Un assaig de cànon poètic del segle XXI, El Temps (10.04.21)

L’any 2019, EL TEMPS va polsar l’opinió dels experts per tractar de dibuixar un possible cànon de la narrativa en català del segle XXI. I repetim ara la proposta vinculada a la poètica. Una quinzena de persones responen al repte escollint el que consideren les obres fonamentals d’aquestes dues dècades llargues. Una tria dispersa i molt diversa que, així i tot, assenyala un grapat de noms destacats: Enric Casasses, Antònia Vicens, Dolors Miquel, Blanca Llum Vidal i Josep Pedrals. Amb Teresa Pascual i Francesc Parcerisas en un honorable segon escaló d’uns altres noms valuosos.

El paral·lelisme entre ambdues operacions canòniques, la de la narrativa i la de la poesia, sembla evident. I la reincidència està justificada perquè, dins de les limitacions d’un dibuix final excessivament masculinitzat, la fotografia final del que havia estat la narrativa del segle XXI fins aleshores tenia rigor i sentit, i va servir per revaloritzar una sèrie d’obres importants relegades per la dictadura —molt pròpia de Sant Jordi, d’una altra banda— de la novetat. No obstant això, l’intent de bastir un cànon poètic presenta particularitats i no poques dificultats. Un dels nostres experts, l’escriptor i crític Pere Antoni Pons, adverteix que en narrativa una obra pot quedar fixada per algun premi important, un gran èxit de públic o per haver obtingut el favor de la crítica. “Passa que en poesia aquests tres factors no compten tant: perquè la galàxia de premis és més abundant, per tant més confusa i menys determinant; perquè els lectors del gènere són pocs i perquè la crítica de poesia és menys sistemàtica i va més desorientada que la de narrativa. Tot això es per dir que esbossar un cànon de la poesia recent és encara més que complicat que en narrativa”.

Joan Todó afegeix, invocant Robert Egleston, que “una llista dels deu millors llibres pot cridar l’atenció, però no és educació en la literatura”. I alerta que la poesia “ha esdevingut un fenomen mastodòntic”, un àmbit en el qual editar ja no és un privilegi, per la qual cosa “cada any apareixen més llibres que no seríem capaços de llegir, mínimament ben llegits, en tota la vida”. Així les coses, demanar cinc llibres que passaran a la posteritat compel·leix a fer “captacions de benevolència”. “Al cap i a la fi, a la posteritat no la podem enganyar: hem fet la nostra aposta i aquesta té més a veure amb el nostre desig que amb cap intenció de fer el bé”.

Begonya Pozo també mostra les seues reserves. “La idea de proposar un cànon poètic català del segle XXI és alhora suggeridora i aterridora. En qualsevol cas, una tasca complexa perquè només hem viscut dues dècades d’aquest nou segle —tot i que en vint anys s’han publicat moltíssimes obres— i perquè, com a lectora contemporània, sempre se’ns podrà retreure la manca de perspectiva, la distància que sembla salvadora i que garanteix, teòricament, equidistància crítica”. “Tanmateix”, matisa, “el cànon, el nostre cànon, el fem cada dia des de les nostres posicions: a l’acadèmia, a l’aula, a les editorials, als festivals, a les revistes, a la premsa, a les llibreries, etcètera. Per això el repte és suggerent, perquè ens permet focalitzar l’atenció sobre algunes obres i, sobretot, fer visibles propostes que altrament quedarien amagades o, si més no, en una clariana poc transitada —per no parlar d’oblit, descuit o criptogínia, que també”.

El ben cert és que la normal dispersió de noms i obres que es va donar amb el cànon narratiu ara és més accentuada: tret de la mitja dotzena de noms abans esmentat, la resta són al·lusions úniques o amb un parell de citacions. El dibuix, amb tot, malgrat les absències i omissions, és significatiu. I serveix, des del punt de vista dels lectors, amants o no del gènere, per posar el focus en un bon grapat d’obres importants. Portes obertes a coneixences i recuperacions.

 

Pere Antoni Pons

Obri el foc Pere Antoni Pons, que cita Les imminències (Proa, 2002), del desaparegut Màrius Sampere (Barcelona, 1928-2018), “un gran llibre d’un grandíssim poeta, que va ser capaç de formalitzar amb elegància, lucidesa i vertigen les qüestions existencials més fondes i els pensaments més complexos, esquius i abstractes”.

El segon llibre és Contra la mort (Proa, 2011), de Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947). “Després de quatre o cinc llibres demostrant que era un poeta de l’experiència molt viu i sòlid, aquí Rovira va fer un pas endavant en termes formals sense renunciar a treballar a partir de les riqueses tèrboles de la moral, l’amor, la cultura i la vida”, explica.

La part visible (2009), de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és la tercera tria. “La poesia d’Alzamora es caracteritza per ser molt esqueixada i, alhora, formalment molt audaç i molt pulcra. És una pulcritud, però, que, amb la seva gràcia fosca i torturada, no anul·la ni desactiva els drames intensos que diu i la visió violentament turmentada del món que poetitza. Al contrari: és una pulcritud que reforça l’esqueixament embellint-lo i alhora fent-lo més terrible”.

El nus la flor (Edicions Poncianes, 2018) és una de les primeres referències a un dels autors més citats, Enric Casasses (Barcelona, 1951), distingit el 2020 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “És el llibre potser més ric, més heterogeni, més juganer i més deliberadament assilvestrat del poeta més influent dels últims 20 anys de la poesia catalana”, dictamina.

Pons tanca la seua tria amb Les beceroles successives (Edicions 62, 2020), de Ramon Boixeda (Sant Julià de Vilatorta, 1981). “És un llibre formalment molt compacte, amb els punts de vista, el to, els temes i les formes tot perfectament compassats i conjuntats. Aborda temes forts amb intel·ligència, amb bagatge cultural i amb personalitat. Combina bé la transcendència i la ironia”.

 

Anna Ballbona

Amb l’escriptora i periodista cultural Anna Ballbona arriba la segona referència a Màrius Sampere, però en el seu cas a Ens trobarem a fora (Proa, 2006), “un volum potentíssim que condensa d’allò més bé el seu univers poètic i m’hi facilita l’entrada: existencialisme i desconcert, amb punxes d’humor i una capacitat de colpir de dret”.

La segona opció és Nura (Quaderns Crema, 2006), del menorquí Ponç Pons (Alaior, 1956), impressionada “per la música i la delicadesa que se t’enduien, del més proper a allò més universal”. De la mà de Ballbona apareix per primera vegada la mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941), de qui escull Lovely (Editorial Moll, 2009, reeditat el 2019 per Cafè Central), un llibre que “trasbalsa, ens descobreix una poeta extraordinària que no ha fet més que consolidar una veu esclatant, feta de versos nerviüts i vibrants”.

Primera referència també a Dolors Miquel (Lleida, 1960) i el recent Ictiosaure (Edicions 62, 2019), “per com escorxa la foscor i perquè hi exhibeix irreverència i mítica que ja li sabíem però en un dels punts més afermats”. Tanca una altra opció majoritària, Josep Pedrals (Barcelona, 1979), de qui agafa Els límits d’en Quim Porta (LaBreu, 2018), fermall de la trilogia d’El Bolló. Una aposta per “l’experimentació, el joc, la fantasia i el llenguatge tensat”.

 

Manuel Ollé

La tria del poeta i traductor Manuel Ollé s’engega amb la jove Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) i el seu La farina que admeta (Germania, 2012). “Una mirada que hi veu: que diu la senzillesa quotidiana que trasbalsa, alhora punyent i subtil, que ni defuig ni mossega la ferida”.

Albert Garcia Elena (Barcelona, 1970) és la segona opció, amb La saliva dels morts (Proa, 2018), “l’emergència sobtada d’un poeta del tot fet: singular i aparentment planer, amb llampec d’enginy (en vers i en prosa) que esmolen una mirada aforística, essencial i reflexiva”.

La traductora i poeta Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985) és citada gràcies a un altre volum recent, Dos viatges (Edicions del Buc, 2020), del qual Ollé destaca “la música, el joc i la ironia d’una lleugeresa aparent, governada per una inventiva que com diu Pere Gimferrer a l’epíleg del llibre, és ‘profunda, constant, àgil i seriosa’”.

Ollé és el primer a fixar la mirada en la poeta més jove entre les més citades, Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986), amb el seu llibre Amor a la brega (Pagès Editors, 2018). “La saviesa d’una paraula que és alhora fonda i fluïda com l’aigua parlada: el gènere, el cos, la violència i l’amor es troben en una poesia d’una bellesa combativa, no sé si solar o lunar”. La darrera referència és Kalàixnikov (Mon de Llibres, 2017), de Maria Sevilla (Badalona, 1990). La raó: “Ràfegues de versos hipnòtics, intensos i torbadors, que esclaten en el percussor d’un sentit polític íntim, corporal i immediat. Una poesia que reclama la centralitat de totes les perifèries”.

 

Joan Todó

La tria de Joan Todó té moltes singularitats, una de les quals és posar el focus en la darrera reencarnació de l’obra Un nU (Publicacions de la Universitat de València, 2009), de Josep Palàcios (Sueca, 1938), tot i apel·lant a la tradició del “Poema inacabat” de Gabriel Ferrater i, en tant que això, una obra del segle XX projectada i refeta en el XXI. Un “llarg poema digressiu i cursiu, anacolútic i al·lusiu, estès en 3.333 versos. “L’edat de Palàcios ens du a un problema de constricció temporal: molts dels millors llibres, dels que més ens acompanyaran, dels publicats entre el 2000 i el 2020, són en realitat obres del segle XX”, alerta Todó en referència a les obres completes de Narcís Comadira, Feliu Formosa o Lluís Solà, publicacions que quedarien fora de la tria. Sempre es pot fer alguna excepció si està justificada. “Però Solà, per exemple, és un poeta descobert al segle XXI; com ho és, també, Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015). I és que, a més, Cosmonauta (LaBreu, 2017), el volum pòstum que recull l’obra poètica d’aquest últim, és també una reescriptura d’última hora feta per un autor que, amb Ombres (2000), a la ratlla dels 68 anys, iniciava la seva millor època”.

La resta de noms els busca Todó “entre les noves lleves” a condició que “no siguin massa incipients”. Així, cita el nom de Núria Martínez-Vernis (Barcelona, 1976) i un llibre com Deix on dir (Empúries, 2013), el qual “té potser aquesta rotunditat que ens permet tornar-hi un cop i un altre”. A continuació, una altra invocació a Josep Pedrals, tot i que fixada en el seu poemari de debut, Escola italiana (Edicions 62, 2003), un llibre també amb tres parts però “un tot més portàtil que la peripècia del Quim Porta. I allà hi ha la lleugeresa (justament) que singularitza Pedrals dins del panorama poètic”. L’escriptor ebrenc tanca amb Víctor Sunyol (Vic, 1955) i un llibre, Stabat (Proa, 2003), que com el de Pedrals “respira en la frontissa entre vers i prosa”, una obra allunyada de la poesia dedicada a “embellir sentimentalment anècdotes”, propera a “l’experimentalisme tardà d’un Carles Hac Mor o un Vicenç Altaió però esquivant amb destresa les apories”. “Sunyol té una obra encara en marxa: però Stabat és una fita única”.

 

“Forçant les regles del joc”, Todó apunta fora de programa una última referència: Arnau Pons. Per l’obra poètica i, també, per haver lliurat “diverses traduccions que són, en certa manera, obra d’autor”, especialment en el cas de Paul Celan.

 

Lluïsa Julià

L’escriptora i estudiosa Lluïsa Julià adverteix de la “limitació brutal” de triar cinc obres i cinc poetes. I aclareix que s’ha centrat en poetes que segueix i que responen al seu gust personal, però també que “han aconseguit una maduresa literària (una maduresa vital, si és que n’hi ha) i que tenen una projecció social (el valor de la paraula en societat)”. Comptat i debatut, Julià posa sobre el tauler Jaume Pont (Lleida, 1947) i Llibre de la frontera (Proa, 2000), “per construir tota una tradició arabigoandalusa, perquè posa èmfasi en la idea del poeta mèdium, traductor i copista d’una tradició que ens porta a la nit dels temps. I arrelada a la seva terra de ponent”.

El segon nom és el de Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952), amb la relativa sorpresa de triar el recent Vertical (Edicions 62, 2018). “Podria citar algun dels seus llibres anteriors, com Rebel·lió de la sal, però amb Vertical Pascual arriba a una condensació conceptual extrema, als límits de la reflexió d’un espai —vital, geogràfic o mental— com a únic element que posseïm i que ens desposseeix”.

Un dels noms que suscita més consens és el d’Antònia Vicens, gràcies a obres fonamentals com Tots els cavalls.

Amb la resta de noms, Julià s’alinea amb les referències ressaltades en aquest intent de cànon. D’una banda, amb Antònia Vicens i Tots els Cavalls, “per ser el descobriment d’una veu nova i jove, que contradiu la cronologia dels anys. Per la valentia, la intrepidesa i la força de les imatges que sorgeixen de la pulsió més interna, d’arrel surrealista”. A continuació, Enric Casasses i la coincidència també amb El nus la flor. Les raons: “L’ús de les estructures popularitzants i els distints registres que porten la llengua al seu origen, amb ressons des de Verdaguer a Bauçà. Tota una línia lírica que beu dels clàssics, els dessacralitza i busca l’experimentació, el joc fònic i l’oralitat. I per la influència que ha exercit en les noves generacions”.

Com a cloenda, Dolors Miquel i el seu Ictiosaure, del qual destaca “la forma orgànica que pren la seva poesia, directa i punyent, polèmica i de confrontació amb els paràmetres heretats. Després dels últims títols, amb Ictiosaure planteja la necessitat de reformular les relacions amb la natura des de perspectives proteiques”.

 

Xavier Serrahima

L’escriptor i crític Xavier Serrahima alerta abans d’entrar en matèria sobre la “responsabilitat colossal” de fer una tria com aquesta. I fa dues advertències: “La primera, em sembla (més) que evident: és —i ha de ser— una selecció personal, amb tots els riscos (i avantatges) que això suposa. La segona, del tot lligada a la primera: una selecció que tan sols puc dur a terme no pas entre tots els poemaris que s’han publicat des de l’any 2000 fins a avui dia sinó, lògicament, entre tots els que he pogut llegir. Ha de ser, doncs, una selecció per força parcial”. Així les coses, Serrahima cita Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) pel poemari Gebre als vidres (Meteora, 2012). “La vida feta poesia; la poesia feta vida; la paraula viva; la vida en la paraula; el dir exacte, el dir simple, el dir pur i net; el dir fet essència, claror i llum”, argumenta poèticament.

Com a segon referent, Antoni Clapés (Sabadell, 1948), de qui rescata L’arquitectura de la llum (Llibres del Segle, 2012). “La paraula nua; el nu pensament; el pensament en la paraula; la paraula en el pensament; el dir sense dir —que perquè no diu— diu més que cap altre dir”, anota el triador.

Noms poc invocats en aquesta peça, com el de Laia Llobera (Barcelona, 1983), de qui assenyala Certesa de la llum (LaBreu 2014): “La interrogació feta paraula; el dubte fet camí; mirar enfora des de dins; arribar a l’essència per (i en) l’essència, dir molt —dir-ho tot— amb un no-res”.

Citació única que, ja ho hem dit, no és el cas d’Antònia Vicens i el seu Lovely, del qual ressalta “la vida i la poesia fetes crit, fetes clam (i reclam), fetes carn i, sobretot, esperit; el plany, la ferida de l’existència convertida en lletra de sang; la simplicitat del dir —que sempre diu molt i molt més, molt i molt més enllà”.

Serrahima tanca amb Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), per l’obra Nua cendra (Edicions 3i4, 2020), un poemari en el qual “els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots; Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i tots els membres del cos, dels cossos—, perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure”.

Feta la tria, Serrahima també fa constar un apunt editorial: “Des de fa un temps, fa la impressió que, en l’ample oceà de les lletres catalanes, tan sols hi hagi dues o tres editorials —en alguna ocasió, tan sols una, de qui tothom parla—, en comtes del munt que, per fortuna, en publiquen. En publiquen molt bé i amb molt de criteri —amb el mateix criteri de les altres dues o tres editorials. No tenir això en compte, centrar-se en dues o tres suposa una distorsió crítica que, segons el meu (modest) criteri, no es pot permetre de cap manera”.

 

Jordi Llavina

El poeta i crític Jordi Llavina encapçala la seua tria amb una referència que tornarà a ser citada, Gemma Gorga (Barcelona, 1968) i Llibre dels minuts (Columna, 2006), volum que “emmarca una delicada pintura d’interiors feta a base de poemes en prosa. Hi trobem un sentit gairebé sagrat de les coses”. Llavina coincideix amb Anna Ballbona en el cas de Nura, de Ponç Pons, “un gran poema en set cants. Un dels temes principals és, justament, la memòria. Però també el deteriorament progressiu i implacable de l’illa”.

Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat, 1944) és la tercera opció, amb Seixanta-un poemes (Quaderns Crema, 2014), “síntesi perfecta del món líric d’un dels sèniors de la poesia catalana actual. Poesia evocadora, que ens fa reflexionar”.

A continuació, és el torn d’Abraham Mohino (Puig-reig, Berguedà, 1969), un artista i poeta que obté aquesta citació pel volum Ànemos (Godall, 2018). “Tot en aquest llibre respira una bellesa amarga”, apunta Llavina com a resum breu però concloent.

La darrera referència és per al poeta i traductor Vicent Alonso (Godella, 1948), que es fa mereixedor d’aquesta citació per En l’aspre vent del nou món (Jardins de Samarcanda, 2012). “Llibre molt bell que entrelliga, subtilment, el pretext narratiu amb l’expressió dels conceptes”, explica el triador.

 

Jaume Pons Alorda

El traductor i poeta mallorquí Jaume Pons Alorda posa l’accent, com altres, en Antònia Vicens, “la figura que durant els darrers lustres ha aconseguit, en el terreny poètic nostrat, una major representació, un major prestigi i una major consolidació, i en un temps rècord”, apunta. I respecte de l’opció per una obra concreta, “és difícil triar només un llibre d’ella, però m’atreveixo amb Lovely, pel que va representar, pel que ha significat i perquè ja ha viscut més de dues reedicions i edicions en les diferents editorials que l’han publicada”.

Altrament, “l’altre nom clau, de les acaballes del segle XX i dels inicis del segle XXI, és Enric Casasses, un dels poetes que millor ha sabut caçar l’esperit del temps i que més i millor ha representat la literatura catalana dels darrers cinquanta anys, com a mínim”, argumenta Pons, el qual també apunta com a tria, pel que fa a l’obra, El nus la flor, un títol que el mallorquí considera clau a l’hora d’haver proporcionat a Casasses el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

La referència següent és Lluís Calvo i Guardiola (Saragossa, 1963). “M’atreveixo a afirmar que el moviment d’Els Imparables i la seva antologia, publicada el 2004 a Proa, han estat clau per entendre els darrers vint anys de poesia catalana, pel sacseig que varen representar i pel seu missatge, que lentament s’ha anat solidificant: defensa de trajectòries eclèctiques i obertes, contundència estilística, multidisciplinarietat, referències ultralocals al costat d’influències universals, la provocació com a estímul intel·lectual… El cas és que qui millor ha desenvolupat el quefer d’Els Imparables, al meu entendre, ha estat Lluís Calvo”, assegura Pons abans d’optar com a obra referencial per la recent L’espai profund(Proa, 2020).

Mireia Calafell (Barcelona, 1980) és una altra de les destacades pel mallorquí a través de Poètiques del cos (Galerada, 2006). “No només va ser un gran debut i el primer llibre d’una autora que ara és indiscutible, sinó també una reivindicació d’una nova poètica amb l’organicitat corporal com a referent primer i el primordial esglaó d’un moviment ascendent que ara mateix és una realitat irrefutable: la sobirania actual de les dones poetes en llengua catalana”, teoritza, abans de fer una llarga llista d’algunes de les poetes que van seguir el deixant i que fem constar ací a títol d’inventari més que justificat, tot i que algunes de les autores apareixen en aquest cànon: Laia Noguera, Maria Cabrera, Anna Gual, Laia Llobera, Lucia Pietrelli, Laia Martinez i López, Blanca Llum Vidal, Silvie Rothkovich, Maria Antònia Massanet, Àngels Gregori, Àngels Moreno, Laia Carbonell, Maria Sevilla o Raquel Santanera.

Pons acaba la tria amb Josep Pedrals i la Trilogia de Bolló. “M’atreviria a afirmar que els darrers vint anys també han estat marcats per una ambiciosa composició literària que va començar com una investigació poètica i que ha acabat com un trencament dels motlles per parir una esplèndida fusió de gèneres”, anota com a justificació d’una creació definitivament important. I abunda: “El seu interès per les estructures mètriques i rítmiques ha influenciat també les generacions més joves, que han tornat a les composicions complexes, i el seu domini de l’oralitat ha estat compartit generacionalment”.

El comentari de Pons, no obstant això, contenia una coda que no podem passar per alt. Després d’una referència a unes altres obres fonamentals com l’esmentada Un Nu de Josep Palàcios, apunta: “Lamentablement les personalitats poètiques més importants del País Valencià no tenen gaire fortuna en el conjunt dels Països Catalans, per no dir que el seu pes en el Principat ,i a Barcelona concretament, és merament anecdòtic, tot i que han sortit veus molt sòlides com les de Pau Sif o Rubén Luzón”. Dit això, sentencia: “El poeta major que hi ha ara mateix al País Valencià, al meu entendre, és Joan Navarro”.

 

Josep Massot

Per la seua banda, en l’apartat de qüestions prèvies, el periodista cultural Josep Massot fa una advertència: “La veritat és que hi ha pocs llibres sencers que m’hagin agradat”. No obstant això, “per no ser tan derrotista”, marca alguna excepció, com Albert Roig (Tortosa, 1959) i la seua obra Els ulls de la gossa (Edicions 62, 2021), antologia amb obra nova. “Albert Roig destil·la la seva obra poètica anterior i inclou poemes nous. Un clàssic del segle XXI. El llibre que permet la continuïtat de la gran poesia: Ausiàs March, Foix, Estellés, Blanca Llum Vidal”.

Així és com arriba a Punyetera flor(LaBreu, 2015), de Blanca Llum Vidal. Massot recorre a les paraules de la mateixa poeta. “Ja ho diu ella: ‘El poema com a molèstia, la lletra que emprenya, perquè no endreça, fa fressa i cerca raons, fa remor, i arma gresca en la llengua’”.

Aquest triador és un dels que també repara en Enric Casasses, però en comptes d’agafar algun llibre es fixa en el vessant escènic i musical: l’obra escollida és el disc La manera més salvatge (Discmedi, 2006), una col·laboració amb el genial músic de la Catalunya del Nord Pascal Comelade. “Poesia cantada. Un poeta que s’ha de sentir més que llegir”, diu en referència a la provada potència escènica de Casasses.

L’altra opció és, novament, Josep Pedrals i el Cicle de Bolló, un “estany de paraules on pescar”, diu molt sintèticament. I en comptes de fer la cinquena tria a què es convidava, torna al principi: “Si en lloc de llibres, s’hagués tractat de poemes, esmentaria Maria Cabrera, Núria Martínez-Vernís, Dolors Miquel, Perejaume, Narcís Comadira, Carles Morell, Mireia Calafell, Maria Sevilla…”.

Francesc Calafat

El crític valencià Francesc Calafat engega la tria amb una poeta fins ara no citada, Anna Montero (Logronyo, 1954), de la qual elogia la seua delicadesa. No obstant això, el llibre triat és Teranyines (Edicions 62, 2010), perquè “tot i ser una escriptora molt fina, en aquest poemari es desfermava, proposava una poesia molt directa i dura. I que tenia un fons filosòfic que en els llibres anteriors no estava tan marcat. Tal vegada, producte de la relació epistolar amb el filòsof Emilio Lledó i també per influències més properes”, assegura.

La tria continua amb el mallorquí Sebastià Alzamora, citat adés per Pere Antoni Pons, però en el cas de Calafat l’obra assenyalada és El benestar(Proa, 2003), una obra “potent i intensa, una escriptura que no deixa indiferent”.

Amb Jordi Llavina coincideix a assenyalar Francesc Parcerisas (“un poeta que m’agrada i que he seguit molt”, anota) i l’obra Seixanta-un poemes. “Encara que l’he llegit, aquesta vitalitat amb la qual explica l’amor, per part d’una persona en la maduresa, em va impressionar molt. És el llibre de Parcerisas que més m’ha arribat”, dictamina.

Calafat també assenyala la valenciana Teresa Pascual i el seu llibre potser més emblemàtic Rebel·lió de la sal. “Teresa Pascual és una dona que ha anat guanyant solidesa amb el pas del temps, que va començar amb un cert element quotidià, aparentment estellesià, però que contenia al darrere un important element de reflexió. I aquest és segurament el llibre més ric simbòlicament de la seua producció, tot i que també em sembla un molt bon poemari El temps en ordre”.

Finalment, afegeix el nom de Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia, 1968), una poeta que va irrompre en l’òrbita d’Els Imparables i que, segons Calafat, “ha anat construint la seua obra en progressió, fins a arribar a l’últim dels seus llibres, en el qual s’ha desfermat expressivament, una tornada a les temàtiques dels inicis però amb més solidesa, més força i més consciència lingüística”, diu en referència a Sempre és tard (Proa, 2020).

 

Xavier Pla

L’estudiós i crític literari Xavier Pla també ens deixa sucoses qüestions prèvies a la seua tria: “El repte és (gairebé) impossible d’assumir i de resoldre satisfactòriament. Ni soc un lector sistemàtic de poesia ni segueixo l’actualitat editorial de poesia catalana, que és molt intensa, rica i variada. Per circumstàncies biogràfiques i per formació (diguem-ne) intel·lectual, soc un lector que aprecia sobretot la poesia lírica amb una llengua sòlidament formalitzada i amb un fort pòsit moral. És a dir, em sento representat per la tesi defensada per la professora Dolors Oller, segons la qual hi ha un tipus de poesia en què predomina la ‘tessitura interrogativa’, aquella que avança lliure de certituds explicatives, de suspensió del judici, la que obre un espai d’humilitat tràgica per on circula un alè d’experiència irrefutable, de sinceritat poètica i de coneixement preverbal”. En funció d’això, cita llibres com el de Narcís Comadira (Girona, 1942), Llast (Empúries, 2007) i de Feliu Formosa (Sabadell, 1934), Centre de gravetat (Meteora, 2006), en els quals “hi trobo un grapat de bons poemes que em sembla retrobar també en l’exigència i l’aspror de Sebastià Perelló (Costitx, 1963) a Amb la maror (Lleonard Muntaner, 2017) i en la lluminositat més narrativitzada de Josep M. Fonalleras (Girona, 1959) a L’estiuejant (Vitel·la, 2020)”. “No em puc oblidar, però de l’enlluernadora proposta metalingüística de Víctor SunyolNO ON (rèquiem) (Cafè Central, 2008)”, conclou.

Tot i que, com uns altres comentaris, Pla no resisteix la temptació d’aportar una petita llista amb possibles títols complementaris amb Blanca Llum Vidal, Sebastià Alzamora, Francesc J. Gómez o Jordi Cornudella.

 

Marina Espasa

L’escriptora i agitadora cultural Marina Espasa fa debutar en aquesta llista Andreu Subirats (Tortosa, 1968) amb L’ull entorn (LaBreu, 2006). Es tracta, segons l’escriptora, “d’una de les veus que han sabut fer versos a partir del paisatge únic del delta de l’Ebre i amb les paraules que es fan servir allà. Conté un dels millors versos del segle: ‘Què sap lo bou del patiment de l’altre!’”.

Espasa també detén la mirada en Dolors Miquel, però en el seu cas en l’obra Missa pagesa (Grup 62, 2006), “una missa laica per al segle XXI, un dels millors poemaris de la poeta més irreverent, divertida i culta que tenim, el títol que la va col·locar en un dels llocs capdavanters de la poesia catalana. Per llegir i per escoltar”.

També esmenta Maria Cabrera (Girona, 1983), única citació dins de programa per La ciutat cansada (Proa, 2016), “un dels retrats més punyents i desesperançats de la ciutat de Barcelona i de les vides precàries que s’hi arrosseguen com ‘cavalls d’ulls tristos que ho aguanten tot’. Uns poemes plens alhora de ràbia i de sensualitat escrits en una llengua exquisida”.

En quart lloc, novament apareix Blanca Llum Vidal i el seu Aquest amor que no és u. “Així sonaria el Cantar dels Cantars si s’hagués escrit en ple segle XXI. Vuit poemes que parlen de l’amor com una cosa que no és d’un, ni de dos, sinó, com a mínim, de tres, és una peça delicada i original, que eixampla els límits de la poesia catalana per fer-hi entrar tradicions antigues i urgències del present”, argumenta.

La jove Raquel Santanera (Manlleu, 1991) tanca llista amb De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia (El Gall Editor, 2018), “perquè no abunden els poemaris de ciència-ficció! I perquè els versos de Santanera són juganers, desvergonyits, espirituals i misteriosos com un cop de puny amb guant de seda”.

Begonya Mezquita

Des de València, la poeta i comentarista literària Begonya Mezquita fa l’única citació a Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957), “per la potència amb què ha entrat en (el meu) univers poètic, sobretot pel seu llibre Escorcoll (Edicions del Buc, 2019). Mezquita coincideix amb Llavina a citar Gemma Gorga, però en el seu cas ressaltant Viatge al centre (Godall Edicions, 2020), del qual subratlla “el vers delicat amb aquell deix oriental”.

Altrament, com passava amb Todó i Francesc Garriga, Mezquita introdueix una referència aparentment problemàtica —des del punt de vista dels objectius de la proposta— però que no ho és tant: es tracta de Salvador Jàfer (Ràfol de Salem, Vall d’Albaida, 1954), un autor que va tenir el seu moment expansiu en el segle passat però que en l’actual centúria té obra publicada (El desert, Edicions 99, 2002) i que va incloure composicions noves en la seua recent obra completa. Mezquita tanca la qüestió afirmant que “el considere un clàssic, pels seus primers llibres i també pels últims”.

La tria de Mezquita inclou dues obres no assenyalades per la resta, Piercing (Lleonard Muntaner, 2005) d’Antonina Canyelles (Palma, 1942) i Llambreig (Tria Llibres, 2013), de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 2013), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2014. Noms que, en qualsevol cas, subratllen l’abundància i excel·lència poètica del període.

David Castillo

En aquest punt convé explicar una cosa: en part, aquesta proposta de cànon poètic va ser atiada pel poeta i periodista cultural David Castillo. Requerit per al cànon narratiu de fa dos anys, com alguns dels altres comentaristes d’aquest reportatge, l’escriptor tancava la seua tria suggerint com seria d’interessant fer la mateixa operació en el camp poètic. I tenia raó.

Fetes les presentacions, ens fa la justificació conjunta de la llista: “La meva tria mostra la riquesa panoràmica de la poesia catalana actual. Hi podríem afegir-ne més, fins i tot dels mateixos autors, però la compensació entre essencialitat i quotidianitat i fora em convenç en aquesta lectura de memòria, de llibres que m’han impactat.

En concret, Castillo assenyala Illes lligades (LaBreu, 2014), de Melcion Mateu (Barcelona, 1971), La vida entredita (Proa, 2006), del desaparegut Eudald Puig (Manlleu, 1948 – Terrassa, 2013), Dos dies més del sud (Quaderns Crema, 2006), de Francesc Parcerisas —un autor bastant citat— i Reviure (Edicions 62, 2009), d’Albert Balasch (Barcelona, 1971).

 

Andreu Gomila

El poeta i periodista cultural Andreu Gomila aporta una llista molt en la línia majoritària, amb El nus la flor d’Enric Casasses com a primera opció. “Un llibre que és una manera de veure el món, un totum revolutum expansiu, popular, on hi ha totes les obsessions de Casasses. La música, l’amor, la llibertat, el carrer, el cànon desendreçat. Amb formes diverses i formulacions diferents. Una ‘bíblia’ poètica”, raona.

Com David Castillo, Gomila posa el focus en Melcion Mateu. “Només pel fastuós ‘Balada de Matt Sweeney’ [poema de la citada Illes lligades], còmic, programàtic, vital, Melcion Mateu ja mereix estar al cànon poètic del segle XXI. En aquest llibre, a més, s’allibera de cotilles, deixa anar amarres i construeix monuments a la bellesa, potser enmig del mar. Però certament visibles”.

Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) és una aportació a aquest cànon de Gomila. L’obra escollida és L’oració total (Proa, 2013). “Mundó ha estat durant aquestes dues dècades del segle XXI el poeta que més coses ha posat en risc, qui més se l’ha jugat, a través d’una poesia que va contra el temps i contra les modes. I aquest llibre n’és el cim. ‘Escriure, doncs, per res o qui sap si per viure’, diu”.

Gomila, altrament, és un dels que participa del consens al voltant de Blanca Llum Vidal i del llibre Aquest amor que no és u. “Un llibre d’arrels bíbliques que és tota una declaració de força d’una poeta que controla tots els ressorts de la poesia contemporània, que sap elevar el metre com si res, que sap pujar i baixar de registre amb saviesa, que sap ser culte i popular alhora. Un llibre ambiciós que obre molts camins”.

Per acabar, una altra poeta d’aquesta generació i que és citada en més d’una ocasió, Mireia Calafell. En aquesta ocasió, per Nosaltres, qui (LaBreu, 2020). “Un llibre de maduresa d’una poeta que va fer-se seves les poètiques del cos de Maria Mercè Marçal i que n’és l’hereva més contundent. Calafell ha passat del jo al nosaltres amb una suavitat esclatant i ha sabut construir poemes canònics, d’aquells que perduren”, argumenta el triador.

Begonya Pozo

Abans quedaven exposades les reserves de Begonya Pozo sobre la mateixa idea de cànon, però en aquest punt és interessant afegir una altra reflexió referida a la proposta narrativa del 2019, en la qual “la presència d’autors valencians era escassíssima (6,25%), la d’autores en general mínima (11,25%) i la de narradores valencianes simplement inexistent”. “Precisament per això”, es justifica Pozo, “la meua proposta estarà dirigida a intentar ‘equilibrar’ allò que, intuïsc, passarà novament: que les poetes valencianes tindran una presència molt limitada —si la tenen— i que la seua situació serà encara més precària i més invisible que la dels poetes valencians”.

Així les coses, i deixant “moltíssimes sense nomenar”, Pozo posa el focus en tres autores citades en algun altre moment com Teresa Pasqual, per Rebel·lió de la salAnna Montero per Teranyines i Maria Josep Escrivà, en aquesta ocasió per Flors a casa (Edicions 62, 2007). I assenyala dues més que sense Pozo quedarien fora, Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), per L’ós de la música (Bromera, 2010), i Àngels Gregori (Oliva, 1985), per New York, Nabokov & Bicicletes (Bromera, 2010). “Cadascuna ha desenvolupat amb el temps la seua veu i el seu estil d’universos pròxims i llunyans alhora”, conclou la poeta.

https://www.eltemps.cat/article/13483/un-assaig-de-canon-poetic-del-segle-xxi#.YIEVfWdDjVw.twitter

Xavier Aliaga, El temps (abril 2021)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter