LA RECERCA DEL FLAMENC, dels grans Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda, Joan Todó al TimeOut (06.01.16)

LA RECERCA DEL FLAMENC, dels grans Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda, Joan Todó

142 pàg. 13€

* * * *

Joves però sobradament preparats, Porcell (Ses Salines, 1992), Alorda (Caimari, 1984) i Todó (Sènia, 977), amb pròleg-cirereta del poeta tortosí Andreu Subirats, presenten La recerca del flamenc, un equip de relats que pregonen la bellesa dels detalls enverinats. Un escenari compartit –Aldea, al Delta– on els tres autors conviuen al Mas de Bernis sota l’auspici d’Albert Hernández, inventant vides que depassen el localisme. Personatges inquiets que surten del no-res, plens d’obsessions, fòbies i filies, records i traumes, sotmesos al vertigen temporal. El lector es camufla en el paisatge de les terres de l’Ebre, l’autèntic protagonista. Porcell escriu CONY –Cal Oblidar Nova York–, la història d’una vídua jove afamada de sexe que arriba al Mas (“una casa idíl•lica i incomunicada”) amb ganes de posar fi a la cacera del mascle. Pensa en condicional i en plural. El Mas li fa de sedant autoadministrat. El joc de veus de Porcell, entre un tu i un jo que acaben fonent-se, és brillant: la dona amb cony i el cony de dona. A Les escales de l’Aldea, Pons Alorda edifica una metàfora –Delta neix de l’amor de la mare Llum (estèril, oh miracle) i el pare Terra–, i desgrana les dissorts vitals i escripturals d’aquest déu condemnat a una doble mort (un jovenel•lo aferrat a la paraula), que vol acabar el llibre de contes definitiu pujant esglaons. Amb el narrador rondaller i testimoni que ens dirigeix l’atenció cap als detalls i pregona que “tot connecta amb tot”, i amb un estil escatològic i borbollant, Pons Alorda crea el monstre Vistadàguila, el cacic d’un sol ull de final tragicòmic que dirigeix el diari local on Delta publica contes i poemes. El final del món de Todó és la història d’un jove venedor d’enciclopèdies que n’aprèn d’en Rafa, el company veterà. Amb la mirada com a arma de seducció i la insistència com a lema, s’aboca a vides alienes sense èxit. Cada façana és un rostre que amaga i diu coses. Intueix signes de vida, però no d’ànima humana. La trama de Todó dansa entre el tedi i la jocositat i estén els braços a l’alteritat, a la vida oculta i als inicis grillats de l’individu que voreja l’abisme d’una fi del món que hostatja records. Un trencaclosques magnífic i delirant, suprem i decidit. Orgull d’escriptors!