UNA DONA MERAVELLOSA de Joan Jordi Miralles al Culturas (02.07.14)

Una dona perd el seu camí

Una dona meravellosa (Osca,1977) té un dels començaments de novel·la més intensos que fa temps que no llegeixo en català. Una cosa porta a l’altra, el temps passa volant, Neus viu la joventut a tota màquina fins que, amb la nena ja gran i una feina fixa a l’Hospital de Bellvitge -departament de malalties neurològiques-, sorgeix el primer problema que trastoca la convivència familiar: la filla s’embolica amb un home de quaranta-quatre anys -ella en té vint- i desapareix d’un dia a l’altre.

La novel·la s’enduu el lector en remolí, seguint la Neus, la infermera que, com ja passava amb la fisioterapeuta d’una de les novel·les anteriors de Miralles, L’altíssim (2010), manté escrupolosament els protocols de la feina, esdevingut tauló salvador del seu naugrafi. Un jove que ha patit un accident i que és a la UCI sense activitat cerebral, un malalt amb un tumor frontal que pateix un brot de violència, un conegut amb sida, que pateix alteracions de llenguatge i transtorns de la visió: la Neus manté davant d’aquests casos una actitud exemplar. Miralles, que és fisioterapeuta, ha descrit una infermera que és un exemple d’allò que als vuitanta se’n va dir el rol autònom de la infermeria: una professional conscient que desenvolupa la capacitat d’incidir positivament en la salut dels malats. D’aquesta manera, ressalta encara més la brutalitat de les relacions que la dona estableix fora de la feina: violència, sotmetiment, sexe urgent i barroer. Fins que el món preservat i el món perillos es creuen i la Neus fa un pas més cap a l’abisme.

Juntament amb El franctirador d’Albert Pijuan, que vam cometnar fa un parell de setmanes, Una dona meravellosa forma part d’un duet de novel·les teatrals i centreuropees, que duen la ditada de les filípiques de Bernhard i dels films de Haneke, s’interroguen sobre el mal i el que és sagrat, la devastació i l’expiació. L’un en un bloc de pisos de Polònia als anys vuitatnta, l’altre en una casa de Gavà Mar d’ara mateix, presenten un món en decomposició, en el qual el dolor ja no uneix les persones. La dona que treballa oferint acompanyament no té ningú que l’acompanyi, la mare que vol fer costat a la filla no té ningú que li faci costat. La vida ha deixat de ser una experiència sentida: la Neus i la seva filla Estefania es veuen des de fora, espectadores del seu propi daltabaix. Un dels aspecte més interessant del llibre és la relació amb la pornografia, que ha esdevingut un model d’actuació dels personatges, les dues dones i els homes que es creuen pel seu camí. La descripció minuciosa en tercera persona i les anotacions dels dietaris sobre les relacions sexuals extremes responen a aquesta objectivització, que és una manera de voler-ho controlar tot quan ja no és controla res.

Després de començar com un reguerot incandescent, el ritme de Una dona meravellosa es frena una mica. La mecànica urgent es ralenteix i les actuacions de la Neus comencen a funcionar seguint una altra llei: l’omissió de la responsabilitat. En la xarxa de Rodalies, que és, juntament amb el supermercat i l’autovia, un dels escenaris simbòlics de la novel·la, aquesta omissió de la responsabilitat es converteix en espectacle objectiu en la figura d’agressors d’un revisor i d’un que es vol suïcidar. El tren que fa la ruta amunt i avall de Barcelona a Gavà és el metrònom de la pèrdua del compromís amb la realitat.

Una dona meravellosa és un llibre contundent sobre la pèrdua de les il·lusions i la incapacitat de modificar les coses. Descriu el gran fingiment i la solitud de dues dones i fa un retrat desolador de la societat, que atorga a l’accindet i a la imprevisibilitat el paper de reactiu que treu a la llum la veritable naturalesa de la vida. Ho fa sense rabejar-se en la tistesa, mriant de mantenir l’interès del lector – com diu John Irving en l’epígraf final- perquè la tensió esdevingui emoció. Miralles ho aconsegueix al llarg de moltíssimes pàgines.

Julià Guillamon, Culturas (02.07.14)