Un comentari sobre «Odi sobre tela», de Tomàs Arias [revista El triangle]

`

L’escriptura de poesia, com la seva lectura, tendeix a ser una activitat íntima. Odi sobre tela no n’és una excepció, i en la seva lectura podem imaginar una persona darrere de la veu. Però aquesta persona no opta pel nu integral, sinó per l’ús d’alambins amb els quals destil·lar una obra artística. Sobretot, usant el filtre de la ironia. Perquè, malgrat mostrar un interès evident per l’amor i pel sexe, Tomàs Arias compagina la temptació lírica amb un gust decidit pel contrapunt burlesc. Com a aquell «Frares i mares» on, després d’un abrandat discurs feminista, posa en dubte tot allò que ha expressat amb un final «ara ja podem follar, o tampoc?». Des del mateix títol, l’autor juga i enjogassa amb les paraules sense defugir les tensions conceptuals, mirant d’agermanar un romanticisme de sacrificis amb l’escalfada de bragueta, la sàtira amb la pinzellada evocativa. Materials díficils de soldar que el poeta explora amb un cert aire de modèstia i força enginy. I. F.