“Una dona meravellosa” de Joan Jordi Miralles llegit per Ramon Pla a ElTemps (octubre 2014)

La protagonista és una dona de 47 anys, infermera, divorciada, i amb una filla. A la novel·la, s’hi explica, substancialment, el procés que segueix aquesta dona després del seu divorci i que comporta esperances, frustracions, monotonies i fugides de la realitat, fins a arribar a pensar, com diu el text, amb el  bon estil de Joan Jordi Miralles, que “si mira enrere se sent inútil.Si mira endavant, insegura. A banda i banda, desprotegida”.

Aquestes informacions ens les proporciona un narrador que es val de l'”estil indirecte lliure”, en present. És a dir, a través d’una narració en tercera persona que reporta -només- el que experimenta el personatge. Quan el narrador diu “La Neus no respon, se sent garratibada, sense saber com reaccionar” el lector sap que això no és el que observa un narrador, ni el que el personatge diu d’ell mateix -com en unes memòries- sinó  el que experimenta en fer, en pensar o en sentir alguna cosa. Indissociablement i simultàniament a la cosa experimentada.

Aquesta tècnica l’han utilitzat grans autors contemporanis -Virginia Wolf, James Joyce, Franz Kafka o Ray Bradbury- i té en el Jarama (1956) de Sánchez Ferlosio, el precedent peninsular més il·lustre. És el que Dorrit Cohn (1976) en diu “el monòleg narrativitzat”, I això és el que Joan Jordi Miralles en Una dona meravellosa. Amb, em sembla, una conseqüència evident: si algú ho explica -narrador o personatge- l’atenció se centra en els fet o en la valoració  que en fa, conscientment, el personatge. Amb aquesta tècnica, però, el text posa en primer pla l’experiència, sense que ni el narrador -ni el personatge- la valorei. Directament, sense filtres i , amb la narració en present, ni tan sols el filtre de la memòria. Joan Jordi Miralles ha tingut l’encert -i enstic per dir, el coratge- d’optar per aquesta tècnica.

En Una dona meravellosa, la protagonista -Neus- té una activitat, diguem-ne, normal- és una bona professional, s’interessa per la seva filla, va a l supermercat, se sent lliuire quan es divorcia, copula socint am qui pot, es deprimeix o s’il·lusiona- però el que la defineix,  és gairebé la reacció sensorial i emocional immediata davant del que li passa. Atordida, sens nord i buida. O com diu el text “en el seu interior, de valor, no hi té res”. I l’efecte que produeix no és ni el de condemna ni compassió, sinó una sensació inquietant i desoladora. A mesura que avança la novel·la, el personatge evoluciona. Un parell d’esdeveniments molt greus accentuen el seu dolor sense atenuar, però, el seu -ella no ho diria així- nihilisme. Per això “considera la vida com una malaltia degenerativa en què la vellsa i els seus símptmes en són l’estat terminal”.

El text cuida amb rigor l’opció tècnica triada i, per això, el discurs associa molt lliurement situacions o pensaments diversos, reitera a vegades els mateixos mots en situacions similar, defuig fer del relat un atestat, evita les descripcions minucionses o silencia algun esdeveniment quan no és imprescindible referir-s’hi. COm en un monòleg interior però, com he apuntat, narrativitzat.

Cuida l’opció tècnica, però no prou. Per exemple, en la gratuïta morositat amb què es descriuen algunes escenes, especialment les sexuals tan reitaredes -inclosa la innecessària i extensa reproducció del diari íntim d’un altre personatge- i tan explícites que poden provocar en el lector una adhesió entusiasta o la més rigorosa castedat.

Ramon Pla ( El Temps octubre 2014)

IMG_2877

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter