Amb el meu amic Xavier sempre ens trobem pel meu aniversari, o el dia abans o el posterior, i ell em regala un llibre que ha llegit sense explicar-me gaire el perquè de la tria, que jo he de descobrir. En tot cas, sé que m’agradarà i que, a través de l’excel·lència literària, el llibre em revelarà un coneixement sobre la vida.
Com que la trobada és poc després del festival de Canes, jo acostumo a parlar-li d’una pel·lícula (que potser seran dues o tres, però no més, perquè es tracta de fer una recomanació precisa i intensa) que estic convençuda que li agradarà. Aquest any, però, sobretot li vaig parlar d’una pel·lícula que no vaig veure a Canes: Estiu 93, de Carla Simón. El llibre que va regalar-me és Una felicitat imposada, una narració de la poeta quebequesa Denise Desautels que, publicada per LaBreu Edicions, el poeta Antoni Clapés ha traduït al català amb amor i coneixement. Potser vam intuir-ne alguna cosa, però, ignorant respectivament el que havia llegit o vist l’altre, encara no sabíem l’afinitat de les nostres eleccions.
Denise Desautels tenia cinc anys quan el seu pare va morir i així, justament, comença el seu relat: “El 6 de maig de 1950 mor el meu pare.” El títol Una felicitat imposada pot semblar estrany, però Desautels ens l’explica evocant una infantesa en què, per evitar-li el dolor i la tristesa, els seus familiars (de manera particular, la mare) i pròxims la (sobre)protegeixen. Allò que ens relata és com aquesta felicitat imposada va haver d’esquerdar-se per descobrir que, de fet, la felicitat és una altra cosa. I que no hi podia (no s’hi pot) arribar sense experimentar i afrontar el dolor, que no és només el propi, sinó també el dels altres: el dolor d’un amic malalt condemnat a morir jove, el d’una jueva polonesa supervivent del nazisme, el que percep llegint Les flors del mal de Baudelaire, el transmès per una amiga que en una carta li parla del cinema de Dreyer i del film Hiroshima, mon amour, el que descobreix en els ulls dels autoretrats de Van Gogh. Sentint el dolor, també sent la felicitat certa en l’amistat, l’amor, el desig, els plaers del cos. Aquest aprenentatge es fa alliberant-se de la protecció, vivint a la intempèrie, adquirint una consciència, construint la pròpia identitat. El seu procés passa per l’escriptura com a experiència de coneixement que ajuda a viure amb les ferides: “Escriure per veure, tan sols per veure, perquè no hi haurà mai guarició miraculosa.”
Amb Una felicitat imposada, Desautels no ha volgut escriure una autobiografia, sinó un recit, que, constant d’elements autobiogràfics i ficcionals, ha adoptat no tant per parlar del jo, sinó per transportar-ho als altres i que cadascú s’hi trobi. La dissolució del jo en el nosaltres la fa a través del text, de l’escriptura. Ho explica en una sensacional entrevista que, publicada a Núvol, Jaume C. Pons Alorda va fer a l’escriptora quan aquesta va ser a Barcelona per presentar-hi Una felicitat imposada. També que el fonament és l’escriptura mateixa amb la qual, a partir de la fragilitat d’una existència, explorar el dolor del món. En aquesta entrevista, Desautels afirma: “El que jo volia era transformar la vida, la veritat, en creació. Això és la ficció.”
Aquest propòsit, justament, fa que consideri l’afinitat electiva d’en Xavier i jo. Estiu 93 també és una transformació de la vida en creació i per això el jo es converteix en un nosaltres. Carla Simón evoca, però transfigurant-ho en una ficció, el moment en què, mort abans el pare, va perdre la seva mare quan ella tenia 6 anys. Explicat mil cops, va convertir-se en un conte i, amb la pel·lícula, en un poema cinematogràfic on, a partir d’una experiència personal de la fragilitat, trobar la nostra infantesa.
