TOTS ELS SEPULCRES de Jaume C.Pons Alorda a Sonograma (30.09.15)

Tots els sepulcres

Tots-els-sepulcres-La-breu

 

 

 

 

 

 

 

Jaume C Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) aplega en un sol volum, titulat Tots els sepulcres, tres dels seus llibres publicats anteriorment. Una bona notícia, perquè els dos primers llibres del conjunt, Els estris de la llum (La Cantàrida: 2008) i Cilici (Moll: 2009) eren difícils de trobar, malgrat que quan van sortir van tenir molt bona acollida per part dels lectors, i van ser premiats i ben ressenyats. Fins ara, però, els problemes interns que van dur a la desaparició de les editorials que feren públics aquells poemes impossibilitaven la incorporació de nous lectors a l’obra de Pons.

L’edició que ara comento ens fa avinent llegir, d’una tirada, una trilogia que va ser concebuda com un tot, el germen de la qual fou “la lectura obsessiva dels versos d’Andreu Cloquell,Andreu Vidal i Àngel Terron (…) D’aquell descobriment i d’aquella fascinació que encara reverbera, sorgiren els tres llibres que aquí s’agrupen de forma definitiva, tal com en un principi foren somiats”. Estaríem, doncs, davant d’una edició príncep, que reprodueix, com correspon, els pròlegs i els epílegs que van enriquir cadascuna de les edicions individuals —signats, els textos, per Àngel Terron, Pau Vadell, Pere Perelló, Felip Demaldé, Emili Sánchez-Rubio i Jaume Munar. Textos aclaridors. Una llista important de noms, que inclou els poetes mallorquins de més valor, en aquest moment.

L’edició de de tots tres llibres ens arriba completa, tal com va ser concebuda inicialment, amb una “Història secreta d’una trilogia” que signa el propi autor a manera de pròleg, i on confessa que “em vingué clara, des de l’inici, la concepció arquitectònica del conjunt, dividit en tres capítols molt marcats, cadascun amb un objecte d’estudi precís: el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn). La necessitat de construir els tres llibres des del detall i la precisió clínica no se m’havia presentat mai abans. El caràcter de la meva escriptura fins llavors havia connectat amb la incontinència i l’eufòria”. Una curiosa confessió: Pons reconeix el seu caràcter refulgent, però com si fos una cosa del passat, i que en els poemes que el lector ha de llegir a continuació, l’eufòria i la disbauxa haguessin desaparegut. I és cert que els poemes, en general, semblen ser fills de la reflexió i de la mesura, però no es pot oblidar que anteriorment Pons havia practicat una mena d’action writting — a la manera d’un Herberto Helder— i que els tics d’aquesta pràctica no s’esborra d’un dia per altre. I ho dic no pas com a demèrit o impossibilitat de canviar, sinó que l’escriptura que Pons que ara ens mostra no podria entendre’s del tot sense pensar que és hereva dels llibres anteriors, especialment LORD SON(g.)S i Unlimited sobrassada i Cala foc als ossos, on la vigoria i l’eufòria s’escampaven pels versos contagiant el lector d’una eufòria digna de la celebració de les millors “grappa”. Com exemple: “Després de tanta lectura errada he / vomitat els ossos de l’esquena perquè / em sobraven i el taulell d’escacs / m’ha semblat més fàcil que la propaganda / barata del circ romà. Si ofereixen pa / i espectacle, per què no arriscar-se a / repartir, també, la sobrassada?”

Escriure una breu ressenya sobre Tots els sepulcres no és fàcil: reduir a unes ratlles el contingut d’una lectura atenta del llibre és una tasca (gairebé) impossible. Perquè potser caldrien pàgines i pàgines, tota una monografia —com si d’un tractat d’alquímia es tractés—, anys de treball, per arribar al moll de l’os d’aquest llibre centellejant, que ens atrau com si fos un electroimant. Cal aturar-se davant de cada vers, de cada poema, i fer un silenci reverencial per penetrar en la màgia d’aquesta poesia. Llavors seria “pronunciar paraula però / sentir mançança”. Novament la impossibilitat de dir allò viscut. Com Sant Agustí quan intentava definir el temps, jo també estic temptat a dir: “Si ningú m’ho demana [què és aquest llibre?], ho sé; però si vull explicar-ho a qui m’ho pregunta, no ho sé”. Llegeixo i llegeixo, i em deixo atrapar per l’atracció vers l’abisme fosc de la successió de versos i d’imatges, sempre d’una potència desesperada i embolcalladora, per la torbadora bellesa d’allò sinistre (excrements, sang, podridura, carronya, cossos putrefactes i esbudellats, negror, pànic) que s’entremescla amb la dolcesa de formes breus, properes a l’expressió oriental.

La Santa Fel, per exemple, és un poema que participa de les dues idees abans esmentades: “Hauríem d’educar-nos en la pèrdua / puix aquest és el destí de l’home: / perdre-ho tot. // Per això la lluna rep la meva llet / com si es tractés d’una ofrena en decadència. / Sap que no tinc res més, que mai no podré tenir res més. / L’accepta inoculant-se-la amb violència i plaer: / la tendresa de l’extinció. // Així almenys una altra nit serà parida / dins el càncer sense nom de la negror”.

La reflexió vital passa —com abans ho havia fet Andreu Vidal, per citar un nom que em sembla que batega amb força rere el volum— per mostrar-ne els aspectes més “negres”, allò ocult, poc accessible, en una mena d’exercici catàrtic: les vísceres com a béns preuats que ens ajuden a explicar el nostre ésser més pregon. “Ningú no resa / dins la casa dels somnis”, va escriure Vidal. “No hi haurà res que sobrevisqui / aquests últims instants insalvables” sembla contestar Pons.

Antònia Vicens signa un suggerent Epíleg al volum: una mena de poema en prosa que celebra aquest “silenci de tombes, el lleu xiuxiueig de l’heura als geranis” que és Tots els sepulcres.

Antoni Clapés, Sonograma (30.09.15) http://sonograma.org/art/tots-els-sepulcres/

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter