patètic joc literari”. Dialogar amb els morts no és útil; és més fructífer “gratar la terra fins que perdis les ungles”. El silenci per accedir al dir ple. El poeta conquereix el temps i gosa establir el calendari de l’etern, comptant, fins i tot, amb el carnaval de suïcides (homenatge al poemari Biatanathos o l’elogi del suïcidi del mestre Altaió). Els temes del doble, l’alteritat i la ventrilòquia també exploten i ejaculen en aquest Cilici ponsalordià. Tota norma és inexacta i la perfecció no sempre és feixista: “la meva llengua / té la fondària exacta / del teu sexe”. Supera Ferrater.

Amb pròleg de Pau Vadell i epíleg de Jaume Munar, Carn vol dir desaparicions  és un llibre de culte al dubte, al ja veurem com acabaran ses misses. Dedicat “afablement a ningú”, el poeta, amb un destí tel·lúric assegurat, busca una més alta sepultura. El cos finirà, la idea no. La poesia és la destrucció intacta, mentre que la carn de l’ombra es farà deixalla. L’esperma, l’espill de l’ésser. Alfa i omega, com a la nit les flames a la fosca. Sap de la lentitud de la necrosi: es delecta en l’evidència de la podridura còsmica com una gangrena extraordinària. I a sobre ens l’escriu i ens la tatua dins els cranis, dins els sexes, amb la llengua. Incontinent, excessiu i exhuberant, així es defineix el poeta. Visceral, carnal, frenètic i sensual, radical i tendre alhora, Jaume C. escriu “espasmes amb forma de poema”. Condensa l’eternitat i hi roman. L’herència d’Andreu Vidal és translúcida: parlar de la mort per mostrar la rellevància plàstica de la vida.

Anna Carreras, revista Poetari Hivern 2015