Xavier Antich parla del poder amb Philip Roth i BIRNAM de Víctor Sunyol La Vanguardia (30.03.15)

La corona de llautó

Xavier Antich

“Havia perdut la màgia. Li havia fugit l’empenta. No havia fracassat mai a l’escenari, tot el que havia fet li havia sortit reeixit i amb força, i de cop i volta aquella desgràcia: no podia actuar. Entrar en escena va passar a ser un turment. En lloc d’estar convençut que brodaria el paper, sabia que no se’n sortiria. Li va passar tres vegades seguides, i l’última vegada no va interessar a ningú, no hi va anar ningú. No arribava al públic. Se li havia acabat el talent”. Així comença la novel·la The Humbling de Philip Roth, de 2009 (traducció a La Magrana: La humiliació). Les paraules es refereixen a Simon Axler, l’últim dels millors actors nord-americans de teatre clàssic que descobreix que ja no pot actuar, que ja no se’n podrà sortir per molt que s’hi escarrassi. Quan va fer un Macbeth, va fracassar estrepitosament: no va saber fer-lo i es va ensorrar. La caiguda, diu Roth, va ser colossal. “El pitjor va ser que va tenir consciència en tot moment de la caiguda igual que a l’escenari tenia consciència en tot moment d’actuar. El sofriment era atroç”.

Xavier Antich Birnam

“Com puc sortir a escena i començar a fer de rei?”. És la pregunta que paralitza al seu camerino l’actor que ha de sortir, en una estona, a fer de rei Duncan en la tragèdia de Macbeth. L’actor es mira al mirall, per veure-hi Duncan, com fa sempre, i ja no el troba. Som a Birnam, el brillantíssim monòleg teatral que ha escrit Víctor Sunyol (LaBreu Edicions) a partir de l’estupefacció d’un actor que ja no sap si les paraules que havia de dir signifiquen alguna cosa. L’actor recorda que l’ésser humà inventa móns amb paraules: mons que poden arribar a ser tempestes, mons en què es mata i mons que, al capdavall, acaben semblant més reals que la realitat de fora de l’escenari. Mons que sorgeixen amb una sola paraula: es diu Elsinor, i apareix un castell de debò; es diu rei i veiem un rei amb corona i un poder absolut. I així amb tot. Però és un mon de paraules. Només paraules: “I el dia que t’adones que estàs sobre un gran buit, que res no t’aguanta… Aquell dia és quan caus, quan ja no es pot avançar més. I la resta ja no és possible”.

És el moment, que pot ser també el de Simon Axler a la novel·la de Roth, en què l’actor no sap perquè fa el que ha estat fent durant anys: representar. Dir paraules que convoquen mons i els fan reals durant una estona. Sortir dalt d’un escenari “i començar a dir coses que segurament no diuen res. Paraules i paraules. Ben buides”. És el moment en què tot el que havia estat veritat fins aleshores deixa de tenir sentit: “Ens pensàvem que teníem tot un món, sencer i ple, i bonic. I tot plegat: ‘bluff’, ja no hi és. Ens adonem que no hi ha res”. És el moment en què l’actor es pregunta per què ha de sortir: “Per què? A fer que continuï la roda? A anar engreixant aquesta màquina que no sabem ni per què serveix?”

És gairebé innecessari suggerir que les escenes de La humiliació de Joseph Roth i de Birnam de Víctor Sunyol són dues poderosíssimes metàfores que desborden per excés la seva clau teatral. Que, a més, tinguin el Macbeth com a contrapunt, és molt rellevant: la tragèdia pot ser llegida, com tot Shakespeare, d’altra banda, com un tractat sobre el poder de tanta actualitat en l’època isabelina com en la nostra. Per què com és el poder, avui? Hem cregut, durant segles, que el poder el tenen i l’ostenten reis, reietons, prínceps, virreis, caps d’estat i governants de tota mena i condició: figures sobre les quals avui s’escampa la sospita de què, màscares d’una condició potser definitivament passada, sobreviuen ben just amb una aurèola remotament simbòlica. El teatre continua.

Per això, les paraules de Birnam són, elles mateixes, premonitòries: “Paraules. I rere les paraules, res. Buides. Una màscara que no amaga res; només màscara”. Simon Axler i el narrador de Birnam saben, encara que no hagin llegit Michel Foucault, ni falta que els fa, que la corona és de llautó i que el poder ja no és on tothom, encara de forma molt majoritària, encara el mira. Algunes d’aquelles figures simbòliques del poder,  tanmateix, continuen representant el paper que han representat durant anys (i segles!) com si encara, a diferència dels actors de Roth i Sunyol, les paraules que diuen signifiquessin alguna cosa. Mentrestant, però, uns altres, i alguns d’aquells que no es resisteixen a deixar el vell protagonisme, han ocupat el teatre i exerceixen l’única sobirania que encara està en joc. I, mentre això passa, el públic encara espera que algú surti a escena. Però no sortirà ningú. Han tancat la sala i ens han deixat dins.

Podrit Shakespeare, que continua alimentant la nostra reflexió sobre el món. “Tota la vida l’he tingut a la vora aquest maleït Shakespeare. Com una malaltia, una lepra”. Però potser més que una maledicció, en els seus versos encara poden trobar-se algunes claus de futur. Del nihilisme de Shakespeare, potser, més esborronador que el de Nietzsche, encara se’n poden extreure lliçons. Podrit Shakespeare, més viu que molts dels nostres contemporanis!

Xavier Antich ( La Vanguardia 30.03.15)

 

 

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter