APRENDRE de Felip Costaglioli ressenyat al Núvol per Jaume C.Pons Alorda (07.05.14)

LaBreu Edicions torna a publicar un nou llibre de Felip Costaglioli, Aprendre, després del bon gust de boca que va deixar el seu anterior Aire i sang a la butxaca(2009), una sorpresa difícil d’oblidar. Avui dimecres 7 de maig de 2014 a les 20:30 hores, l’hOriginal acull l’alabatrada de primavera, un dels esdeveniments de la temporada.

 I Felip Costaglioli, vingut especialment de Minnesota, on viu i treballa al departament de Film Studies de la Universitat, serà un dels autors que hi participen, amb Laia Llobera, autora de Certesa de la llum i Víctor Obiols, autor de D’un juny dur.

S’ha de celebrar la publicació d’Aprendre com el joiell especialíssim que és. Un regal únic que, si no fos per LaBreu, seria impossible de trobar. Aquesta editorial en teoria “suïcida”, res més lluny de la realitat, sempre s’ha arriscat per tal d’oferir noves veus i noves maneres de fer més enllà delmainstream impositiu al que han caigut la majoria dels antics grans segells. Gràcies a LaBreu, doncs, s’han reivindicat figures essencials com Jordi Vintró, Andreu Subirats, Tomàs Àrias, Daniel Busquets o aquest nou Felip Costaglioli que ara ens arriba. Tots ells, i molts altres autors publicats dins i fora de l’editorial, han hagut de superar, com explica l’editor i poeta Marc Romera al pròleg que acompanya Aprendre, el mur de la transparència d’una cultura massa propera a la contemplació del propi melic, una cultura incapaç d’escoltar la diferència, que fracassa a l’hora de poder parlar de l’inusual. Però, a poc a poc, aquesta transparència s’està esberlant, i gràcies a això estem descobrint noves obres imprescindibles com la de Costaglioli. La transparència caurà, i gràcies a la caiguda es podran contemplar meravelles.

Els dos poemaris de Costaglioli publicats a LaBreu comparteixen una sèrie de trets formals identitaris que demostren una convicció ferma en la recerca poètica. Un desig d’anar més enllà de les categories aparents per habitar nous territoris. Costaglioli, un investigador dels camins iniciats per Mallarmé en quant a la sonoritat, la blancor i el ritme dels versos, dissemina cada mot damunt una xarxa de marfil per instaurar-lo dins la immisericòrdia del buit. Cada paraula, doncs, es pot llegir en múltiples direccions, i es pot unir amb les altres ja sigui de forma vertical, seguida, o de foma horitzontal, pàgina a pàgina. Després hi ha una altra possibilitat, com és anar unint de forma aleatòria cada fragment per tal d’assumir noves lectures. El que es determina aquí és una dansa. Passos de ball fecundats per ritme, sonoritat, melodia càustica. No és estrany, doncs, que Costaglioli hagi acompanyat el seu treball amb artistes musicals com Scott Miller, Marc Jolibois, Zeitgeist o Coco Puig. Sentir recitar Costaglioli, en persona o forma de CD com ja passava amb Aire i sang a la butxaca, és una experiència al·lucinant i indescriptible. D’una rotunditat feridora i aclaparadora. La seva suprema dicció, que uneix deixos francesos, americans, italians i algerians, s’uneix a imatges tan sorprenents que inquieten. Memorables són les aparicions dels ganivets d’herba i dels esquirols verinosos, per exemple.

Llegir Costaglioli és com ser espectador d’una pantalla de cinema ambiciosa on es projecten pel·lícules coreanes d’una violència tan radical que condueixen al lirisme trencat, a una tendresa absoluta de l’hemoglobina. Costaglioli abraça el seu propi assassí en cada vers, i el seu gest esdevé magnànim però sincer. L’intangible s’empelta de la violència del tangible i engendra vasos comunicants que es retroalimenten, que es llencen a través d’amunts i avalls continus. Costaglioli és voluptuós i exuberant a través de l’evanescència. Cada paraula sembla fàcil, lleugera, però en realitat està carregada de tant pes com una explosió. Si a això afegim el fet que cada poema està prenyadíssim de múltiples sentits, les lectures ja poden esdevenir infinites, però sobretot enfervorides.

Costaglioli ens parla de la dolorosa maduresa, del viure com a emblema dedicat a la frontera i a l’extrem. Perquè sap que a cada vers s’hi deixa la vida. Per a ell la paraula és una perillosa responsabilitat. I per això elabora un càntic, quasi un missal, on es combina el fervor per l’entorn amb les nafres que aquest entorn és capaç de generar. L’estiu, doncs, esdevé un camp de batalla allà on s’arriba als límits de la fúria del gran viure, allà on l’instant esdevé etern, i és en aquest instant etern on cal refugiar-se per esdevenir la bellesa. El poeta agafa l’experiència del propi aprenentatge per transformar-la en un xiuxiueig seductor cantat a l’orella d’un déu mig moribund. Pier Paolo Pasolini i Blai Bonet no estan gens ni mica lluny d’aquesta salivera ensangonada, d’aquesta neomística salvatge. Felip Costaglioli ens convida a dur a terme un viatge lisèrgic dins dels ossos dels versos més inesperats, tot llegint i rellegint per assumir, a cada nova lectura, noves significances d’una llibertat exaltant. Cal que acceptem la convidada, que la gaudim incondicionalment.

Jaume C.Pons Alorda (07.05.14) Núvol

 

Deixa un comnetari