EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet a la revista Caràcters

El terra i el cel d’Eduard Escoffet

De l’oralitat al llibre escrit

Eduard Escoffet ja és un poeta prou conegut ––i reconegut, també, per què no dir-ho–en el panorama de la poesia catalana actual, tot i que aquest sigui el seu primer llibre. Fins ara, l’autor de què parlam havia dedicat tota la seva força creativa a projectar la poesia des de damunt dels escenaris, generalment acompanyat de música electrònica, o bé organitzant i produint espectacles performatius de base poètica, ja fos individualment o amb l’ajuda d’altres agitadors culturals. No ens ha d’estranyar, per tant, que una de les dedicatòries d’aquest llibre sigui adreçada al grup que Francesc Massip batejà com «els infectables» ––format pel mateix Escoffet, Gerard Altaió, Josep Pedrals i Martí Sales––, amb els quals presentà espectacles interdisciplinaris com el Wamba Va!, per exemple.

Les lletres clau, les úniques en majúscula ––solament a la coberta––, les que es comporten com els fonaments arquitectònics d’aquest poemari es resumeixen en un títol que, d’entrada, pot inquietar el lector. De bon començament ens dóna les instruccions per llegir-lo acuradament, atès que només amb els mots «El terra i el cel» capgira la noció preestablerta de la construcció del món, parafrasejant el Pare Nostre ens posa a prova i ens convida a seguir endavant, però a fer-ho amb una mirada certament crítica.

En fullejar inicialment el llibre descobrim que no hi ha un índex on se’ns indiqui la pàgina de cada poema o part del llibre, sinó una taula de continguts en la qual els poemes apareixen agrupats en nou categories diferents ––l’univers, els homes, paisatge, arquitectura, decreixement, política, poètica, teatre i sinopsi–– en funció de la temàtica de cadascun d’ells. No obstant això, potser caldria pensar que més aviat es tracta de propostes de lectura que no pas de delimitacions tancades ––de fet, algunes composicions apareixen en diferents temes––: sovint el paisatge es converteix en l’arquitectura de l’ésser humà o és clarament l’excusa de la reflexió metapoètica. Altrament, de vegades és impossible deslligar el decreixement de la política o de les càbales sobre l’univers, esdevingut en algun dels poemes una representació teatral.

L’autor interpel·la constantment els possibles lectors del poemari i els obliga a construir imatges mentals, les quals una vegada arrodonides s’entesta a destruir i a repensar: «substituïu aquest poema / per un paisatge; / canvieu l’objecte / de lectura. // de nou: tanqueu el llibre». Tanmateix, també dialoga amb l’acte d’escriptura i reflexiona sobre les fronteres físiques i referencials de les composicions, sense que això comporti la utilització d’un llenguatge allunyat del quotidià: «fora dels límits d’aquest poema / hi ha un paisatge / que l’autor pot imaginar / però que ningú no pot afirmar / que és real. a l’interior, però, / on l’autor pot afirmar, / l’escriptura es fa, és fum; / i tot el que li és diferent / ––sí que és real–– pesa». Així mateix, com passa sovint als poemes objecte, el sentit només es pot tancar gràcies als títols de les composicions, els quals generalment es basteixen amb un alt grau d’ironia. Com si l’atzar l’hagués col·locat enmig del llibre, en el poema «bingo» se’ns adverteix de l’existència de dos tipus de lectors, com a mínim, construïts sobre la imatge dicotòmica de l’un i de l’altre: «en arribar a aquest poema, / un lector decidirà / que ja n’hi ha prou / i que cal passar a l’acció. / la resta passarem de pàgina».

Amb El terra i el cel Escoffet ha edificat un llibre breu però temàticament divers, que en alguns poemes es presenta consistent i en altres trontolla una mica, com si la brevetat d’algunes composicions dugués penjada l’etiqueta «en construcció». Per contra, s’arrisca a potenciar un estira-i-arronsa amb els lectors, talment com en un recital, com si els tengués al davant i pogués parlar-los cara a cara. Manllevant paraules del llibre, el poeta s’ha passat hores i hores al taller amb la bòbila, fent maons i apilant-los, per tal de traçar aquestes dues línies horitzontals ––el terra i el cel–– per encabir-hi el poemari, que té prou espai per respirar, per morir-hi, però que s’arrisca a dir-hi la seva.

Elisabet Gayà Revista Caràcters nº68  tardor 2013