Laia Martinez i Lopez a SurtDeCasa (09.10.17)

Laia MaLo: “No vull dependre d’un home que em fecundi o em publiqui”

Parlem de poesia, creació i amor amb Laia Martínez i López

Foto:

PABLO ATTFIELD
“La fosca és la placenta buida i allò que no veuràs rere l’esguard negríssim de l’infant-vida”. Amb aquestes paraules acaba el poemari “Afollada” (Labreu Edicions, 2016), de Laia MaLo (Berga, 1984). Aquest és el quart poemari publicat de MaLo, que també és traductora i músic. L’entrevistem després d’un vermut poètic i d’un concert de Jansky, el grup d’electrovers del qual forma part. L’ambient és festiu i lleuger, però la mirada i els versos de la Laia busquen el fons. Amor, maternitat i creació són alguns dels temes que s’entrellacen en “Afollada”, un poemari que arrela en la seva adolescència a Navàs, i a partir del qual qüestiona l’afany productiu de la societat actual.

 – “Recordo el primer orgasme / que no va ser amb tu / [amb aquell altre] / i sense els meus dits”.  El primer llibre s’assembla al primer orgasme? 
S’hi assembla molt. Jo tinc record d’haver fet versos sempre. Hi ha alguna prova d’algun poemet escrit cap als sis anys, però abans d’això ja recordo que pensava a través de cançonetes que m’inventava. N’Antònia Vicens explica que ella escrivia “de pensament” abans d’escriure novel·les, i a mi em passava semblant. De manera que, la primera materialització de tot això s’assembla molt a la primera consecució conscient de plaer.

– Però el primer llibre ho canvia tot? 
Totalment! Jo ja m’havia estrenat molt abans, ja que vaig guanyar diverses vegades els Jocs Florals escolars del Bages. Això va tenir conseqüències fotudes, ja que entre els col·legues hi va haver una mofa del fet que jo escrivís poesia. Com que per mi escriure era tan important i íntim, aquesta mofa em va doldre molt i vaig deixar de mostrar el que escrivia. No va ser fins després de la universitat que vaig tornar-hi, animada per les companyes de la Facultat de Traducció. Vaig ensenyar l’esborrany de ‘L’ABC de la Laia Martínez i López’ a l’Anna Aguilar-Amat, que em va enviar a l’Horiginal de pet. A partir d’allà vaig poder participar en vàries antologies i vaig tornar a mostrar el que escrivia.

 Laia MaLo participa habitualment a festivals poètics i a recitals. A la foto, al PoésArt. Foto: Marta Rovira

– “He assolit el cim del món aquest-estèril de poesia”. Aquest vers té a veure amb les teves sensacions d’adolescent? 
Aquest cim del món estèril té a veure amb la sensació que ja has absorbit tot allò que et pot aportar el teu poble a nivell d’influències en aquell moment que vius, i necessites una altra cosa. En aquest moment em va marcar molt el viatge que vaig fer a Londres amb divuit anys, on vaig conèixer poetes i artistes de seguida i amb una naturalitat que aleshores no hi havia a Berga o Navàs.

– En tot el teu paisatge poètic, el mar és molt present: “la fam de mar se m’ha fet grossa”. El viatge cap a les illes (actualment viu a Mallorca) és tancar-se o obrir-se? 
És una combinació perfecta dels dos moviments. L’illa es tanca en ella mateixa i em permet una creació molt lliure, independent dels grups estilístics de Barcelona. D’altra banda, està envoltada de mar: té possibilitats infinites ja que la mar en ella mateixa té un munt de vida i és allò que ens porta a tots els destins, fins i tot els desconeguts. És com estar envoltada de brou.

– Molts poetes balears han sigut referents per tu… 
En aquesta primera entrada a l’Horiginal vaig sentir molta connexió amb els mallorquins. Jo, tot i que no venia de Mallorca, venia també d’un indret petit: d’una altra illa personal. Quan vaig presentar l’ABC a Mallorca hi vaig conèixer en Jaume Reus, amb qui vaig tenir connexió absoluta i… m’hi vaig quedar a viure!

– L’univers d”Afollada’ és vermell, un vermell molt fosc: hi ha forats negres, meteorits…
Hi ha la sang: la sang de la família, la de la menstruació…  ‘Afollada’ és un diàleg amb la mare i el pare, els engendradors; i alhora amb un no-Déu: amb l’Univers directament. A partir del moment en què assumeixes que ja tens “capacitat creadora”, et trobes amb una posició més equidistant per a conversar amb els pares, amb el no-Déu. Tots aquests elements entren a la narrativa d”Afollada’ per a parlar de creació poètica, però també de creació biològica.

Jansky en un concert a laBastida d’Igualada. Foto: Pep Quintana

– “Et retrec que no em llegissis poesia / panxa endins”.
Jo he estat molt enfadada durant molts anys amb la meva mare, amb les meves amigues, amb tota aquesta gent que se’n reia de la meva necessitat de lectura, d’experimentació. Jo experimentava amb vestuari, cabells, música, cuina, amb qualsevol cosa. Tenia la sensació que tot allò que sortís de la normalitat els molestava. També vaig passar per la fase de creure’m superior en certa manera, degut al fet d’haver llegit o de veure una altra imatge del món. Aquesta posició no m’agradava ni m’hi sentia còmoda: havia de tornar a baixar per a ser capaç d’estimar lliurement però també d’entendre com m’estimaven.

– El poemari ha vehiculat el retret? 
Sí, totalment.

– “Em daren llet, caliu i casa. / No sento ocells plorant als arbres”. 
Aquest és un retret a mi mateixa: no m’ha faltat mai de res. És una sensació de tristesa i de ràbia per no haver pogut connectar amb el meu entorn.

– Un dels temes d”Afollada’ és la no-maternitat: “i a dins el ventre només m’hi arrela / un no-res infinit”.
La veritat és que jo no tinc cap problema conegut de fertilitat. Va arribar un moment, quan anava cap als trenta, que vaig sentir una pressió social molt desagradable que tractava el tema de la maternitat amb molta frivolitat. “Anem a fer nens”, com qui diu “anem a fer una hipoteca” o “anem a comprar un cotxe”. Sovint sembla una crida a la productivitat, o a deixar la teva empremta en aquest món. Això va anar combinat amb que el meu cos va tenir unes sensacions que es podien arribar a interpretar com una crida natural a ser mare: insatisfacció després de fer l’amor, regles molt dolentes… Era com una sensació de buidor, una sensació de no estar responent correctament. Vaig bloquejar-me molt al sentir desconnexió entre el cap i el cos. Tot això em va afectar la creació poètica i la creació d’amor. Al final, tenir un fill és una gran parimenta d’amor. No entenia res, i la meva via de re-connexió va ser la poesia.

– En la poesia també pots sentir pressió per ser productiva.
Exacte. Jo sempre he escrit molt, però no sempre m’ha semblat vàlid o publicable. En aquest quart llibre vaig sentir una pressió especial. Hi havia un sector poètic que em considerava una poeta molt extremada i alhora simple: no gaire seriosa en quant a tècnica, que escrivia amb una temàtica excessivament festiva o eròtica… Jo tenia ganes de mostrar que podia escriure un llibre seriós si tenia ganes de parlar d’una cosa seriosa.

Laia MaLo i Jaume Reus formen el grup d’electrovers Jansky. Foto: Pablo Attfield

– “- Dóna’m l’instrument, home. / Vull ser la dona amb l’instrument que mou el món”. 
Simbolitzat fàl·licament, pretén identificar que potser hi ha alguna cosa que necessites i que, pel fet de ser dona, no pots reclamar. A nivell poètic, ja ho sabem: els homes tenen les grans editorials, les columnes d’opinió, els premis. Nosaltres tenim el boli, però de vegades també ens falta aquest instrument extra per poder dirigir la nostra pròpia creació. No vull dependre d’un home que em fecundi, ni tampoc d’un home que em publiqui o m’apadrini. Assumim la independència total i que no ens manqui de res. Si anem junts, que sigui per fer camí plegats: hem de superar la visió primitiva de l’aparellament, del pal i el forat.

– “Els éssers vius neixen, s’alimenten, creixen, es reprodueixen i moren”.
Aquesta frase la recordo de la primera classe de Naturals a l’escola. Recordo que aquell dia vaig arribar a casa pensant que tot plegat era un desastre. Ara forma part d’un tema de Jansky, que pretén fer crítica social a través d’una música festiva. La creació i l’engendrar no s’haurien de reduir a fer una altra vida. Fins i tot si hi penséssim una mica, veuríem que ara toca no reproduir-nos i vessar l’amor als qui ja hi són però no en tenen. Hauríem de parlar de l’amor més que no pas de la contínua reproducció de patrons i d’éssers.

Deixa un comnetari