UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR d’Anaïs Nin al bloc Els orfes del Senyor Boix (08.12.13)
Una espia a la casa de l’amor – Anaïs Nin
Fa aproximadament un any vaig caure seduïda per l’Anaïs Nin llegint “Dins d’una campana de vidre“, i dic seduïda a consciència, poques vegades m’he trobat amb una lectura que sigui capaç de bressolar-me mentre llegeixo (suposo que la traducció també hi té a veure), i he de dir amb gran alegria que també en aquesta ocasió m’he sentit bressolada, m’he sentit somniant, m’he sentit caminant de nit amb una capa, m’he sentit perduda i angoixada.
És una prosa tan poètica, tan melòdica, tan delicada que enlloc de llegir, voles, és un xiuxiueig. L’espia és la protagonista, la Sabina, que indaga en l’amor, en diferents tipus d’amor, per tal d’esbrinar què és allò que li manca per gaudir-ne plenament, per sentir-se satisfeta del tot… Però l’espia també és el narrador, que observa i explica els anar i venir de la Sabina, sense immiscuir-s’hi, sense valorar, només observant-la, explicant-la…
“El seu nucli, el lloc on sentia una inseguretat constant, aquella estructura sempre a un dit d’esfondrar-se, que una paraula grollera, una falta de respecte o una crítica podien esmicolar amb tanta facilitat, el nucli que vacil·lava davant dels obstacles, vivia perseguit per la imatge de la catàstrofe, la mateixa basarda obsessiva que trobava a La valse de Ravel.”
“L’esvaïment del color al seu rostre també dotava els seus gestos d’una fermesa serena, molt diferent de l’stacato nerviós dels altres percussionistes. venia de l’illa de la suavitat, del vent suau i del mar càlid, on la violència havia caigut en desús i només explotava en cicles. Una vida massa dolça, massa apaivagadora, massa narcòtica per a la ràbia contínua”
“En les múltiples peregrinacions de l’amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d’amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havíen mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificalment, sufocats per accident, continuaven existin en fragments separats i en una infinitat d’ecos més petits.”
“Sempre que se sentia perduda en els deserts inacabables de l’insomni, la Sabina seguia un cop més el fil laberíntic de la seva vida des del principi per mirar de trobar el moment en què s’havien confós els camins.”
“L’havia presa una febre confessional que l’obligava a alçar lentament el vel, només una punta, i després s’espantava si algú l’escoltava amb massa atenció…”
Publicat per Anna al bloc: Els orfes del Senyor Boix (08.12.13)
