Magistral ressenya de Sam Abrams sobre «El talent»: Quo vadis, Georgius Nopca?

El gran Sigmund Freud afirmava categòricament que no existien els acudits. Els acudits no tenien mai la finalitat de fer broma.  En el fons, els acudits eren molt seriosos, encara que fessin riure d’entrada.

El dictamen del doctor que Nabokov anomenava el xarlatà vienès es un punt de partida perfecte a l’hora d’abordar críticament el debut literari del jove periodista cultural Jordi Nopca (Barcelona, 1983), la delirant novel·la El talent. En la superfície, la història que narra Nopca és molt divertida, amb elements d’ironia, farsa, sàtira i tot allò que vulguin. Explicar les perpècies insòlites de Júlia i Marco, dos joves aspirants a editors, que han sostret un prototip d’una màquina meravellosa per detectar talent. Hi ha una fugida a Lisboa, i el retorn a Barcelona, passant per Cotlliure, persecucions per terra, mar i aire, literalment, que recorden la famosa novel·la de Fleming, De Rússia amb amor i el robatori de Lektor, la mítica màquina per descodificar missatges secrets. No cal dir que tot acaba anant en orri.

Una història entretinguda i ben contada, ben escrita, ben estructurada, bla, bla, bla. Però aquest era només un dels objectius del llibre. Justament al principi del llibre, Nopca ens adverteix sobre els quatre nivells de l’obra: «literal, al·legòric, moral i econòmic». Acabem de veure el nivell en el resum apressat que he fet, que no fa justícia a la deliciosa complexitat argumental del text.

El nivell al·legòric ja és una altra cosa. És quan l’obra es torna ben seriosa. El talent és una gran reflexió sobre l’escriptura i la literatura en el món actual. Parteix de l’estrepitosa caiguda de la postmodernitat per plantejar l’espinosa qüestió de cap on hem d’anar ara. La solució de Nopca  intel·ligentment passa per salvar alguns aspectes de la postmodernitat i fusionar-los amb una plena recuperació del desprestigiat projecte de la modernitat. Paral·lelament, El talent és una crítica ferotge de certs aspectes del món editorial que han acabat per devaluar la funció i el sentit de la literatura, sobretot el mercantilisme i el cinisme.

Per una altra banda, com qui no vol la cosa, El talent reivindica una sèrie de trets imprescindibles de l’art de la paraula: la riquesa i precisió de la llengua, la formació cultural, la profunda veracitat i contacte amb la realitat (més enllà de la ficció, la fantasia o el fet de fer broma), el compromís ètic, la recreació i la transmissió de la tradició, la fita de la felicitat i la llibertat, la transcendència, l’autoreflexió, la cognició, i el pensament i moltes altres qüestions col·laterals.

Amb El talent Jordi Nopca ha trobat allò que buscava: predicar amb l’exemple, un exemple d’una callada ambició.

Sam Abrams, El mundo, dijous 3 de maig