Cristall d’alè, de Paul Celan i Allò que va alarmar Paul Celan, d’Yves Bonnefoy al Núvol (09.12.14)

Arnau Pons tradueix ‘Cristall d’alè’ de Paul Celan

Arnau Pons, continuant amb la comesa fascinant i necessària de traduir al català la poesia completa de Paul Celan, ens ofereix la traducció del cicle de poemes Cristall d’alè, publicat per LaBreu Edicions. Dimarts 9 de desembre es presenta a la llibreria Laie, a les 19.30h, juntament amb el text d’Yves Bonnefoy Allò que va alarmar Paul Celan, traduït per Ona Rius.

Paul Celan

Sols de fil

damunt l’erm negre grisós.

Arbrant-

se amunt, un pensament

polsa el so de la llum: encara

queden cants per ser cantats enllà

dels homes.

(Traducció d’Arnau Pons)

El poeta i traductor Arnau Pons va aprendre alemany per poder llegir en versió original Paul Celan, i durant més de vint anys ha dedicat part del seu temps a traduir la seva poesia i a investigar i gaudir de la totalitat de la seva obra. El 1995 Pons va publicar a la seva editorial, Negranit, la traducció catalana d’AtemkristallCristall d’alè–, un dels cicles poètics essencials de Celan, publicat originàriament el 1965 en edició limitada (amb vuit gravats de Gisèle Lestrange, la dona de Celan), que va acabar sent la primera part del llibre AtemwendeGir d’alè–, publicat el 1967.

L’editorial LaBreu va iniciar el 2012 l’edició de l’obra completa de Celan, traduïda al català per Arnau Pons, amb De llindar en llindar, i cada dos anys publicarà un nou llibre, fins a completar-ne tota l’obra. Ara ens arriba la traducció revisada de Cristall d’alè, comentat per Jean Bollack i Arnau Pons, estudiosos de l’obra de Celan, que actualitzen la lectura d’aquest cicle poètic i posen en qüestió no només la interpretació que en va fer Hans-Georg Gadamer en el llibre Wer bin Ich und wer bist Du? (traduït al castellà com ¿Quién soy yo y quién eres tú?), un text que durant molts anys ha estat considerat gairebé com a dogma de fe, sinó que també qüestionen les lectures de l’obra de Celan que han fet altres filòsofs i estudiosos de diversos corrents de pensament.

El poeta d’ulls tristos

El meu acostament a l’obra poètica de Paul Celan va lligat als meus inicis poètics, i mai no m’ha abandonat. Vaig anar descobrint una poesia magnètica unida a una veu singular i a la figura d’un gran poeta, el poeta total. En aquest cas, es podria afirmar que poesia i poeta –poesia i vida– formenuna sola veu. Per mi, els versos i els poemes de Celan “són una punció forta, molt punyent, que et penetra fins al moll de l’os”, com deia Arnau Pons en una entrevista, que et fa qüestionar, obrir un ventall de preguntes.

Paul Celan (Paul Antschel) va néixer el 23 de novembre de 1920 a Czernowitz, capital de la Bucovina, a Romania (avui Ucraïna), en una família jueva de parla alemanya que va patir la persecució nazi. Els pares van ser deportats i van morir en un camp de concentració. Com es diu al text de la solapa de la traducció catalana de Cristall d’alè, “en certa manera, la mare li havia llegat una missió: ser poeta en aquella llengua de la mort, llengua materna i dels botxins”. Després d’estar-se a Bucarest i a Viena, es va instal·lar a París el 1948. Es va tirar al Sena suposadament el 20 d’abril de 1970. Les fotos més conegudes de Paul Celan el mostren un xic envellit –només tenia 49 anys quan va morir– i amb una mirada trista. Darrere aquesta mirada hi ha una vida que ha patit els fets històrics més colpidors del segle XX, però també hi ha la construcció d’un poeta, iniciada en la seva infantesa i joventut, la seva formació i el coneixement de diverses llengües (alemany, romanès, hebreu, rus, francès i anglès) i, sobretot, la seva sensibilitat ètica i cultural.

El poeta i assagista Yves Bonnefoy, que va conèixer personalment Celan a París, explica en el llibreAllò que va alarmar Paul Celan els efectes que va tenir en el poeta les acusacions de plagi per part de Claire Goll, la vídua del poeta Yvan Goll, el 1953. Posteriorment, el 1960, Claire Goll va tornar a remoure el tema del plagi, quan Celan ja era un poeta reconegut. La realitat és que Celan havia llegit els seus poemes a Yvan Goll quan el visitava a l’hospital, poc abans que morís, i sembla que Goll havia tornat a escriure en alemany els darrers temps influït pels poemes de Celan. La petja d’aquesta acusació de plagi (amb antisemitisme inclòs, ja que Goll va qüestionar fins i tot si els seus pares havien mort realment en un camp de concentració) es fa present també a Cristall d’alè, escrit entre 1962 i 1963, i no l’abandonaria mai del tot, malgrat que la intel·lectualitat i l’Acadèmia Alemanya de Llengua i Literatura van sortir en defensa de Celan. Segons Bonnefoy, es va sentir profundament ferit per aquesta ofensa que posava en dubte, segons ell, la seva autenticitat com a poeta i la seva poesia, però també en creure que els qui el defensaven no arribaven a copsar qui era ell en el seu treball de poeta, en el seu pensament de la poesia, testimonial i de reflexió històrica; “unguerrer jueu –com de vegades s’anomenava Celan mateix– que lluita, en el si d’aquest testimoniatge, per molts d’altres, a més dels jueus”. Arran de tot aquest afer, segurament sumat als remordiments per la mort dels seus pares, Celan es va anar desestabilitzant i el 1962 va començar a patir problemes depressius greus que van fer-lo ingressar diverses vegades.

Un cristall d’alè, el teu irrefutable testimoni

Ben endins

de l’esquerda del temps,

a prop

de les bresques de gel,

espera –un cristall d’alè–

el teu irrefutable

testimoni.

La poesia de Celan vol un lector predisposat a endinsar-se en un univers enigmàtic i sorprenent que sovint fragmenta i violenta les paraules, i també les uneix estranyament, fins a crear una nova realitat poètica. Jean Bollack –que a part de bon coneixedor de la seva obra també va ser amic de Celan– comenta Cristall d’alè resseguint cada poema amb una mirada que busca comprendre (el títol del text és justament “Esbossos de comprensió”), i ho fa anant més enllà del poema, buscant també en poemes anteriors de Celan i en referents externs, seguint el rastre d’aquella paraula concreta, d’aquella imatge. “En aquest cicle de poemes hi ha el desdoblament del subjecte, la divisió essencial entre el jo i el tu”. Tal com afirma Arnau Pons, “el tu és gairebé sempre l’altra cara del jo, la màscara que agafa cada alteritat concreta. El diàleg entre el jo i aquest tu interior posarà al descobert la veritat interna d’aquesta poesia. El subjecte líric es constitueix de bell nou en cada poema amb el nom de tu o amb uns altres noms, presències i absències”.

Paul Celan

Segons Bollack, aquesta poesia no mostra; cava i furga allà on és. Hi surt el mes de novembre, el del naixement de Celan, un naixement combatiu en el si de la bel·licositat de la història, i també l’arquer –sagitari– que dispara fletxes ben orientades que formaran la nova llengua, una vertadera i nova escriptura. Hi ha l’ombra de l’extermini i les ferides que s’alcen verticalment com un monument, formant dins la memòria la resistència, que alimenta l’alè amb l’aire que respira. Un subjecte és conduït pel rastre dels mots en la visió d’un somni, en un paisatge desèrtic travessat de línies blanques, una munió de verticals solars (sols de fil) que s’eleven del fons negre de la destrucció i que tan sols aspiren a elevar-se. També es fa present l’amenaça de l’oblit, la no-memòria. I “la creació poètica s’identifica amb una història de la terra, un univers lingüístic amb referències geològiques; un terreny fet de falles, estries, ruptures, plegaments i perforacions. Tots aquests mots són resemantitzats i adaptats a les accions que desballesten l’estratificació del llenguatge”.

Amb paraules d’Arnau Pons, en el “cristall d’alè” s’uneixen la composició elaborada o rebuscada (l’estructura del cristall, la retícula) i l’existència (l’alè, la persona). “La poesia ha obert el seu propi camí –diferent dels altres– en un país de neu, i el cant es farà sentir i transportarà a través del temps l’eco de les exaltacions familiars i guerreres. Celan simplement prepara un lloc acollidor en el país del silenci –allà on la llengua alemanya no s’ha expressat o no ha dit el que s’esperava que digués–, on poder entaular-se i preparar-se per accedir als poemes. A fora, el cristall d’alè espera. És el temps. I el rusc alveolar n’assegura la mel (els orígens intactes de la poesia)”.

La fe en la paraula

En els dos pols

de la rosa d’abisme, llegible:

la teva paraula proscrita.

Vera de nord. Clara de sud.

Yves Bonnefoy explica que Celan es presentava a si mateix com “un poeta en llengua alemanya que és jueu”. Alguns crítics desviaven l’atenció del lector cap a aspectes literaris –excés d’art i obscuritat– a costa de la seva contribució essencial: patiment, memòria i testimoniatge. I Celan, “a través dels seus mots alemanys qüestionats, esquinçats, però igualment preservats, donava testimoni justament d’aquesta fe en la paraula que el nazisme havia perseguit”. Uns poemes que han estat escrits en un alemany contradit, segons Bollack, ja que cada poema ve a ser una mena de discussió amb la llengua d’aniquilació.

Paul Celan, en el discurs de recepció del Premi de Literatura de Bremen (1958), parla de la seva visió de la poesia, molt semblant a la imatge de la poesia que apareixerà poc temps després a Cristall d’alè:

“Enmig de totes les pèrdues, tan sols una cosa va romandre: la llengua. Aquesta llengua no es va perdre, però va haver de passar a través d’un terrible emmudiment i tenebres, fins a tornar a la llum del dia, enriquida per tot això”.

“En aquesta llengua he intentat escriure poemes en aquells anys i en els posteriors: per parlar, per orientar-me, per esbrinar on em trobava i on anar”.

“Són els esforços de qui va, sense empara, amb la seva existència al llenguatge, ferit de realitat i cercant realitat”.

“Els poemes són de camí: rumb cap alguna cosa oberta, ocupable, tal vegada cap a un tu assequible, cap a una realitat assequible a la paraula”.

En el seu discurs més conegut, “El Meridià”, amb motiu de la concessió del Premi Georg Büchner (1960), reafirma la seva visió poètica i la idea del tu, en aquest cas expressat en neutre, com allò altre que, segons Pons, podria ser algú (fins i tot el mateix poeta, interpel·lat com un tu) o alguna cosa (un escrit, una pintura, una escena, una conversa).

“El poema està sol. Està sol i de camí. Qui l’escriu hi queda lliurat. El poema vol anar cap a allò altre, necessita aquest altre, necessita allò enfront seu. Ho recerca, s’entrega a ell tot parlant”.

Per acabar, amb paraules d’Arnau Pons:

“La poesia de Celan vol ser desxifrada. Cobreix parcialment unes referències (lectures o experiències) a fi que el lector tingui la necessitat de descobrir-les. Cada poema de Celan ve a ser una exigència de veritat i expressa una interrogació crítica vinculada al present. Ens mena a interrogar-nos constantment sobre la naturalesa de la poesia i de cada acte poètic. Llegir Celan és certament un acte revolucionari”.

Un cop més, i amb cadascun dels seus llibres, Celan refuta la famosa frase d’Adorno: “després d’Auschwitz, no es poden escriure més poemes”. 

Cristall d’alè, de Paul Celan, traducció d’Arnau Pons, LaBreu Edicions, 2014.

Allò que va alarmar Paul Celan, d’Yves Bonnefoy, traducció d’Ona Rius, LaBreu Edicions, 2014

 

Montserrat Garcia Núvol (09.12.14)

Deixa un comnetari