“Una estranya força et dirà ‘ara'” Blanca Llum Vidal llegeix VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano a El Temps (30.10.20)

Una estranya força et dirà ‘ara’

Publicat en ple Estat d’alarma per LaBreu Edicions i presentat just ahir a la llibreria Ona Llibres de Barcelona en Toc de queda imminent, Vermell de Rússia de Míriam Cano és un llibre de poemes que em fa l’efecte que també podria haver estat un llibre de cartes escrites entre Sants i Camallera, entre l’any setze i el dinou (tal ella mateixa al final al final). Cartes així, amb la indicació d’espai reduïda a pocs llocs i sense el dos mil (tan real com terrible) al davant de la data. Ni cartes desconnectades del temps ni cartes d’avui: cartes que han sabut esquivar la pretensió atemporal de les paraules inflades i cartes, també, que han aconseguit no enganxar-se només a la bromera dels dies. Diu el poema ‘Hal·lògens’: «Era de nit / ¾sempre és de nit¾ / de la bossa on guardaves / les rampoines que recollies / en vares treure dues bombetes / en recordar que una nit / ¾sempre és de nit¾ / vam ajudar-te. // I, solemne, / vas voler regalar-nos llum».

Cartes que s’han atrevit a insinuar immensitat i diria que, fins i tot, a insinuar una subtil, una discreta eternitat: «era de nit / ¾sempre és de nit¾». Una nit que no comença ni acaba. Una nit amb adverbi que, amb Lévinas i amb Blanchot, remet fàcilment a l’horror i a una confusió que, al seu torn, pot estavellar-se en l’absurd. Perquè és en la nit, diuen, que la forma de les coses i que els objectes que aquestes formes proporcionen al subjecte s’esborren. Perquè és en la nit que el mateix subjecte, que ja no té coordenades per separar-se d’enlloc i pensar-se, es pot arribar a dissoldre amb el temps i amb l’espai. Perquè és en la nit que es corre el perill de ser envaït per la por del no-res i de l’ésser. Perquè és en la nit que pots ser esclafat fàcilment pel pes d’una existència que hi és pertot i que s’escampa per sempre.

Cartes que s’han atrevit a suggerir eternitat i, sobretot, a no quedar-hi suspès: cartes que no tenen per objectiu el fenomen ni que s’entesten a fer sorgir essències de l’experiència ¾en aquest cas de la nit. Cartes-poema que un cop s’han col·locat més enllà de les coses i els fets («sempre és de nit»), eviten l’evasió i la desconnexió radical i no tenen cap mania ni una a l’hora de tornar-se a enganxar a les coses i als fets.

Així, si el poema ‘Hal·lògens’ comença amb la indeterminació de la nit en tant que experiència fonamental, de seguida es concreta, en els mateixos termes, en una nit. En una nit determinada i, pel fet de ser determinada, humana. En una nit que havia començant sent només un concepte o sent només una idea i que s’ha acabat convertint en l’escenari on un algú treu dues bombetes d’una bossa plena de rampoines recollides i les dóna a un nosaltres que no només contempla com aquest algú els regala la llum (o la possibilitat de descobrir, de conèixer i de saber i, al mateix temps, de sortir de la nit o del caos o del desconeixement d’on provenen), sinó que també els regala la mirada de cara i directa d’algú que t’ofereix una cosa i, alhora, et diu gràcies per haver-lo ajudat.

No és que en aquest poema l’eternitat de la nit s’hagi desplaçat fins a l’anècdota, sinó que s’ha encarnat en l’ajuda mútua que es produeix entre tres. I en la igualtat i el reconeixement que implica aquesta mutualitat. I tal vegada en el risc que en aquest món de les coses i els fets, a qui Vermell de Rússia no gira l’esquena, encara que sigui un llibre que canta com roda de bé una història d’amor i que canta com són les punxes que punxen la roda d’aquesta història d’amor, en el risc que en aquest món desaparegui l’ajuda i el mirar-se de cara.

Diria que els deu versos curts del poema donen prou informació, encara que sigui en forma de detall petit o de mínim indici, per saber que en aquesta nit hi ha tres cossos: dos que van junts i que fan un nosaltres (no debades allò que se’ls dóna són dues bombetes) i un que va a part, que s’acosta fins a ells i que segurament ve de lluny: el poema es titula ‘Hal·lògens’, amb ela geminada i amb h, una paraula que així com Míriam Cano l’escriu no existeix i que fusiona l’halogen (sense geminada i amb h) de la bombeta i l’al·logen (amb geminada i sense h) que fa referència a qui s’origina ¾o ha nascut¾ en un lloc diferent del que viu.

Si em sembla que Vermell de Rússia podria haver estat un llibre de cartes desesperades o feliçment desesperades, de cartes d’amor i de cartes que gairebé són de fe (en el sentit d’íntim convenciment en la veritat d’una cosa), si m’ho sembla és només per la presència invisible i constant d’un tu a qui s’adrecen aquests poemes: «quan tu vas dir gulag de matinada / vaig travessar el pont per sota». D’un tu que és la darrera paraula del llibre ¾amb tot el que implica en el replà visual, en el replà de sentit i en el replà del silenci que ve després d’aquest mot. D’un tu que a vegades s’integra dins un nosaltres que ha après a ser incòmode: «quan vaig sortir d’allà, tu m’hi esperaves / i vam quedar-nos fora tanta estona / que vam oblidar els càntics i els sermons / i vàrem escarnir les profecies». D’un tu que, en els moments de més ràbia, de més queixa i més mal es torna ell per tal de mirar-se’l, diria, des d’una distància invocada per poder protegir-se: «no sap encara quina és la mida / de l’esvoranc que s’ha obert / entre el dir i el fer», «a dins li han començat a créixer / superlatius arrogants com males herbes / excuses / mentides / bardisses de faules, romanços espessos / que tapen el fons de l’avern». D’un tu, fins i tot, que a vegades em sembla que és jo i que potser dóna comptes, així, d’un diàleg complex i esquinçat amb això tan estrany que és un mateix: «allunya’t discretament / de la multitud / si et vols lúcida. / Que no et faci nosa, / el silenci sobtat. / És allà quiet / esperant / que alcis la veu. / Té menys pressa / que tu».

Vermell de Rússia podria haver estat un llibre de cartes, però no ho és i diria que sort en tenim. Perquè escriure cartes, com va dir Kafka a Milena, significa despullar-se davant dels fantasmes i els petons que s’escriuen en elles se’ls beuen ells, els fantasmes. Que Vermell de Rússia hagi estat poesia i no epistolari no és en cap cas gratuït. Míriam Cano ha triat l’expressió del vers, una expressió que em sembla que en aquest llibre vol dir, sobretot, l’expressió del tall. Un tall que no és només el resultat d’una particularitat gràfica ni és només el reflex formal d’una determinada disposició sintàctica i rítmica. Un tall, em sembla, que parla del mateix principi i del mateix horitzó d’aquests poemes. I un tall és ferida, és risc, és cos, és sexe, però també és interrompre el curs d’una cosa (ja sigui la pell o una història). I diria que Vermell de Rússia és també l’elaboració insistent i pausada d’un comiat: «vindrà el dia ¾vas dir-me¾ / en què una estranya força / et dirà Ara. / No et faran mal els parracs / de la conjectura / i començaràs, serenament, / a anar-te’n / com si mai t’haguessis oblidat de caminar».

Un Ara, aquest de la Míriam, que sense ser benjaminià el seu context, no deixa de parlar, des del roig que hi ha en la portada del llibre i en el pintallavis del títol mateix, del moment oportú en què un passat d’opressió s’uneix a un present pràcticament redemptor i dóna lloc a la revolta. O aquí, en aquest llibre, per fi, a un canvi.

Blanca Llum Vidal, El Temps (30.10.20)

https://www.eltemps.cat/opinio/11752/una-estranya-forca-et-dira-ara

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter