Sigui de manera romàntica, impulsiva o més aviat controlada, aquests sis joves tenen en comú que necessiten escriure poesia per expressar-se i ho fan des que eren ben petits. Cap d’ells es dedica ni es vol dedicar professionalment a la poesia, perquè el que ara és una activitat plaent, bonica i satisfactòria consideren que es convertiria en un exercici rutinari i avorrit. Un altra cosa que comparteixen és que escriure poesia no els va gens malament: la majoria d’ells han guanyat premis literaris i tots tenen, com a mínim, un llibre publicat. “Tenim en comú que ens seguim dedicant a una cosa absolutament inútil i bella, una mica anacrònica i que sembla que la humanitat no voldrà enterrar mai, almenys mentre els homes alenin i els ulls puguin mirar, que deia aquell”, explica un d’ells, l’Adrià Targa.

Misael Alerm

“Jo mai escric sol. Sempre dono la mà a altres poetes”

Quan estudiava batxillerat, el seu professor de català li va fer un regal: Amor pels llibres(Eumo, 2004), de l’escriptora Fiama Hasse Pais Brandão. En aquell moment, Misael Alerm (Granollers, 1990) ja era un apassionat de la poesia i, fins i tot, havia escrit algun poema, però aquell llibre va marcar un abans i un després en la seva carrera literària, ja que li va servir d’inspiració per escriure més endavant Vell país natal (Adia Edicions, 2014), el seu primer poemari. “És una reflexió sobre la trencadissa del període de la joventut i sobre com recompondre tots aquests fragments”, diu Alerm.

Joan Brossa, Álvaro de Campos, Blai Bonet i Chantal Maillard són alguns dels poetes que apareixen a Vell país natal, en concret a l’apartat d’“Encaixades”. “Jo mai escric sol, sempre dono la mà a poetes, i en aquest apartat volia fer referència als escriptors que d’alguna manera o altra han influenciat els meus poemes”, diu Alerm, que considera molt important anar sempre amb una llibreta a sobre: així pot escriure allà on sigui quan té una idea. “O dibuixar, perquè he estudiat belles arts i actualment estic acabant un màster d’història de l’art”.

El paisatge és el leitmotiv dels seus poemes. No perquè hi faci referència directament, però sovint és el que l’inspira. “És el que canvia menys del nostre entorn, és el que es manté durant més temps i em generen reflexió de diversa índole, des de familiar fins a política”. Alerm explica que quan acaba un poema té una sensació molt especial, que només té quan escriu. “I cuidant plantes. Sé que és estrany però és així. És una sensació semblant”, diu.

Laia Llobera

“Escriure poesia és la nineta dels meus ulls, és molt especial”

Segons Laia Llobera (Barcelona, 1983), escriure poesia és com fer una peça d’orfebreria. “La vas fent a poc a poc, la deixes reposar i després la poleixes”, diu. La poeta reconeix que el que més li agrada del procés d’escriptura és retocar, canviar les paraules fins que tot el poema encaixa. Encara que treballant i escrivint una tesi no pot dedicar-hi tant temps com li agradaria. “Escriure poesia és la nineta dels meus ulls, és una cosa especial perquè no la puc fer gaire”, diu Llobera, que també ha publicat algunes obres de literatura infantil. Va començar a escriure amb només 10 anys. “Em tancava a l’habitació de casa i escrivia pensaments. Els meus pares entraven i em preguntaven que què feia tantes hores allà”, recorda.

Quan va ser una mica més gran va decidir aplegar uns quants poemes i presentar-los al concurs Divendres Culturals de Cerdanyola. Concurs que va guanyar i gràcies al qual va publicar el seu primer llibre: Cicles (UAB, 2009). Més tard, el 2012, vindria Més enllà dels grills, que va merèixer el premi Alella a Maria Oleart. “Tenia ganes de sortir del món dels concursos i trobar una editorial amb caràcter que entengués la meva poesia, perquè els concursos a vegades segueixen el criteri de l’ajuntament del municipi”, opina. I això va fer amb Certesa de la llum (LaBreu Edicions, 2014). “És un llibre de reflexió, de mística. M’agrada observar el món en silenci, i Certesa de la llum és fruit d’això”, diu Llobera, que escriu poesia per indagar, per conèixer els misteris de l’existència: “Tinc curiositat per saber i per descobrir, i em faig preguntes a través de l’escriptura”. Tot i que encara li agrada escriure tancada a l’habitació, envoltada de llibres i gaudint de la intimitat com quan tenia 10 anys, alguna cosa ha canviat. “Sento que m’he autodefinit. Ara sé què vull escriure i cap on vull anar”, assegura.

Marc Rovira

“Des que tinc la idea fins que l’escric, poden passar mesos”

Un dia, mentre travessava el bulevard Saint-Michel de París per anar a la Sorbona, on va estudiar durant un any, de sobte li va semblar que una noia el mirava i es va posar content. Quan s’hi va acostar, però, va adonar-se que era un maniquí. D’aquesta petita vivència va néixer el poema Aparador, un dels que formen el seu segon llibre, Els ocells de la llum (Pagès Editors, 2015). El primer va ser Passejant a l’ampit d’una parpella maula (Galerada, 2009). Meticulós i perfeccionista, el poeta Marc Rovira (Barcelona, 1989), que actualment treballa a l’editorial Libros del Asteroide, va trigar onze mesos a donar per acabat aquest poema. “Des que tinc la idea fins que l’escric poden passar mesos. Però hi vaig pensant cada dia fins que de cop ho veig clar -explica-. El que més m’agrada és quan acabo un poema i crec que he pogut expressar allò que volia exactament”.

Rovira escriu des de petit. Primer es va aficionar a la narrativa i els contes fins que un dia algú li va escriure un poema que li va agradar molt. “Vaig adonar-me que la poesia tenia alguna cosa que no tenia la narrativa. Vaig començar a investigar i de seguida vaig adonar-me que m’agradava més i que anava molt millor amb la meva forma de pensament, que és més associativa que narrativa”, diu Rovira, i comenta que el que l’inspira són les lectures i els poemes que li agraden. “I, evidentment, la vida, el que faig i el que penso d’allò que faig”, afegeix. La seva veu és reflexiva i tranquil·la, i fins i tot una mica nostàlgica. El que més li agradaria que pensessin els lectors sobre els seus poemes és que estan ben escrits. “Que diguin «Aquest poema és bo», amb això em conformo”, diu. I què és un bon poema? “Que treballi amb el llenguatge, el ritme, les pauses i, sobretot, amb les paraules buscant de fer sentit”.

Jaume Coll Mariné

“Escric sobre les coses que conec, que tinc a prop”

Escriu amb llapis i a l’habitació de casa seva a Muntanyola, des d’on veu els Pirineus. Aquest paisatge és el que inspira Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989), baixista del grup Obeses, a l’hora d’escriure poesia. “És on he viscut des de petit i on encara visc. Em va bé tenir un lloc més o menys estable, un lloc fix. Escric sobre les coses que conec, que tinc a prop”, diu el poeta, a qui també l’inspira la mateixa literatura. “Quan escrius un poema, és bo veure com l’altra gent ha fet coses semblants, per veure quins camins s’han fet i quins es podrien fer”, diu Coll, que escriu poesia gràcies a un professor que va tenir al batxillerat i que el va endinsar en el món de la lectura. “Jo ja escrivia alguna cosa, per als jocs florals de l’escola, però fins que no vaig començar a llegir llibres de manera més o menys seriosa no vaig escriure res amb la consciència d’estar fent alguna cosa”, diu Coll.

Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) és un recull de poemes diversos que l’autor havia escrit i que trobava que potser ja es podien ensenyar. Si alguna cosa tenen en comú és un petit sentit de l’humor: “No busquen cap cosa transcendental, sinó que volen la complicitat del lector, que estigui a gust amb allò que llegeix”. La imatge d’un ocell acostant-se a la finestra de l’habitació i després marxant li va quedar gravada, i més endavant la va reflectir en el poema L’ocell. “Sovint són escenes així, que tampoc tenen res d’especial però et criden l’atenció, i el que fas amb la poesia és recobrir-les de pensament -diu Coll-. Per a mi aquesta imatge de l’ocell que ve, t’agafa alguna cosa teva i se’n va és com tot, que ve i que marxa, el que passa que d’aquell ocell en va sortir un poema”.

Anna Gual

“Intento generar controvèrsia, que hi hagi tensió als poemes”

“Tenia 19 anys i escrivia el blog No caic, em tiro. LaBreu Edicions hi va entrar, li va semblar interessant i em va demanar si els podia enviar un poemari. Em va agafar completament per sorpresa. Vaig ajuntar textos i al cap de poc es publicava el meu primer llibre”, explica Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986), que actualment treballa al departament de comunicació d’una empresa. Així va ser com va sortir el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008). Després ha publicat dos poemaris més: L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013) i Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015).

“Escriure m’ha agradat des de petita. Apuntava fragments i textos curts amb reflexions, fabulacions o pensaments, i així, sense saber què escrivia, vaig omplir llibretes i llibretes. Bolcava tot allò que sentia, i amb els anys he entès que era poesia”, explica. Les paraules són la seva arma, la seva zona de confort, i creu que s’hauria de ser més permissiu a l’hora de definir què és la poesia: “Quan ets petit t’ensenyen exactament on acaba un gènere i on comença l’altre. Per a mi, el missatge és més important que la forma”. Per a Gual, viure és fonamental per escriure. “M’inspira no aturar-me; com més coses faig més material tinc. M’agrada viatjar, conèixer gent i plasmar totes aquestes vivències. Si visc intensament puc escriure també intensament”, diu Gual, a qui amb la seva poesia li agradaria no deixar indiferent. “Intento generar controvèrsia, que hi hagi un punt de tensió dins dels poemes. Que tinguin un punt críptic i que permetin moltes relectures; que cadascú l’entengui d’una manera diferent i que els significats mudin en el temps”, explica Gual. Perquè tot això sigui possible, reconeix que ha de treballar molt abans, durant i després d’escriure un poema. “Em costa molt acabar un llibre. De fet, l’abandono, però no l’acabo. Escriure és addictiu”, reconeix. El que més li agrada d’escriure poesia és l’aventura, el fet que quan comença no sap com acabarà. “A vegades et sorprens a tu mateix, i fins al cap d’un temps no entens el que escrius. Escriure em permet descobrir nous territoris, als quals no arribaria a través d’altres sentits”, diu Gual.

Adrià Targa

“La poesia és capritxosa i cada recull podria ser un comiat”

“Escric quan i on sigui. Perquè ho necessito i perquè m’ho passo bé, una mica de cada, encara que, si ho necessito, m’acostuma a sortir millor”, diu el poeta Adrià Targa (Tarragona, 1987), que ja ha publicat tres poemaris -l’últim és Ícar (Edicions Poncianes,2015)-, i aviat traurà una col·lecció de poemes il·lustrats per Anna Roca Barbarà. Amb aquest nou poemari tanca una etapa contemplativa. Ara li ve de gust fer “poesia expansiva”. “Això és el que auguro, però la poesia és capritxosa i cada recull podria ser un comiat”, diu. “Com en Pla, ja fa anys que quan escric em faig una cigarreta. Escric a ordinador si el tinc a mà i, si no, a la llibreta, sempre una Moleskine, perquè s’ha de dir que la campanya publicitària va reeixir, i ara tots pensem que amb una Moleskine serem Hemingway”, explica.

A Targa li sembla que en la seva poesia sempre busca deixar un testimoni. “Crec que conté un aprenentatge ètic o moral. Parlo de l’amor i de la por de morir-se, o sigui que acabo parlant de mi. Respecto infinitament altres menes de poesia, més combatives i compromeses, però a mi em satisfà escriure allò que necessito”, diu Targa, a qui li agradaria dedicar-se a la docència, ja que la poesia prefereix que sigui el seu espai d’intimitat. “Dedicar-m’hi professionalment convertiria la meva passió en una obligació, i el meu refugi en un camp de batalla”, assegura.