una excel·lent lectura de VIDES POTSER de Joan Vigó (novembre 21)

Solange i Letizia, una novel·la de Santa Marta i un conte de Sinera.
Un exercici acrobàtic de literatura comparada.

Quan vaig acabar de llegir la laberíntica novel·la de Joan Vigó, Vides potser, em va arribar una espurneta de record a la part més sofisticada del paladar. Al paràgraf final el narrador protagonista fa un tràveling per enumerar tots els assistents a la festa de celebració d’una concepció i un proper naixement: Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana. Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica… són els noms d’un tràveling de diverses pàgines en un àpat de funeral imaginat per Espriu en un conte «de Poe sense Poe ni por». I a partir d’aquí vaig anar estirant un fil d’Ariadna per dos laberints situats en dues dimensions diferents.

Tant Serguei com Hildebrand, com Maria o Lluïseta, Solange o Letizia són vides, potser, d’un poblet del Maresme anomenat Santa Marta, anomenat Sinera. On el cementiri és allà on tot comença i allà on tot s’amaga. Aquest és el paral·lelisme més fàcil de veure: dos pobles reconeixibles, però amb els noms canviats. Pobles que esdevenen universos literaris complets, com diorames on els personatges van coincidint a cada cantonada, cosa que inevitablement els dona un cert aspecte titellesc. Bé és cert que Vides potser té una mica més de mobilitat geogràfica. Però no gaire més.

El següent paral·lelisme és la quantitat de personatges secundaris però imprescindibles. En paraules d’Espriu, atitellats i esperpèntics. En el cas de Vigó, més com madelmans i barbies tunejats. A quina narració pertany la coixa estanquera obsessionada pels conceptes nipons? I a quin la grassa senyora Framis, que parla amb el seu pequinès com a un diplomàtic xinès? L’obsessió de Vigó per personatges que afronten amb més o menys cinisme antisocial una vida que sigui rabiosament pròpia el porta tant a crear assassins que filosofen amb abundants majúscules, com a fascinar-se per personatges reals del món futurista i surrealista d’entreguerres, com Luisa Casati. Un personatge que, des de la tomba, anirà tenint el seu doble en Solange. Com Letizia té el seu doble en Carola Marelli.

I aquí arribem a la coincidència més nuclear. La viva Solange es converteix en la doble de la difunta Casati per fruir (interposadament) del sexe del narrador protagonista. La viva Carola es converteix en la doble de la difunta Letizia per fruir del sexe (al natural, en aquest cas) del narrador protagonista. No es tracta només d’una coincidència que la brevetat de la sinopsi té el mèrit d’amplificar amb la falsedat d’un mirall d’augment, sinó d’una veritat de fons compartida. Espriu parodia un ambient decadentista i prepara l’escena final perquè ens faci pensar en una relació necròfila: el narrador està fent l’amor amb una morta per interposició de l’enigmàtica i quasi espectral Carola. Però no es tracta només d’això. Per arribar aquí no hagués calgut el laboriós tràveling pels gestos i les paraules d’una colla confusa de personatges que tenen molt poc de cert i molt de deformat. Es tracta d’entrar ben al fons de la caverna, atiar la foguera i fer que les ombres siguin més deformades i més mòbils del que tolerem per simple costum. Fer que la relació sexual interposada no sigui entre la morta del cementiri i el narrador, sinó entre les cares més oposades de la realitat: la més perversa de les parafílies. Vigó fa pastitxos diversos -de la novel·la de detectius gastronòmica, del monòleg filosòfic, del cant hedonista de puticlub, del sermó de sobretaula, de les escenes del Dr. No de James Bond, de l’enjogassament dalinià (que ens fa descobrir el personatge més fascinant de tots: Luisa Casati) empeltat del de l’Oulipo…- que culminen en una rocambolesca escena de sexe interposat. Però per arribar aquí no hagués calgut el laboriós laberint (de vegades més juxtaposat que filat) per les rareses d’una colla de personatges que tenen menys de cert que de deformat. Es tracta d’anar allà on flamegen les fantasies i fer-hi una festassa no apta per cardiòpates que les posi al descobert, o més ben dit, al desconcert.

Si l’enterramorts de la Santa Marta de Joan Vigó es diu Orson i l’amic policia es diu Truman, en homenatges evidents a dos gegants de la cultura nord-americana, l’anònim narrador i protagonista de la novel·la hauria de ser Edgar. I així es completaria aquesta curiosíssima intersecció entre Sinera i Santa Marta. Pel laberint grotesc que construeixen el pastor d’antenes i el salvador dels mots passen, sense haver-ho mai sospitat, Orson, Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana, Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica… Poe i Perec.

Lluís Serrasolses
Professor de Llengua Catalana i Literatura

Novembre 2021

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter