[Ressenya. La carpeta és blava (Notes sobre l’humor empordanès). Adrià Pujol Cruells. Pròleg de Miquel Martín. La Breu Edicions, Barcelona, febrer de 2017]
La carpeta que duu per aplegar informació l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol és blava, d’un blau cansat. I Adrià Pujol, per la seva banda, és bo, molt bo i ve d’una feixa que s’ha de començar a tenir en compte en el procel·lós ambient intel·lectual. De la mateixa manera que la literatura catalana ha experimentat una recent reinvasió de periodistes amb ganes de notorietat a les llibreries, de Xavier Bosch a Pilar Rahola, passant per Lluís Foix i Víctor Amela, sembla evident que simultàniament també s’està produint una notòria penetració d’altres personalitats, fins ara inèdita, procedents de l’antropologia, com el novel·lista Albert Sánchez Piñol, Salem Zènia o Xavier Theros, 49è premi Josep Pla i cronista de Barcelona. La mirada que Pujol ens ofereix en aquest seu darrer llibre té les virtuts de l’ofici dels observadors d’homes, que són moltes i fermes. És una persona que es fa entendre i es fa llegir amb facilitat i felicitat, és eficaç i entretingut, és amè i prou simpàtic, sap la llengua catalana i la fa servir amb admirable perícia i coneixement empordanès. Per altra banda, té una considerable quantitat de coneixements sobre el què i el com de la naturalesa humana, un paquet de bones i útils informacions que no dubta en emprar sense miraments a l’hora de construir aquest llibre. Un llibre que té un inici discret i que va guanyant-se astutament la confiança del lector amb una multitud de bones i inesperades idees, d’imprevisibles pàgines. No deixem per al final les conclusions. Proclamem ja de bon començament que són moltes les virtuts de La carpeta és blava. Estem davant del gènere sense gènere que practicava Pla, de la narrativa rica en salgarisme, en filosofia quotidiana sense pretensions, que encara que es reclama hereva de les elucubracions de Diderot més aviat hem de vincular amb la narrativa de Sebastià Serrano, amb obres tan importants i perdurables com La paradoxa (1985) i Elogi de la passió pura (1990).
Adrià Pujol es fa entendre i es fa llegir amb facilitat i felicitat, és eficaç i entretingut, és amè i prou simpàtic, sap la llengua catalana i la fa servir amb admirable perícia i coneixement empordanès
Adrià Pujol és bo, ajustat, intel·ligent, irònic, enraonat, motivat. Esplèndid escriptor. Encara més esplèndid que el llibre, quan de vegades, molt escasses, veiem que no li fa prou justícia, quan per exemple, es posa a dissertar sobre el sentir del “colló” i del “collonar” empordanès sense tenir present alguns treballs pioners com el de David M. Friedman A Mind of Its Own: A Cultural History of the Penis (2001) i decideix embarcar-se en una aproximació històrica de l’humorisme irònic i de la temible reprensió de vanitosos i milhomes. La tasca esdevé inacabable i, per aquest motiu, mai no acabada. L’humor és ocupació excessivament seriosa i no l’hem descoberta ahir. Joan Fuster tenia tota la raó quan afirmava que el vint per cent de la literatura catalana estava dedicada a la celebració de l’Empordà i de les seves agraïdes, diverses formes i que calia combatre el localisme encantat d’haver-se conegut gràcies a la literatura informativa dels estrangers que donen sentit i relleu al nostre retxonalisme tribal. Yes, The Empordà is different. Quan George Borrow va publicar The Bible in Spain el 1843 va aconseguir cogitar i dir el que cap fill de Toledo ni d’Alcalà d’Henares podria haver gosat, encara que portés el sagrat nom de Miguel de Cervantes. Contrastant amb Sanxo Pança, en aquest llibre el savi Adrià Pujol és senyor d’una ínfula i ha escrit DD, a la manera de Daniel Defoe, en la que ell fa el paper de Robinson i l’Empordà fa de civilització. Als antípodes salvatges i encara per il·lustrar queden Barcelona, les Antilles i la resta de regions del planeta. Al capdavall, ¿on va a parar la sutzura esventada que la tramuntana escombra si no és al Barcelonès? Com ja he dit al principi, aquest és un llibre molt bo.
Joan Fuster tenia tota la raó quan afirmava que el vint per cent de la literatura catalana estava dedicada a la celebració de l’Empordà i de les seves agraïdes, diverses formes i que calia combatre el localisme encantat d’haver-se conegut
Prodigi d’humitat i d’humilitat, d’humor sense candor, de complexitat discursiva sense por a la innovació, aquest llibre ha estat enriquit a cada pàgina per un enginy enfistulant, desuet de tan poderós origen. Hi trobem, per exemple, “climes nazis” (p. 76), “in collonamento veritas” (p. 220), “Adrimensor” (per “Adrià” p. 249), les ampolles de vi negre no són mercurials com en les novel·les de Valentí Puig però es “decapiten” (p. 70) o el vi blanc “és per emmidonar els aperitius dels snobs” (p. 46). Podríem continuar de manera incessant. Recordem que quan, en una pel·lícula de Woody Allen, assistim a un vendaval inacabable d’acudits de la comarca de Broadwayès recollits pacientment en una carpeta grossa, normalment blava i tot, comprenem de seguida que l’humor qualificat és com un llampec, com una fiblada de llibertat, un contrapès, un trencament. Bo quan no cansa. Tan bo com quan al final del llibre del llibre Pujol ens parla inesperadament d’Apnees. Poca broma, i molta atenció a aquesta profunditat cultural. De la nissaga troiana d’Apnees, si hem de creue Virgili, aquell xerpa del Dant, va néixer Roma.
Jordi Galves, La Llança (02.06.17)
http://www.elnacional.cat/lallanca/ca/critica/emporda-is-different_163074_102.html
