UN GRAPAT DE PEDRES D’AIGUA de Manel Ollé a LaRepública (18.12.21)

ELS ENTRA-I-SURTS DEL TEMPS
El llibre presenta una clara tensió entre les proses poètiques, de caràcter discursiu, i els haikus, de caràcter el·líptic.

“En algu­nes de les pro­ses d’aquest gra­pat de pedres d’aigua –reco­neix l’autor, en la nota final– s’hi repre­nen imat­ges, parau­les, motius o girs de Gas­ton Bac­he­lard…” Els punts sus­pen­sius són meus: dar­rere el nom del pen­sa­dor francès, obrint-la, hi ha una enu­me­ració que inclou vint noms més d’autors diver­sos –majo­ritària­ment con­tem­po­ra­nis, i poe­tes–. Si m’he atu­rat, ben a dret­ci­ent, en el pri­mer que cita, és perquè un lli­bre fondo sem­pre ens fa tor­nar a altres lli­bres fon­dos. He recu­pe­rat La flamme d’une chan­de­lle, la dar­rera obra publi­cada per Bac­he­lard, que tinc en l’edició ori­gi­nal de PUF del 1961. Hi vaig subrat­llar dues fra­ses, que tra­du­eixo sobre la marxa: “Un cor sen­si­ble estima els valors fràgils. Com­brega amb els valors que con­ten­dei­xen: per tant, amb la llum feble que lluita con­tra les tene­bres.”

Em sem­bla que les parau­les finals del francès –“una llum feble que lluita con­tra les tene­bres”– es podrien apli­car, ade­quant-les-hi lleu­ge­ra­ment, al sen­tit d’aquesta bella obra, que recorre al hai­bun, una com­po­sició de la tra­dició ori­en­tal for­mada per una prosa poètica i un haiku, a tall de rúbrica. Ollé ja havia prac­ti­cat el hai­bun en el seu pri­mer lli­bre, De ban­dera libe­ri­ana (1994), bé que, en aquest cas, l’alter­nança entre prosa i poe­sia incloïa altres mides (vull dir que la rúbrica no sem­pre era un haiku: hi trobàvem poe­sies força més llar­gues). I és que el lli­bre pre­senta una clara tensió entre les pro­ses poètiques, de caràcter dis­cur­siu, i els haikus, de caràcter el·líptic. Les pri­me­res, nar­ra­ci­ons amb un fort com­po­nent simbòlic, expli­quen una història. Una història, si es vol, de límits difu­sos, de pre­tex­tos més o menys vapo­ro­sos. Hi ha, cer­ta­ment, un pro­ta­go­nista des­ficiós, que pos­se­eix una arma inco­ne­guda i que sem­bla tos­temps apres­sat. És més el que se’n sug­ge­reix que no pas el que se n’arriba a reve­lar (encrip­tat i xifrat són dos dels adjec­tius que es repe­tei­xen al llarg de l’excursió del cami­nant, de l’excurs del cre­a­dor). Es tracta d’un indi­vidu inno­mi­nat, que viu a la Sagrera, a Bar­ce­lona, però que tran­sita per altres llocs (el Maresme, el Vallès Ori­en­tal, el Baix Llo­bre­gat, l’Alt Empordà). Ara el tro­bem en un ter­rat, a la nit, envol­tat de roba estesa. Adés vet­lla el pare mori­bund. Més enda­vant torna enrere en el temps, i retroba, no sabem si per atzar o ben a consciència, un antic amor: “Lla­vors s’escros­to­nen els murs de les ciu­tats micèniques que has anat dreçant men­tre ella no hi era.” En un altre lloc, con­tem­pla el que sem­bla el nega­tiu líric de la foto­gra­fia més cèlebre de Manel Esclusa: “El buc rove­llat s’escora rere la lluna groga que cau, rebota i rodola pel mirall d’atza­beja.” És una llum feble que sem­bla que lluiti con­tra les tene­bres del món.

Des­fila per aques­tes pro­ses un for­mi­gueig de vida inces­sant. S’hi pro­du­eix la super­po­sició de temps diver­sos (“entres i surts del temps”), de plans espa­ci­als dife­rents. La bigar­rada esce­no­gra­fia urbana i subur­bana que en com­pon el rere­fons no deli­mita, pre­ci­sa­ment, una zona calma, un refugi: el rovell ho taca tot. El per­so­natge se sent asset­jat (el buit aca­barà per constrènyer-lo!). El negre és el color que subs­tan­cia el relat líric: el del mirall –el mirall negre, títol d’un dels lli­bres ante­ri­ors d’Ollé, és un símbol ver­te­bral de la seva poe­sia–, però també el negre que tenyeix el sol, el vi, els celat­ges, un palet, el fang o la “lluna dels cor­ri­ols secrets”. Dir negre és tant com fer una invi­tació a l’experiència òrfica.

El haiku fa tant de rèplica com de con­clusió del món des­crit en les pro­ses. La lluna –ubi­qua– hi resta encesa amb una llum per­du­ra­ble, de la qual ens arriba un pen­sa­ment de claror. Aquí, en els ver­sos lleu­gers i pro­funds ensems del haiku, ja no hi calen pedres perquè “la ven­tada sense brida” no s’emporti la vida: el pes hi és sobrer. L’espe­rit crema dins la paraula: “Tem­ple boscà: | que s’arrela i s’enlaira | torna i se’n va.”Un lli­bre que ens con­vida a la relec­tura.

Jordi Llavina, La República (18.12.21)

https://www.lrp.cat/lrp-arts/article/2071382-els-entra-i-surts-del-temps.html

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter