PUNYETERA FLOR de Blanca Llum Vidal ressenyat per Sam Abrams al Cultura d’ElPuntAvui (23.01.15)
COM UNA AMETLLA D’OLI CRU
Els lectors que vagin seguint el desplegament de les darreres tendències de la poesia catalana actual es deuen haver adonat que d’entrada es va produir la incorporació massiva de les dones en el món de la poesia, però ara s’ha avançat un pas més i les dones joves comencen a liderar el diversíssim panorama poètic. Noms com Teresa Colom, Mireia Calafell, Núria Martínez, Àngels Marzo i Blanca Llum Vidal, per esmentar-ne només quatre, en són una bona prova.
En el cas particular de Blanca Llum Vidal, la seva carrera poètica, des de La cabra que hi havia (2009), dibuixa un clar espiral ascendent, on cada llibre constitueix una creació autònoma closa, que gira a l’entorn d’un tema més o menys monogràfic i que acaba enllaçant amb els altres reculls per formar una obra general unitària i ben travada. Ara acaba de publicar el seu quart recull, el nodrit i brillant poemari Punyetera flor, que la situa, sense cap mena de dubte, entre les veus més consumades de la lírica del moment. De manera subtil i subterrània, Punyetera flor està lligat als seus dos poemaris anteriors, Nosaltres i tu (2011) i Homes i ocells (2012), que plantejaven respectivament els temes de l’experiència de l’alteritat i la realitat del nostre món.
Punyetera flor està dedicat exclusivament a la qüestió de les relacions amoroses, que ha obligat la poeta a replantejar-se el seu concepte d’alteritat i realitat. Punyetera flor és una crònica matisada sobre la tumultuosa implosió a la nostra personalitat que significa la sotraguejadora irrupció de l’amor a les nostres vides. Per això el símbol de l’amor de Vidal no és la llepada i tòpica rosa de la tradició, sinó la “punyetera” flor, amb tota la seva càrrega d’irresistibilitat, habilitat, alteració i oposició. Amb excel·lents resultats, Blanca Llum Vidal s’ha enfrontat a un dels reptes més arriscats de la poesia contemporània: fer un poemari amorós que sigui real, plausible i creïble. I l’èxit del repte es deu a dos factors principals que afecten el contingut i la forma. Pel que fa al contingut, Vidal ha volgut explicar l’amor amb totes les seves llums i ombres, alts i baixos, amb els seus guanys i pèrdues. Cada nou amor és irrepetible i únic, però sorprenentment queda estranyament potenciat per tots els nostres amors anteriors. En aquest sentit i molts altres, Punyetera flor és un llibre riquíssim. Per això és un llibre extens, gairebé excessiu, perquè es proposa fer un resseguiment de tots els aspectes possibles de l’experiència amorosa de manera intensa, imaginativa i creativa, sempre amb un gust refinat. I aquesta mateixa riquesa temàtica ha forçat l’autora perquè trobés la corresponent riquesa de registres expressius, una riquesa que es manifesta en la llengua plena, els efectes acústics sofisticats, la mètrica diversa, el ritme sincopat, la sintaxi sinuosa, la varietat tonal presidida per la profunda sinceritat, la divisió estròfica que pauta el pensament, les al·lusions i ressons constants que mesclen alta cultura i cultura tradicional.
T.S. Eliot explicava que després de l’època barroca s’havia produït una empobridora escissió en la sensibilitat poètica d’occident, una escissió que va significar el divorci entre sentiment i pensament. A partir d’aquí, el discurs poètic tendia exclusivament cap al pol conceptual o el pol emotiu. Per a T.S. Eliot, el gran repte de la poesia moderna havia de ser la reunió entre pensament i sentiment. Punyetera flor es fonamenta en l’assoliment de l’extraordinària fita que va marcar Eliot. Laus deo.
Sam Abrams, Cultura ElPuntAvui (23.01.15)
