Víctor Sunyol amb Nausica a Núvol (04.05.19)

Víctor Sunyol a EINA | Bernat Puigtobella

Ítaca, la preciosa illa blava que sura celístia al mar Egeu, indret d’escarpats turons en el qual es respira tant un càlid aire domèstic com un aire amarat d’oxigenada llibertat, tant com la imatge del retorn és una imatge del retrobament amb nosaltres mateixos. Per aquesta raó tots som Ulisses com som Penèlope. En l’abraçada i en les llàgrimes d’aquests dos personatges s’hi representa el símbol del retrobament integral entre anima i animus interiors segons la terminologia psicoanalítica de Carl G. Jung.

Des del dia que vam partir d’un paradís de la innocència, ¿no hem estat éssers anhelants d’abraçar-nos a un paradís de la consciència? Per això els mites, fruits daurats del món de l’imaginal, tal com el va conceptuar el filòsof Henry Corbin en els seus estudis antropològics, no són faules com voldrien fer-nos creure des d’una mentalitat positivista, materialista. L’evidència de la seva energia tan antiga com el món en evolució, és la seva perseverant posada en escena a través de nosaltres, que els encarnem fins i tot quan els neguem. Per aquest motiu es dona una rebel·lia, una ferma contestació al sistema cada vegada que tenim set d’amor, de bellesa i de veritat. ¿Qui no encendria un llum per veure-s’hi en una habitació a les fosques? Perquè això és un mite: una explicació a través del llenguatge simbòlic, és a dir poètic, dels moviments de la psique, dels seus anhels de natura espiritual per tal de dir-se a través de la nostra humanitat profunda.

Els qui racionalitzant de forma excessiva el pensament volien matar la fosforescència del mite diria que han ben fracassat perquè el mite és poesia, i matar la poesia seria com matar l’home i la dona interiors que amb força auroral retornen a la llum del dia cada vegada que volem veure’ns en el cor de la vida. Perquè ella hi és: la poesia emergeix en la bellesa d’una Venus, en la saviesa d’una Atenea, en el coratge d’una Amazona, o en la forma gràcil d’una jove donzella com la princesa Nausica, filla d’Alcínous rei.

El poeta Víctor Sunyol.

La poesia és la veu que s’encarna en la paraula viva seguint el terme del poeta Joan Maragall qui, com reporta Víctor Sunyol en el seu text de meditació exquisida i sorprenent en els nostres temps foscos del Kali-yuga, va dedicar versos encesos a Nausica, aquest personatge singular d’una Odissea per ser llegida, és clar, més enllà de la convenció que ens divideix en sexes i gèneres. La història narrada en l’Odissea és una narració subterrània, que va per dins, com diu Víctor Sunyol.

I és que a dins tots hi tenim una Nausica: [Ulisses] necessita Nausica per mirar-se, explicar-se, escriu Sunyol; que en el seu text rememora l’escriptor-poeta Goethe quan finalment acaba l’escriptura de la seva Nausica, i en ella encarna la poesia amb la flama de la seva concepció. [Carles] Riba ens ho mostra, callat, quan li sobreposa els mots del poeta a Hyperion: “L’ideal és allò que abans fou natura.” Però per l’hermètica llei de correspondències, i tot recordant la filosofia metafísica de Plató, també podríem dir que ‘el que abans fou idea es fa natura’.

Amb l’aparició als capítols finals de l’Odissea, la Nausica ideal, la noia verge, es fa real, operativa, i fins i tot maternal quan té cura del vell i nafrat Ulisses, per després apartar-se de manera discreta i esdevenir record indeleble en l’ànima d’Ulisses, qui finalment parteix cap a Ítaca, el destí que li tenen reservat els déus en la figura de la deessa Atenea. Abans del comiat, però, la jove Nausica s’adreçarà a Ulisses i li dirà les úniques i darreres paraules: Hoste, adéu, i quan siguis de nou a la pàtria, recorda’t de mi, que a mi la primera tu deus el rescat de la vida.

Cert. Tant de manera real com simbòlica, Nausica torna a la vida un esparracat Ulisses. Nausica, figura poètica de l’ànima, retorna l’alè perdut a l’heroi que durant els anys que ha durat la travessa ha bregat en tantes aventures, lluites, fatigues i temptacions. No és d’estranyar que tants poetes hagin volgut recrear aquesta història entre la donzella i el viatger intrèpid, miralls de la nostra interioritat activa i contemplativa. Però per arribar a Ítaca, com en tota cursa encara es necessita un impuls per encarar el tram final en el qual ha d’esdevenir-se el reconeixement del palau dels avantpassats, així com la comprovació de la cura i fidelitat dels servidors i de l’esposa Penèlope. Com la noia que dona aigua al corredor d’una marató dificultosa, Nausica infon en Ulisses aquest darrer impuls vital.

Però a la figura simbòlica de Nausica encara li està reservat un altre paper: romandre en l’anhel i la utopia tant com en el record d’aquell a qui Nausica ha regenerat espiritualment. I seguint la nostra tradició cultural, i tot responent a la crida de l’Odissea, poema simbòlic i fundacional de la cultura occidental, Víctor Sunyol ha transitat de nou per les aigües del mar Egeu en la nau d’Ulisses, i com el vell viatger estimarà per sempre Nausica, estimarà aquell amor i sol·licitud que es realitza en la donació.

Com la poesia, Nausica actua de mitjancera entre dos móns. Amb Nausica, llibre escrit a dos nivells: el referencial, interrogatiu i meditatiu, i el quintaessenciat poètic del seu propi viatge interior, Víctor Sunyol, en un cim de maduresa literària, ens ofereix la seva lectura i interpretació del mite homèric, i que tan bé es resumeix en la seva conclusió en les paraules de Nietzsche, l’escriptor-filòsof que va maldar per reintegrar logos i mite, per unir filosofia i poesia en un mateix tàlem: Hem d’acomiadar-nos de la vida de la mateixa manera com Ulisses va acomiadar-se de Nausica, molt més beneint-la que no pas enamorats. I és que l’enamorament és un estadi passatger, efímer, de l’ànima, mentre que la llar retrobada és benedicció, serenitat i equilibri per a l’ànima adolorida del nostre Ulisses interior, ja que la vida sempre hi fa esgarrinxades quan no ferides i traus profunds. Abans de partir cap a Ítaca, Nausica torna l’ànima d’Ulisses més lleugera llevant-li la pesantor i la tristesa pels estralls patits, la restaura i vivifica com si hagués nascut de nou.

 

Teresa Costra Gramunt , Núvol (04.05.19)

Deixa un comnetari

You must be logged in to post a comment.

Subscriu-te a la nostra newsletter