ESTIULA, de Lluís Calvo

Títol: Estiula
Autor: Lluís Calvo
Pàgines: 120
Col•lecció: Alabatre, 31
ISBN: 978-84-938583-4-6
Preu: 13 euros

Lluís Calvo (Saragossa, 1963). Llicenciat en geografia per la Universitat de Barcelona. Ha publicat setze llibres de poesia, entre els quals Veïnatge d’hores (Ell Mall, 1987), La llunyania (Quaderns Crema, 1993), L’estret de Bering (Edicions 62, 1997), Omissió (Llibres del segle, 2001), El buit i la medusa (Editorial Proa, 2002), La tirania del discurs (Pagès, 2003), Andròmeda espiral (Emboscall, 2005), Al Ras (edicions Perifèric, 2007), Última oda a Barcelona (La Garúa, 2008, conjuntament amb Jordi Valls), Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008) i Col•lisions (3i4, 2009).

En el camp de l’assaig ha publicat Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006) i té en premsa l’obra Baules i llenguatges (3i4). Ha desplegat igualment la seva tasca assagística i crítica en diverses publicacions, al voltant d’autors com Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Màrius Sampere, Carles Hac Mor o Joan Ponç, entre d’altres.

Ha publicat tres novel•les: Aconitum (Edicions 62, 1999), Electra i la carretera (Destino, 2001) i L’expulsió del paradís (Destino, 2004). Ha guanyat diversos premis, com ara l’Amadeu Oller, el Miquel de Palol, Josep M. López Picó, Ciutat de Palma, Maria Mercè Marçal, els Jocs Florals de Barcelona, el Rosa Leveroni i l’Octubre-Vicent Andrés Estellés.

La poesia de Lluís Calvo pateix el benefici de la impossibilitat de l’etiquetatge. A cavall del realisme i del simbolisme, però sense renunciar a l’experimentació, converteix aquest ampli espectre creatiu en un fidel mirall o rèplica de la canviabilitat del món on aquest discurs i a partir del qual discurs es representa.

El centre d’aquest Estiula és, com explica Jaume Pont a l’epíleg, la natura i la particular forma de veure i de viure, concebre i interpretar el territori, humanitzant i singularitzant cada un dels elements que el formen, tot sense caure en una romàntica reducció sacralitzadora del paisatge, convertint-se, aquest, no només en poema sinó també en instrument de reflexió sobre el poema que protagonitza.