Un SOSTRE DE CARN o la intuïció poètica de Maria Isern, Núvol (02.10.18)

Un ‘sostre de carn’ o la intuïció poètica de Maria Isern

Ho diran alguns amb cert paternalisme, com per donar a entendre que li queda molt per viure, aprendre i escriure. Es cansarà ella de sentir-ho com ens cansarem nosaltres, lectors del seu Sostre de carn (coedició LaBreu Edicions, Cafè Central, Edicions del Buc i AdiA Edicions. Premi Francesc Garriga, 2017), perquè sabrem aviat que aquesta etiqueta, si bé cronològicament correcta, no fa justícia a la sorprenent maduresa de la seva poesia. Aquest dissabte 6 d’octubre es proclama a la Fira LiberisLiber de Besalú el nou guanyador del premi Francesc Garriga. Maria Isern hi participa en una escaramussa poètica. Més info aquí.
Un SOSTRE DE CARN o la intuïció poètica de Maria Isern, Núvol (02.10.18)

Maria Isern | © David Fajula (Fundació Verdaguer)

Perquè Maria Isern (Vic, 1994) és jove, sí, i és cert que aquest és el seu primer poemari. Però ja en la primera ullada hi detectem –com segurament va detectar-ho el jurat del segon premi Francesc Garriga en el seu moment (i atents que aviat ens arribarà el tercer) – els versos d’una dona que trepitja amb fermesa el camí de la intuïció poètica. D’una escriptora que fa temps que es planteja les preguntes essencials: les que s’han formulat eternament l’home i la dona en l’intent de trobar-se a sí mateixos, de trobar el seu lloc al món. Aquelles que han farcit al llarg dels segles les diverses manifestacions de la creació artística, inclosa, òbviament, la literatura.

És així que, en el seu primer recull de versos, la vigatana intenta copsar el sentit de la vida (que no sempre és com voldríem, que no sempre comprenem), acceptar l’ineludible pas del temps (i les conseqüències que té sobre la nostra ànima i la nostra carcassa) i concebre la inevitabilitat de la mort (per a alguns, desitjat final que asserena; per a altres, gran abisme que esborrona). Prova, també, d’abraçar l’amor (i les diferents formes en què aquest es mostra) i prendre el sexe (en els seus diferents llenguatges). Afronta els trencaments necessaris (amb un mateix, amb els altres), palpa el dolor propi (que ens indica on és la ferida) i es mirar la ferida mateixa (que apareix com un buit, o potser com una fissura, per on una vessa, sense saber prou bé si el vessament és cap endins o cap enfora).

Isern té la necessitat, com la tingueren en el seu moment altres poetes -recordem Anne Sexton: “una dona és la seva mare”- de donar-se origen, de donar-se a llum. Té la urgència de fundar-se en un nou ésser, de deixar de ser Una per ser l’Altra; és a dir: jo; això és: ella. Donar una nova forma al seu fang original, recompondre’s l’esquelet (i no a partir d’una sola mítica costella primigènia), implica redefinir la pròpia identitat, deslligar-la de les herències i els nusos que la mantenen subjecta als primers déus (siguin aquests metafòrics o reals). Fer de nou el primer crit –amb les galtes plenes del líquid amniòtic procedent del propi úter- per reclamar la pròpia unicitat, la pròpia diferència. Implica, també, poder configurar l’existència sota un nou ordre i deixar enrere allò conegut, allò ja manifestat, per continuar la recerca de la individualitat. D’aquí la intranquil·litat poètica i transcendent que expressen els versos d’aquesta vigatana: la tensió entre el passat i l’origen, el present i l’experiència, el futur i l’esperança.

Al poemari, doncs, hi són les preguntes que portem gravades als ossos de l’espècie (enregistrades a les bones obres de la creació, i ara també a Sostre de carn), com hi és, també, l’intent de respondre-les. És tal vegada una pregària enfront dels misteris, enfront de tot l’inexplicable. I si no hi ha un pensament religiós que pugui assegurar certes realitats, si la poeta s’atreveix a dubtar de la fe de l’origen o, fins i tot, s’atreveix a rebutjar-la amb els seus versos, sí que hi trobem l’essència dels grans dubtes que l’existir humà provoca.

Al lector li seran suficients uns pocs versos per adonar-se que la vida ordinària, a Isern, no li és suficient. És d’aquelles persones que llegeixen en l’aire les grafies invisibles que hi escriu el pas del temps. Per aquest motiu s’arrapa al cos: se sap extremadament volàtil. L’única manera que té de romandre aquí, amb nosaltres, és fer-se forta a l’interior de la pell que cenyeix els seus òrgans. És així que l’estar-al-món de Maria Isern, el seu estar-en-la-poesia, és tot cos. La poesia es fa carn en ella i la seva carn esdevé poesia.

Si algú deia que no hi ha cos sense relat, aquí tampoc és possible el relat sense el cos. Sense vísceres, músculs, ossos, la poeta no seria. O seria potser, només, un raig de llum inassolible, efímer. És per això que la seva expressió poètica transcriu l’experiència dels òrgans. De l’estómac, el sexe, la boca. Recipients, tots ells -orificis, diu ella-, que omple de fam, d’anhel, de silenci. Cavitats, però, que són obertures, portells, traus per on l’ànima allibera el que ja no necessita. Escletxes-testimoni del que ens ha deixat la vida: coneixements, desitjos, ferides. I és en aquestes últimes, en les ferides, on es gesten les paraules amb què Isern formula una escriptura que esdevé invocació i, alhora, exorcisme. Pregàries agombolades pels ritmes més antics.

Perquè dues pulsions primordials, la de la vida i la de la mort, somouen els versos de l’escriptora. Ambdues ens remeten a llocs molt distints en sentit i paradoxalment molt semblants en significació: l’úter, la fossa. Indrets on tot comença i tot acaba. Dos llocs-cavitat pels quals sentim una indefugible nostàlgia. Una nostàlgia que suportem malgrat que el seu pes sigui, sovint, excessiu.

Sospito que l’escriptura ajuda a Maria Isern a alleugerir aquesta càrrega; que la sosté, que l’empara. I penso que la seva poesia, aquesta i la que vendrà, ens ajudarà a alleugerir la nostra.

Mar Rayo, Núvol (02.10.18)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter