VULCANO de Max Besora a LRP (02.07.21)

EXPERTS EN FRACASOLOGIA

Ambientada en una localitat amenaçada per un volcà i a punt de ser evacuada pels bombers, la novel·la s’interroga per tot el que veu el protagonista, obsedit com el cònsol de Lowry a descobrir altres cares de la realitat

Rere con­sig­nes, trucs visu­als, tram­pes i ame­na­ces de lite­ra­tura barata pulp s’amaga un dels grans poe­tes de la lite­ra­tura cata­lana actual, Max Besora. No sé per què dian­tre li ha picat per posar-se la dis­fressa. Suposo que és pel pano­rama deso­lat i satu­rat, per no com­bre­gar ni amb públic ni amb clàssics i, també, per una deci­dida volun­tat de viure al marge. Nas­cut a Bar­ce­lona el 1980 i per­dut per una àrea rural, Besora ens va ofe­rint amb comp­ta­go­tes la seva lite­ra­tura intel·ligent, plena d’humor no sarcàstic i amb unes tra­mes i sub­tra­mes apa­ra­to­ses, com la que pre­senta Vul­cano, ree­dició d’una de les seves pri­me­res obres, que ara apa­reix amb una edició il·lus­trada pel gran artista i dis­se­nya­dor Nino Cabero. Cal adver­tir que Vul­cano és un arte­facte lite­rari d’alta gra­du­ació, més o menys la que gas­tava Mal­colm Lowry, a qui Besora dedica la seva obra.

No deu resul­tar gratuït que Vul­cano pugui ser un home­natge a la cone­guda novel·la Sota el volcà de Lowry, autor que també va ser reve­ren­ciat pel mala­gua­nyat poeta tiner­feny José Car­los Cataño. En les refle­xi­ons sobre la con­dició humana que sor­gei­xen en els capítols, flai­xos i con­tes que conté la novel·la, se’ns diu: “Soc un espert en el fra­ca­so­lo­gia. Fra­cas­sant, com­prenc.” Men­tres­tant, recorda i oblida una pubi­lla que sem­bla que ha mar­xat defi­ni­ti­va­ment.

Ambi­en­tada en una loca­li­tat amenaçada per un volcà i a punt de ser eva­cu­ada pels bom­bers, la novel·la s’inter­roga per tot el que veu el pro­ta­go­nista, tan obse­dit com el cònsol de Lowry a des­co­brir altres cares de la rea­li­tat el dia de difunts. Men­tre el de Lowry anava amb el suport del tequila i el mes­cal, el per­so­natge de Besora es mou asto­rat d’una manera erràtica per un uni­vers gai­rebé miop de la rea­li­tat, però en defi­ni­tiva dins la rea­li­tat més nítida, la que s’assem­bla més a la vida, que és gai­rebé sur­re­a­lisme. Els edi­tors pre­sen­ten l’obra com una aven­tura a la fi del llen­guatge, però la manera de mirar de Besora, més enllà de l’Osvaldo Lam­borg­hini citat, com­pon un cali­dos­copi sobre l’absur­di­tat humana i la per­ple­xi­tat de qui l’observa.

El llen­guatge és obses­siu com la ment, és un tic per a l’escrip­tor con­vençut. M’agrada quan inter­pel·la la rea­li­tat i la sot­met a unes enu­me­ra­ci­ons tan bri­llants com les de Miller, Bur­roughs o els jocs sur­re­a­lis­tes. Res queda fora de l’enfo­ca­ment, el detall és el pro­ta­go­nista més enllà de la trama absurda amb pre­me­di­tació. La sen­sació de mareig, la visió obtusa del que passa o la incom­prensió de tot el que resis­teix al vol­tant con­forma un angle de visió en què la prosa pinta al natu­ral com qui es menja un frank­furt men­tre mira les notícies. Tex­tos tallants, imat­ges de doble cara i girs ines­pe­rats ens abo­quen a l’aura becket­ti­ana. Es pot pre­sen­tar com a lite­ra­tura efímera, però insis­teixo que Besora no juga al parxís, sinó que és un expe­ri­men­tat juga­dor d’escacs.

David Castillo, LaRepública (02.07.21)

https://www.lrp.cat/lrp-arts/article/1993551-experts-en-fracasologia.html

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter