Un quadre obert en canal ‘Els dos remordiments de Claude Monet’ de Michel Bernard a AraLlegim (18.07.20)

Un quadre obert en canal

‘Els dos remordiments de Claude Monet’, de Michel Bernard.

L’arrencada i el final d’Els dos remordiments de Claude Monet són excel·lents. L’autor sap que ha de predisposar el lector a la mirada pacient, que l’ha de convidar a entretenir-se en els detalls esclatants de significat i de matís que en condicions normals passarien desapercebuts. Justament perquè aquesta novel·la persegueix il·luminar allò menys central o evident dels quadres de Monet, però també del vigor que anima la mirada eternament insatisfeta de pintor que busca l’impossible. Michel Bernard juga a revelar el quadre però també a revelar el sentit de la mirada que explora la llum i el caient més adequats. A través d’una biografia passada pel sedàs de la literatura, l’autor repassa els episodis més destacats de la trajectòria de Monet. És un exercici força en voga en la literatura francesa actual, que el mateix Bernard havia posat en pràctica en anteriors llibres dedicats a figures històriques. Un d’aquests, Els boscos de Ravel, ja va aparèixer a LaBreu el 2018, traduït també per Ferran Ràfols.

Aquest llibre és plenament francès (i no és una afirmació redundant): abasta des la insurrecció de la Comuna de París fins al sotragueig de la Primera Guerra Mundial, des de l’etapa de pintor pobre i incomprès que s’exilia per no haver d’anar al front fins a la revolució pictòrica que suposarà el moviment impressionista i el seu encimbellament com a màxima figura nacional. En algun moment, pel meu gust, rellisca per la banda de l’excés d’orgull de mite i altres estones té passatges que es fan més ensopits. Al final, però, quan explica els últims temps de Monet i com acorda amb Clemenceau, amic i cap del govern, el tracte per donar a l’estat la cinquantena de panells de Les grans decoracions, el llibre recupera intensitat i s’arrodoneix: sobresurten la coherència i el poder creatiu de Monet i una altra idea fonamental, la de l’amor i l’amistat.

El llibre es divideix en tres parts, que són tres noms i tres fils per estirar: Frédéric -l’amic pintor que mor al front on s’ha allistat de voluntari mentre ell ha marxat a l’exili-, Camille -la primera dona, musa i gran amor de Monet- i el mateix Claude. La primera guerra és la que mata l’amic a qui Monet sempre tindrà present (la descripció de com el pare aconsegueix trobar-ne el cadàver i tornar a casa és impressionant i es diria, fins i tot, que impressionista) i la darrera és la que veu el seu últim fulgor creatiu abans d’apagar-se, trampejant -quina mena d’ironia- els seus problemes de visió.

Les fuetades del pas del temps, el magnetisme que exerceix Camille -a qui pinta gairebé furtivament un cop morta-, la consciència de l’arbitrarietat de l’èxit i les contradiccions del mercat artístic i del pintor titil·len al llarg d’aquest recorregut biogràfic. A estones és com si obrissin en canal un quadre: la descripció de les circumstàncies en què es creen i se salven de ser destruïdes algunes de les seves obres (el llibre en reprodueix quatre) i la capacitat per ressaltar-ne particularitats fa l’efecte d’una indagació curiosa, diferent, en l’experiència pictòrica.

 

Anna Ballbona, AraLlegim (18.07.20)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter