ZONA ZERO de Núria Busquet a Núvol (12.09.19)
Núria Busquet. Aprendre a morir de forma controlada
Núria Busquet publica Zona zero a LaBreu Edicions, una novel·la sobre l’11 de setembre a Nova York. L’autora presenta el llibre amb Esteve Plantada i l’editora Ester Andorrà aquest dissabte 14 de setembre a les 12h a La Setmana del LLibre en Català.
Núria Busquet
Traductora, escriptora i activista cultural, Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974) està especialitzada en poesia nord-americana contemporània, en particular en la poesia escrita per dones. Té un blog, “Els crits de les bèsties a la nit”, i acaba de guanyar la quinzena edició del premi Jordi Domènech de traducció de poesia per la seva versió d’El Colós de Sylvia Plath.
Amb Zona zero l’autora s’endinsa en els fets de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, com ha fet també en aquest 2019 l’escriptor Salvador Macip a la seva novel·la Els finals no arriben mai de sobte. L’expressió “zona zero” es va utilitzar per primera vegada en relació al Projecte Manhattan i al bombardeig de les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Amb posterioritat, la premsa dels Estats Units va recuperar l’expressió per designar el solar en què es localitzaven els dos edificis principals del World Trade Center de Nova York, les Torres Bessones, després dels atemptats de l’11 de setembre. Actualment, la fórmula s’utilitza per parlar de la zona de màxima devastació en tragèdies, atacs i accidents de qualsevol mena.
La zona zero de Núria Molist és Nova York, un espai concret de la ciutat que crida la por a morir, el pànic ancestral que es manté a cada cèl·lula del cos com una pedra, una estàtua. Al primer capítol, el narrador omniscient es dirigeix a un tu plural, reclama constantment que l’escoltem, que escoltem tots els sorolls que ens envolten amb l’atenció que mereixen. El lector, espectador allunyat del lloc i del temps de l’acció, assistirà a un dels esdeveniments més tràgics de la història de la humanitat: “Som inconscients de la nostra existència fins que no ens la fa evident algun circuit perjudicat, o un futur inservible que no ens deixa avançar cap on pensàvem. Quan ens ofega el fum. Quan caiem sobre l’asfalt”. Els protagonistes de Zona zero són els supervivents d’aquella catàstrofe, els quals ens confessen que ara “vivim sense saber encara si voler seguir vivint és una sort o una desgràcia”.
A partir d’un quadre de Mark Rothko, «Four darks in red» (Quatre ombres en vermell), Núria Molist reflexiona sobre tres conceptes clau: la tragèdia, l’èxtasi i la fatalitat a partir del que ella anomena “instantànies”, que són textos en cursiva sobre instants, mirades fragmentades, fotografies en moviment que conformen la realitat total i plena de l’accident que anirà alternant amb la biografia de la protagonista. Dos homes passen els controls de seguretat de l’aeroport. Homes en reunió de negocis parlen davant la finestra. Un avió impacta sobre la torre nord. Un home es tira de la torre nord. Una dona embarassada mira a càmera. Un bomber puja les escales. Un home amb motxilla corre aterrit. Un home amb la camisa estripada plora agenollat. Un home sol dempeus observa la ruïna.
A la resta del llibre, Jane, la narradora, parla en primera persona, en qualitat de protagonista dels fets: “Veig l’explosió en directe a la pantalla de televisió que han format les finestres”. Té 50 anys, viu en un menfotisme controlat, i treballa en una oficina a la planta 80 del World Trade Center. L’ 11 de setembre de 2001 baixa del metro una parada abans de la que li pertoca, amb la intenció de caminar una estona fins a la feina i observar el cel blau edènic que l’enlluerna. Quan arriba a l’empesa, sempre la primera, s’integra amb la llum artificial de l’espai, una claror que li sembla més real que la de casa seva, on se sent sola. La presó com una llar. Separada d’en John i amb dues filles, la Jane es pren la feina com un refugi per no pensar en el seu ex, que se’n va anar amb una altra i li va deixar una bola clavada al pit. Els flashbacks de la novel·la remeten a una colla de somnis premonitoris i recurrents de la Jane on tothom cau, i a un passat de teràpia per superar la separació i, per extensió, per reflexionar sobre la crisi d’identitat i la destrucció intel·lectual de la dona abandonada. Unes sessions en les quals la Jane hi trobava un cert plaer eròtic. Anar a casa d’un home que l’ajudava a remenar la nafra com un sàdic, en sortia humiliada i ferida, li pagava cent dòlars per aquell temps de tortura. Després escrivia a la llibreta, i es trobava millor. La Jane escriu per salvar-se.
Núria Busquet narra la història d’un doble cataclisme: la caiguda de la Jane és l’anècdota viscuda que s’emparella amb la caiguda de les Torres Bessones, també viscuda per la pròpia protagonista, en una fusió malaurada però real com la vida mateixa. Fins que la caiguda deixa de ser metafòrica i passa a ser real, no es pot començar a netejar. Netejar és fonamental: si no es neteja abans, no es pot començar a reconstruir res de res. La història passa per damunt de les persones com una piconadora.
Anna Carreras, Núvol (12.09.19)
