VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano a Núvol (27.08.20)

Míriam Cano i l’esperança de les lluernes
‘Vermell de Rússia’ (LaBreu) és el tercer recull de Míriam Cano, després de ‘Buntsandstein’ (Viena, 2013) i ‘Ancoratge‘ (Terrícola, 2016).

Vermell de Rússia (LaBreu Edicions) s’obre amb un poema titulat Offret, que és també el títol original de la pel·lícula Sacrifici, d’Andrei Tarkovski. Míriam Cano hi descriu les flames que consumeixen la casa d’Aleksander al final d’aquest film i hi invoca una mena de ritual de purificació que permet començar de nou des de zero: “Imagineu-la pacient:/ se sap llavor i inici”, diuen els darrers versos del poema.

Vermell de Rússia pren el títol d’un dels poemes del recull, que també apunta a una possibilitat de recomençar després d’una travessia del desert. Cano hi descriu una baixada als inferns, un dol personal i el procés de recuperació posterior. “Vermell de Rússia és un color de pintallavis” m’explica. “Hi descric un moment vital molt concret en què per mi pintar-me els llavis va ser un acte d’empoderament que em va permetre recuperar-me d’un dol”.

El dol per la pèrdua d’una relació és present també al poema ‘Equació de Dirac’, que descriu com l’empremta d’una antic amor en les nostres vides es fa present i perdura després de la separació. “Diuen que l’equació de Dirac és la més bonica de la física quàntica, perquè estableix que uns sistemes que han estat interactant junts, en separar-se, continuen comportant-se com un sol sistema”, em diu Cano. “Som encara el nom de l’un i l’altre,/ els gestos que vam fondre en l’aturada / ens han quedat a dins com un apèndix”, diuen els primers versos d’aquest poema, que evoca unes inèrcies que no controlem però que ens defineixen.

El poema ‘Laissez faire’ ens parla justament d’aquestes inèrcies involuntàries que es van solidificant i que són destí: “Sabràs, quan siguis lluny / que tot el que ara passa/ ja et perfeia”, diu l’arrencada del poema. Aquí el ‘Laissez faire’ del títol no queda gaire lluny del ‘Let it be’ dels Beatles. Fent ús d’un tu majestàtic, la poeta s’insta a si mateixa a prendre distància i mirar-se la pròpia vida com si ja l’hagués acabat de viure tota i en tingués una perspectiva completa. “… que només calia rodar,/ que el món s’anava fent, /que’l nava fent un altre.”

En canvi, al poema ‘Sense sostre’, aquesta visió escatològica de la pròpia existència es dona per impossible. Aquí la desorientació és total: “Quins anys de no saber tornar/ -de o voler-ne-/ del desfici i l’enrampada de buscar-nos/ de fer veure que el sol no sortirà /per ser així com la nit i no acabar-nos”.

Cano ens parla de la dificultat de fonamentar la pròpia vida sobre una base sòlida i estable. En un dels poemes més aconseguits del recull, titulat ‘Heura’, l’autora se serveix del correlat objectiu per descriure’s com una planta enfiladissa: “Ara ja hi sóc no me’n desdic,/ però jo volia terra i m’han sortit arrels de vent (…) /jo volia aigua i he de beure pols i alguna pluja/ però hi sóc i creixo sense arrel i sense terra/ tenaç com una mala cosa”. Al poema ‘Desnaixença’, aquesta impossibilitat d’assegurar uns fonaments es resol en una autodissolució voluntària, un desnéixer. Si per Maria Mercè Marçal desnéixer era una manera d’explicar-se la mort, per Cano és com un retorn a una llar primigènia, anterior a la nostra existència, una retroextinció.

Vermell de Rússia és el tercer recull de Míriam Cano, després de Buntsandstein (Viena, 2013) i Ancoratge (Terrícola, 2016). Com no podria ser d’altra manera, la coberta del llibre és de color vermell i hi ha estampada la imatge d’una lluerna, un altre símbol important en aquest recull de poemes que Cano concep com un àlbum de fotos amb llampecs de moments viscuts. Les lluernes són aquells insectes amenaçats, però també un símptoma irrevocable de la nostra pròpia extinció, segons Pasolini. A la citació que tanca el llibre, extreta de La supervivència de les lluernes de Georges Didi-Huberman, el filòsof francès respon a Pasolini amb l’esperança que encara som a temps de convertir-nos nosaltres en lluernes i constituir una comunitat del desig, d’un desig que no sigui depredador ni individual ni egoista sinó una font compartida de resistència. Aquest propòsit il·lumina el darrer poema del recull, ‘Pervivència’, que invoca l’esperança de les lluernes.

 

Bernat Puigtobella, Núvol (28.07.20)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter