ELS NOSTRES, de Serguei Dovlàtov

Títol_ Els nostres
Autor_ Serguei Dovlàtov
Traductor: Miquel Cabal
Col·lecció_ La intrusa, 13
Pàgs_150
PVP_ 17 €
ISBN_ 978-84-942897-5-0

Serguei Dovlàtov va néixer el 1941 a la ciutat russa d’Ufà i va morir quasi cinquanta anys després a Brooklyn. Entremig el van expulsar de la universitat, va treballar de vigilant en un camp de treball (experiència que descriu a La zona), va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin. Vivències que traslladaria al paper en títols com Els nostres, El compromís o La maleta, entre d’altres. A finals dels anys setanta, les autoritats soviètiques el van “convidar” a abandonar el país, i va ser en el seu exili americà quan va rebre el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a «The New Yorker». No va ser fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica, un any després de la seva mort, que les obres de Dovlàtov van poder ser publicades en la seva llengua original. Fins ara, LaBreu ha publicat La zona, La maleta i El compromís.
Tal com digué Brodsky, «la tonalitat de la prosa de Dovlàtov és d’un burlesc contingut, malgrat el tarannà desesperat de l’existència que l’autor descriu».

Els nostres és l’àlbum familiar de Serguei Dovlàtov , d’una nissaga que abraça tot el segle XX. Una parentela farcida de personatges contundents que s’espavilen de la millor manera en un país caòtic i absurd. Dovlàtov recorda els avis malhumorats i forts, els oncles contrabandistes, la mare sense pèls a la llengua, la tieta correctora que sabia els secrets dels literats, el pare que admira i defensa Stalin, la gossa Glaixa que viu entre dissidents i per això borda als uniformats demostrant un esmolat sentit de la justícia, les estranyes circumstàncies en què va conèixer la seva dona i les converses amb la seva filla, quan ella li fa preguntes com: “I per què no pots publicar?” o “Papa, tu estimes Bréjnev?” just arribats a Nova York.
Cada protagonista té el seu propi capítol que no es sinó el relat de cada vida sota la trista mirada irònica del seu descendent. Dovlàtov s’explica “ell” a través dels altres, com a baula d’un joc de miralls del qual neix un llibre colpidor i íntim que ens corprendrà.

«Quan llegeixes Dovlàtov no saps si riure, plorar o plorar de riure»
Albert Sánchez-Piñol, diari «Ara»