entrevista a Andreu Subirats CENDRES A ESTÓS a ElTemps (16.10.17)

“És com si el futur ja no et pogués portar res millor del que has viscut”

‘Cendres a Estós’ (LaBreu) és el tercer llibre de poesia d’Andreu Subirats (Tortosa, 1968), que abans havia publicat ‘L’ull entorn’ i ‘Galtes de perdiu’. Traductor de Villon i de Baudelaire, ha escrit aquests poemes sota l’impacte de la mort d’un amic íntim.

El llibre neix del dolor per la mort d’un amic. Qui era Felipe Osanz Sanz?
—Ens vam conèixer a la universitat. Ell feia filologia clàssica i jo feia catalana, ell era de Vinaròs i jo de Tortosa, i ens vam fer molt amics. Era l’any 1987. L’amistat va durar fins que ell va morir de manera sobtada, d’un infart provocat per un cop de calor. Era com un germà, i la seva mort em va deixar garratibat, mut. Ell era molt inquiet. Era un gran aficionat al cinema. Va fer un documental titulat Los que quedaron, los que callaron, sobre l’exhumació d’unes fosses comunes, a Murillo de Gállego, on suposadament hi havia els seus avis enterrats, afusellats per la guàrdia civil el 1936. El Felipe va ser durant anys professor a València, però un dia ho va deixar i se’n va anar al Pirineu, a la vall d’Estós, on portava el refugi. És una vall molt maca. També va traduir Èdip Rei de Sòfocles, una versió encara inèdita. Vam fer molts viatges junts.

—Escriure a partir d’un tema tan feridorament íntim li ha requerit un doble esforç per formalitzar-ho i convertir-ho en literatura?
—No, m’ha sortit sense esforç. He patit escrivint-lo, sí, però el patiment era per la pèrdua. Aquest llibre em va sortir un any després de la seva mort. Durant el primer any no vaig reaccionar. Sentia ràbia i també una mena de paràlisi. Quan et passa una cosa així, tot passa a costar-te molt, no és fàcil tornar a prendre el vol, encara que ho fas, no et queda gaire alternativa.

—El llibre té dues parts: un primer poema llarg, discursiu, amb aires autobiogràfics i fins i tot confessionals, i una sèrie de poemes breus, més al·lusius o metafòrics. El contrast és molt fort, no?
—Després de la paràlisi, van començar a sortir, a poc a poc, com notes, com pensaments que em venien i als quals donava forma, els poemes breus. Són l’intent d’expressar el dolor, el dol, la ràbia. La primera part, en canvi, l’Elegia de Vinaròs, va sortir més tard, i és una elegia en el sentit clàssic. Està escrita seguint l’hexàmetre català —versos de catorze o quinze síl·labes acabats amb paraules àtones—, cosa que li dona un ritme més sincopat, i ve a ser com un retrobament amb l’amic mort. Repassem llocs on hem viscut i experiències que hem passat. També és un diàleg, però no només entre ell i jo: també hi participen alguns bons amics comuns. El llibre, en aquest sentit, té un component coral.

—En els poemes breus no hi ha anècdota: hi ha bàsicament imatges lúgubres i dures i, sobretot, una veu ferida que parla.
—Sobretot hi ha una mena d’identificació del dolor amb el paisatge. Amb el paisatge de les terres de l’Ebre, del Maestrat, de Vinaròs, de Tortosa, del delta de l’Ebre. I també el del Pirineu. Vinaròs i Tortosa estan molt a prop, hi ha la frontera i el Sénia al mig, però uns i altres tenim molt en comú. Per exemple, el paisatge. Els estats de dolor i d’estupefacció del llibre estan expressats a partir del riu, les oliveres, la garriga, el delta, el mar…

—Un motiu recurrent són les oliveres, sovint escapçades.
—El Felipe va morir sota una olivera. En tenia, perquè feia oli, i un dia les va anar a cuidar i li va pegar un cop de calor. Al tema de l’oli, que és també molt grec, molt mediterrani, hi faig diverses referències: l’oli que feia i et regalava l’amic, que era tan bo…

—Més que un llibre trist, és pessimista, gairebé nihilista. Diu en un vers: “lo verm del demà està més viu que un mil·leni del pretèrit”.
—Això és una mica com els cants d’amor i de mort d’Ausiàs March, un autor que, com l’Estellés, m’agrada molt i aquí he tingut en compte. Quan et fas gran, veus que hi ha coses irrecuperables, que no tornaran mai, i, quan un amic se’t mor, sents com si el futur ja no et pogués portar res millor del que has viscut.

Pere Antoni Pons, El Temps (16.10.17)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter