La «Nataixa» de Bezmozgis segons Marià Veloy, de Time Out

Nataixa i altres històries ****

David Bemozgis. Labreu edicions. Traducció: Ferran Ràfols Gesa. Pàgines: 170. Preu: 16 €

David Bezmozgis va néixer a l’antiga Unió Soviètica (a la ciutat de Riga, avui Letònia), i el 1980, quan tenia sis anys, va emigrar amb els seus pares a Canadà, als suburbis de Montreal. Passats trenta anys, Bezmozgis s’ha convertit en director de cinema (Victoria Day, 2008) i, sobre tot, en un dels escriptors més reputats de la seva generació. Ha publicat els seus relats en revistes del prestigi de Harper’s, i The New Yorker l’ha assenyalat com un dels 20-under-40 (els vint millors escriptors anglo-escrivents menors de quaranta anys). I això gràcies als relats com els reunits a Nataixa, un llibre traduït al català gràcies a la determinació (¿romàntica?, ¿suicida?) de LaBreu.

A Nataixa es reuneixen set relats d’unes vint pàgines que ens parlen de diferents experiències viscudes pel mateix narrador. La mort de la gosseta d’uns veïns, la consulta de massagista terapeuta que vol instal·lar el seu pare en uns malforjats magatzems, l’arribada a Montreal del segon home més fort del món, l’aparició de la nínfula Nataixa, les classes a l’escola hebrea, la residència jueva en què s’insatala l’avi després de la mort de l’àvia… La col·lecció que en resulta es pot llegir com una sèrie de relats autònoms —de fet cadascuna de les peces sembla prenyada d’una novel·la, de sintètica i potent com és—, però també es pot llegir com una novel·la discontinua. La que ens explica com un nen creix fins a convertir-se en un jovenet que ha après algunes veritats sobre la vida. L’amor no sempre venç a la mort; els adults no són els superhomes que hom s’imagina quan és un nen; cap comunitat d’adults s’escapa de l’absurd: ni el comunisme, ni el capitalisme ni el judaisme.

Aquestes veritats amargues són presentades per Bezmozgis amb un sentit de l’humor molt jueu. Un gust per la paradoxa —la paradoxa existencial d’una gent que fa més de dos mil anys que espera a un messies que s’assembla però no és Artur Mas— que fa riure i plorar alhora. Gran Bezmozgis!