Una mística natural, Ricard Mirabete sobre CERTESA DE LA LLUM de Laia Llobera (13.06.14)
Una mística natural, Ricard Mirabete
Una doble mirada que situa el jo líric cap a l’exterior i cap a l’interior. D’una recerca, també d’una certesa, que ens confirma que la transcendència comença en saber mirar. Laia Llobera (Barcelona, 1983) publica Certesa de la llum que és el seu tercer poemari. Debutà fa cinc anys amb Cicles (UAB,2009) que va merèixer el premi Divendres Culturals de Cerdanyola. Dos anys després guanyà el premi Alella a Maria Oleart amb Més enllà dels grills (La Comarcal,2012). Ambdós llibres serviren a la poeta per arribar a una condensació lírica prou remarcable per mostrar una exploració lingüística gens menyspreable. Si bé a Més enllà dels grills l’afany d’ampliar i de consolidar la seva llengua literària li permetia dotar els poemes de formes lingüístiques noves o poc sovintejades a la poesia, com ara neologismes i mots provinents del camp semàntic del món natural, ara a Certesa de la llum la fusió entre la ciència i la mística adquireix un to essencial, descriptiu, conceptual i avantguardista. Hi ajuda la disposició formal dels poemes: alguns recreen el cal·ligrama o els mots en llibertat dels poemes d’avantguarda europea i catalana del segle XX. Ens ve al cap Salvat i Apollinaire, per exemple. El poema omple el full en blanc de la pàgina amb els versos i les pauses. De vegades un vers és fragmentat per tal que el lector pugui omplir-lo mentalment amb el mot o el sentiment que li sembli avinent. Els versos són paraules en moviment que fan possible el pas d’un cantó a l’altre de la pàgina. Hi llegim d’esquerra a dreta i de dalt a baix; les paraules mantenen relacions conceptuals les unes amb les altres, del mateix vers o dels altres versos. Els poemes són com versos encreuats que creen múltiples sentits. La referència a cop de daus de Mallarmé també ja la trobàvem a Més enllà dels grills. És un recurs formal que carecteritza la poètica de Laia Llobera. En aquell cas, però, els mots eren com marques, empremtes o taques produïdes pels insectes protagonistes del poemari, els tàvecs.
En el poemari present Llobera estructura un recorregut existencial que els lectors poden assumir com a seu. La segona part té el títol prou explícit de Nosaltres, pelegrins. Des de l’infinit de les deus del coneixement humà fins a la visió interior hi ha la certesa de la llum i del saber. La poeta escriu: “Buscaves la llavors de les essències:/ algun record veraç/ l’epicentre de les ones/ o el cor desclòs dels cossos/ allunyat de les tendències”. El llenguatge simbòlic proper al llenguatge científic acosta el llibre a una vivència concreta i transcendent: a vies de mística natural i de plenitud humana.
Ricard Mirabete Cultura ElPuntAvui (13.06.14)
