entrevista a Susanna Rafart en ocasió de la presentació a la llibreria NoLlegiu de la novel·la CRISÀLIDE.PASTORAL EN SI MENOR al Núvol (11.06.15)

Susanna Rafart: “No tinc pietat”

Susanna Rafart

J.C.P.A: Crisàlide. Pastoral en Si Menor (LaBreu, 2015) és el teu magne retorn a la narrativa, amb una obra densa, condensada, molt treballada i també terriblement poètica. A través d’ella aprofites per parlar, en clau enigmàtica, d’una sèrie d’invasions i de contaminacions espirituals però també reals. Una certa degradació protagonitza el recull en totes les seves facetes. Creus que aquesta obra es podria entendre com un símbol de la teva mirada davant d’un món cada cop més degradat i corrupte i putrefacte?

S.F: La poesia intenta desesperadament salvar un món que sembla obsedit per destruir-se. Les accions i els personatges d’aquesta història van avançant en el seu temps com si es tractés d’anar girant les cares d’un gran hexàgon o si voleu d’una gran sextina que repetís moviments i destruccions a parts iguals: els joves i els vells, l’heroisme i la contemplació, la traducció poètica i el silenci, l’amor i el record de l’amor, la guerra i la pau… Hi ha elements que miren de portar-nos cap a la salvació, però els agents involucrats en la ficció creuen realment que viuen en un món en pau i no fan res per resoldre el desastre que els envolta. La Pastoral –quasi una nouvelle d’amor neorural- és també una polifonia dels múltiples llenguatges amb què podem entendre aquest missatge.

J.C.P.A: I d’on va sorgir tot? Quin és el pinyol originari de la teva Crisàlide?

S.F: En l’inici hi ha un paisatge real, uns viatgers que arriben cansats a una casa i una crisàlide que els espera en la frontissa del porticó de la seva cambra d’estiu. A partir d’aquest moment tot és visible: la casa ja no es pot tancar a l’exterior i la mirada del lector queda atrapada en aquest espai fronterer. Aquesta seqüència podria formar part de la biografia de l’escriptora. Per un seguit de factors casuals aquest paisatge esdevé primigeni, és a dir, que en veure’l ja es converteix indefectiblement en escriptura. Això passa en comptades ocasions en la vida de qui cerca les eugues del llenguatge en els camps negres de la imaginació: unes fonts ocultes en la terra eivissenca, un mur que sorgeix de l’aigua a sant Martí d’Empúries o un pujol tancat per freixes centenaris al final d’una carretera al bell mig de França. D’alguna manera qui escriu se n’adona: de cop apareix un neguit, no se sap què fer-ne i el lloc convoca l’escriptura. Les raons? Cedir a la bellesa d’una ruralitat en constant transformació i dur a la maleta un llibre: el poema Périgord de Paul Celan. En aquest cas, la xardor estiuenca va foragitar-ne el gos que vivia entre els seus versos per activar la consciència d’una temporalitat irreversible en un paratge aparentment amable.

J.C.P.A: I quina ha estat fins ara la resposta dels lectors?

S.F: Encara és aviat per dir-ho, però espero que els lectors se sentit embolcallats pels fils de la crisàlide i atrets cap al seu centre com jo mateixa mentre l’escrivia.

J.C.P.A: Potser abans t’hauria d’haver demanat si penses en els lectors quan escrius…

S.F:Per a i mi el principi de l’escriptura és la seducció. Joubert té una màxima molt interessant en aquest sentit: qui escriu ha de tenir gust i gana. La distància d’allò que et captiva a tu i del que captiva als altres no és fàcil d’apamar però el món que construeixes té les seves claus d’interpretació: si les ofereixes al lector, el lector no et decep. Es troben mirall i escriptura al cor d’una ceba després de desprendre’s un i altra de tots els seus vestits.

J.C.P.A: Parles de l’escriptura com si fos una segrestadora, un imant, o fins i tot com una crisàlide que t’atrapa i que ja no t’amolla. L’escriptura per a tu ha de tenir aquest punt de domini i d’obsessió i de passió immensa per ser autèntica i veritable i dura?

S.F: Reconec que em deixo portar per aquests moments que mineralitzen existència. Quan tinc la pista d’un text ja no la deixo anar, m’obsedeix en termes absoluts al punt de variar la meva vida quotidiana en funció d’això. El tot és ara i res és justament això: o ho agafes o es perd. Tinc i tenim tots llistats de poemes i obres en prosa que volem fer però: quantes vegades ens ha passat que posposar uns versos comporta la renúncia definitiva d’un llibre? I el que eren dolços espàrrecs de Blaia espigats en terres arenoses esdevenen tiges amargues que ja no es poden menjar.

J.C.P.A: Els paisatges i els personatges que planteges no són els habituals en una obra catalana, ja que et trasllades al cor de la Dordonya. Creus que hem d’escapar del més comú per tal d’aconseguir noves perspectives i panoràmiques? Per què descrius aquest món? Què té que et fascini tant?

S.F: El fet que coincidissin lectura i viatge hi té molt a veure. La natura encara pot ser excessiva en alguns punts de la terra. La Dordonya és l’Arcàdia dels parisencs i com a tal funciona, com a símbol d’allò que veiem perillar des de la idea del benestar urbà. Les corbes dels seus camins, tanmateix, són difuses i s’esborren, hi ha un gran marge d’error vagis on vagis i és molt difícil sortir-ne: de fet, és com sentir-se dins d’una pàgina de Julien Gracq, que tant és on dugui mentre no quedi bruscament interrompuda, però t’obliga a la vigilància. D’altra banda, cal, em sembla, un punt d’estrangeria per poder enfocar el món propi. El nostre paisatge té els límits que marquen les vistes de Maragall: el mar des de fora, els ametllers rere els murs. Una manera d’entendre les amenaces que ens depassen és anar més enllà, provocar estranyesa en un espai proper però allunyat on puguin donar-se condicions semblants a les nostres i on es pugui experimentar amb llibertat.

J.C.P.A: Creus, doncs, que quan escrius has de tocar aquest punt d’estranyesa? Tu ets una autora que assumeixes riscos, això demostra que et fiques traves i que les traves, d’una manera o l’altra, són per a tu un obstacle però també una forma de millorar, de millorar-te, d’aconseguir resultats fins llavors ni pensats.

S.F: Em poso obstacles i fites enutjoses. Perquè de la complexitat se’n deriva el coneixement. M’agrada seguir els camins de l’erudició per traspassar-los a la ficció. Són coses que no notarà el lector però em basta per saber que en un punt donat hi he afegit un metall o una espessor que pot provenir d’una nota a peu de pàgina d’un estudi poc conegut. Com parlar, per exemple, a la Crisàlide de les amenaces d’una vespa? D’una banda buscant informació, assessorant-me sobre les tècniques d’extinció de la plaga; de l’altra, creant una consciència de natura que comporti un intent de canvi. Epistolaritat, èpica, elegia… cada dificultat afegeix un grau més d’experimentació que sempre, però, ha de respondre a les grans preguntes de la humanitat.

J.C.P.A: La influència de productes televisius com les sèries, sobretot les nord-americanes, o de pel·lícules d’art i assaig és evident dins d’aquesta obra narrativa curta i intensa, de fet és tan intensa que podria ser un esbós salvatge, quasi retallat cruelment fins a extreure la puresa del llenguatge. Creus que els escriptors estan obligats a investigar nous terrenys més enllà dels estrictament literaris?

S.F: La novel·la beu d’imatges molt fílmiques: Wong-Kar-Wai en alguna escena concreta deIn the mood for Love o la pel·lícula de L’apicultor de Theo Angelopoulos, però també les imatges la clau de les quals pot donar l’obra hel·lenística Dafnis i Cloe que es planteja com una novel·la pastoral on la convenció és més humana. L’obligació de qui escriu és investigar constantment, anar contra els gèneres tradicionals i empeltar-los de vida, móns i llenguatges artístics. Fixa’t què diu Vinizio Capossela del rebètiko: el rebètiko és un lament que es canta coralment però que es balla sol. És fantàstic. D’alguna manera això ja és una declaració d’intencions. Qualsevol frase pot alimentar el camí per on has de desbrossar la vida d’un personatge. Aquí el cor ha de dur el missatge que només pot predir i infantar la crisàlide, però hi ha els arbres, el gos, el vell, els amants enduts per la voràgine de la destrucció que acompanyen el missatge central.

J.C.P.A: Has parlat d’alguns elements clau dins Crisàlide. Ens pots parlar d’alguns dels referents clau per a tu com a autora? Ja sé que és una pregunta molt general i abstracta, però quan fas una tria voluntària de referents en el fons estàs donant claus interpretatives per indagar poderosament dins de la teva escriptura, i m’agradaria que ens fessis un mapa, encara que ens hi puguem perdre.

S.F: Els mapes sempre tenen els seus finis terrae: el que sabem que ja no podrem llegir. A mi m’agrada molt variar de textos però et diria que la base dels clàssics és molt important: lesEpístoles a Lucili de Sèneca, De rerum natura de Lucreci, Properci o les Tristia d’Ovidi; l’Edat Mitjana amb les seves llegendes de sants i els trobadors: la literatura de viatges de Montaigne a Julien Gracq; els grans poetes: Vinyoli, Dickinson, Lorca, Celan. Assaigs sobre pintura i petites joies com el Filobiblión de Ricard de Bury o els vells llibrets de la col·lecció Minia de Gustavo Gili sobre diversos pintors, herències d’una biblioteca familiar.

J.C.P.A: I si ets immisericorde quan llegeixes, fins a quin punt ets immisericorde quan escrius? Faulkner deia que no podem sentir cap tipus de pietat quan escrivim.

S.F: No tinc pietat. El tema indueix al gènere, s’ha de seguir l’instint i no trair la força mateixa de l’obra que creix a pesar dels principis, contra la facilitat o contra el gust comú. Una novel·la que es pot escriure en 70 pàgines no n’ha de tenir 400 i un llibre breu té l’obligació d’articular-se complexament i intensa.

J.C.P.A: I com et parla el text per fer-te arribar fins aquestes conclusions clau? Com hi dialogues?

S.F: Dialogo amb les lectures que faig en aquell moment, hi aporto dades, refaig citacions. Potser tinc una idea molt lligada al viatge: cada text com un equipatge ple de significats. A vegades és una sensació molt física, de saber que hi ha capes permeables de sentits. Comprendre que tot text té un precedent ideal immediat. En el cas de la Crisàlide podria serQuanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda.

J.C.P.A: Fa unes quantes setmanes, a la llibreria La Impossible, durant la presentació del nou volum poètic de Lluís Calvo, Selvàtica (Lleonard Muntaner Editor, 2015), el presentador, Marc Romera, va dir que la poesia catalana en el segle XXI comença amb dos autors i que aquests dos autors són Lluís Calvo i Susanna Rafart, ja que sou vosaltres els que expandiu el vers cap a noves possibilitats fins llavors insospitades. Estàs d’acord amb aquesta afirmació tan cabdal?

S.F: Marc Romera agita l’escena i fa bé: és poeta i editor. Jo crec que som uns quants que volem aïllar la poesia del brogit i que ens plantegem en cada nou llibre dir i dir diferent en un treball continu de recuperació i redefinició de la tradició per salvar-nos de la immediatesa cultural. No sabem on som exactament fins que no hem tancat aquest procés.

J.C.P.A: Pots esmentar-nos alguns d’aquests possibles noms?

S.F: Bartomeu Fiol, Màrius Sampere per dir dos noms que deixen solc. Els que obren el segle haurien d’escollir-se d’entre les joves poetes d’ara.

Susanna Rafart

J.C.P.A: Has aconseguit obres magnífiques treballant qualsevol gènere. De quina manera un gènere s’imposa davant d’un altre quan estàs escrivint un nou projecte? Ho tens en compte quan comences a escriure, bàsicament? Cada obra exigeix la seva forma, i normalment exigeix una combinació de gèneres més que no pas una de sola. Cal crear-la, per tant, a partir de pistes recognoscibles.

S.F: La Crisàlide exigia les pistes d’una pastoral, com he dit abans: novel·la d’amor o millor dit, experiment d’amor protegit per un ens poètic, la crisàlide, que aborda la dificultat com a principi artístic. També la pauta musical que dóna el Sí menor, la malenconia, perquè parlem d’extincions. La crisàlide és el protagonista expectant davant les amenaces humanes i naturals, intenta salvar un món, un món protegit també pel vell, el poeta – traductor, avesat a salvar paraules, i que perd la memòria. Al final hi ha una renúncia explícita de tot plegat. A la vegada, calia donar a cada capítol un ritme ternari per fer possible la variació musical de les veus dels personatges: alguns febrosament humans i d’altres simbòlics.

J.C.P.A: Quina és la teva metodologia quan escrius? Si és que segueixes una sèrie de pautes estipulades, clar.

S.F: Cafè, diccionaris, mapes i objectes, esquemes en llibretes i pilot del 04 color terra.

J.C.P.A: És el segon llibre que publiques a Labreu, després de L’ocell a la cendra(LaBreu, 2010). Com és tornar a publicar a casa?

S.F: LaBreu sempre ha estat un lloc especial per a mi. Hi he arribat amb els llibres que pensava que havien de ser llegits a “poqueta llum”, és a dir, llibres estimats que convé fer entendre i als quals convé també un format determinat. Això ho fa molt bé LaBreu, que acompanya les obres amb dedicació i sensibilitat, que els dóna un nom enmig del mar immens de l’edició. És una editorial amb acceleracions insòlites que comporten l’atenció sostinguda dels lectors i aquest fet és decisiu a l’hora de trobar casa per a una obra.

J.C.P.A: Des de que vares començar a escriure i a publicar i fins ara has viscut, i fins i tot protagonitzat, molts canvis consubstancials en el sector del llibre. Creus que les editorials més clàssiques estan perdent protagonisme davant de les més noves i independents? Què en penses de la situació editorial actual?

S.F: Tinc molta confiança en les petites editorials perquè hi torna a tenir protagonisme el gust de l’editor, sigui el majoritari o no. Finalment, acaben portant el tipus de lectors que convenen a una obra. No crec que es perdi de tot el paper. Les grans editorials estan més pels productes. Quan vaig començar no era ben bé així, hi havia una tradició de fer llibres per vendre i llibres que calia fer conèixer, sobretot poesia. Ara els autors interessants busquen cases que els acullin i facin del llibre una obra cuidada i visible. Al final el que compta és un catàleg amb encerts o no, però amb una intenció clara de crear gust literari.

J.C.P.A: I què tens ara entre mans? Quines noves obres de Susanna Rafart hem d’esperar de cara al futur. Potser alguna nova traducció? Un nou poemari? Una nova novel·la?

S.F: Tinc enllestida una novel·la històrica. Té forma epistolar. Amb moltes veus.

Jaume C.Pons Alorda al Núvol (11.06.15)

Deixa un comnetari