Versos nascuts al psiquiàtric, Paul Celan, Alda Merini i Leopoldo María Panero AraLlegim (09.01.17)

Versos nascuts al psiquiàtric

Alda Merini, Paul Celan i Leopoldo María Panero, tres autors marcats per la inestabilitat mental

“Qui amaga el boig que porta a dins mor sense veu”, va deixar escrit el poeta, assagista, narrador i pintor Henri Michaux (1899-1984). Buscar els límits d’un mateix és fonamental per a un artista, però es pot donar el cas que durant la recerca topi amb la veu -les veus, més aviat- de la bogeria, i que sigui incontrolable. En poesia hi ha nombrosos exemples d’autors que han passat temporades d’aïllament i submissió en hospitals psiquiàtrics: en alguns casos, els ingressos s’han reflectit a la seva obra, i els resultats han sigut remarcables.

“La follia de Friedrich Hölderlin [1770-1843] ha sigut de consum obligat per a diverses generacions de poetes”, recorda Arnau Pons, que al llarg de la seva trajectòria ha escrit sobre diversos poetes que van patir internaments: des de fa anys estudia i tradueix Paul Celan (1922-1972) – LaBreu en publicarà enguany Reixes de llengua -, ha dedicat l’assaig Sans limage (2014) a aprofundir en l’obra d’Antonin Artaud (1896-1948) i ha escrit també sobre el futurista rus Velimir Khlébnikov (1885-1922), que va decidir entrar en un psiquiàtric quan va esclatar la Revolució Russa, perquè tothom s’havia tornat boig i necessitava protecció.

“Al poema Tübingen, gener, Celan esmenta un home amb una «barba de llum» que repeteix les mateixes paraules que Hölderlin al final de la seva vida, « Pallaksch, pallaksch »”, recorda Pons. El poeta alemany, un dels grans exponents del Romanticisme, després d’escriure llibres com Himnes i altres poemes (1796-1804) i la tragèdia en vers La mort d’Empèdocles (1797-1800), va ser ingressat en una clínica psiquiàtrica de Tübingen el 1806. Un any després va ser declarat malalt incurable i va ser acollit per un ebenista de la ciutat. Hi va passar 36 anys fins que va morir, un període en què va escriure amb intermitències. Poemes de l’entenebriment (Quaderns Crema, 1996) recull la seva producció tardana. “Hi ha una certa tendència a fer un culte a la relació entre poesia i follia -adverteix Pons-. Cal recordar que no hi ha dues follies iguals. La follia no admet tematització, és tan inclassificable com les paraules que repetia Hölderlin”. Ningú sabrà mai del cert què volia dir amb el polisèmic “ Pallaksch, pallaksch ”.

Devastació i glòria

Alda Merini, la poeta de la “lucidesa perifèrica”

L’obra d’ Alda Merini (1931-2009) ha sigut inèdita en català fins a aquesta tardor, quan l’editorial menorquina Arrela va publicar La terra santa, un dels seus llibres de poemes més importants, traduït per Nora Albert. Recorda els anys d’internament al psiquiàtric Paolo Pini de Milà. “L’estigma de la bogeria travessa tota la seva obra, i mai no el va amagar -recorda Albert-. Ella deia que tenia una personalitat perifèrica. Era des dels marges que podia arribar a una gran lucidesa. Les persones normals podem arribar fins a un llindar però no el traspassem. Hi ha gent que l’ha creuat i no en torna. D’altres ho aconsegueixen. Merini, a més, converteix l’experiència en literatura”. En un dels poemes de La terra santa -que es va publicar en italià el 1984- escriu: “ El peu de la follia / està tacat d’atzur, / amb ell hem migrat / als cimals de l’ascensió”. En un altre evoca sense estalviar detalls la higiene comuna matinal: “La trista toaleta del matí, / cossos decrèpits, carns decebudes / entorn del lavabo / el negre tuf de les coses infames”. “Per a Merini, el manicomi és símbol de la condició humana -explica Albert-. Hi ha moments monstruosos, però també de glòria. Hi ha martiri, i alhora redempció. Aquest llibre parla de l’aïllament i la bogeria que ha viscut, i converteix l’experiència en universal comparant-la amb l’èxode historicobíblic del poble hebreu a la Terra Santa”.

Reconeixement tardà

De viure en la indigència a rebre funerals d’estat

Merini compara “els murs del manicomi” amb “els murs de Jericó”. Una mica més endavant assimila “el Messies / barrejat entre la gent” amb “un boig que cridava al Cel / tot el seu amor per Déu”. “La van ingressar el 1965 després que llancés una cadira al seu marit quan va tornar a casa borratxo -diu la traductora-. Fins al 1972 va entrar i sortir del psiquiàtric. No va tornar a escriure fins al 1979”.

Merini va ser inclosa a l’antologia Poetesse del Novecento (1951) i va debutar amb La presenza di Orfeo (1953), un llibre que va ser lloat per Pier Paolo Pasolini: la comparava amb Rilke i Dino Campana (1885-1932), un altre autor que ha interessat a Arnau Pons i que va patir diversos internaments. “A la correspondència amb Sibilla Aleramo [ Cartes 1916-1918, Lleonard Muntaner, 2013] la força de la follia es veu molt bé -reconeix-. Els dos amants tenen topades molt fortes”. L’únic llibre publicat en vida per Campana va ser Cants òrfics, impregnat de la fúria, l’hermetisme i la imprevisibilitat que van acompanyar l’autor: en català en van aparèixer dues versions gairebé al mateix temps, la d’Arnau Pons (a Lleonard Muntaner) i la de Susanna Rafart (a Moll).

La imprescindible col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central i Eumo ha publicat un altre llibre de Merini, Clínica de l’abandó, escrit entre el 1995 i el 2002. “Des de la fi de la dècada dels 90 la seva salut es va començar a ressentir dels tràngols patits a casa i als sanatoris -diu Meritxell Cucurella-Jorba, traductora del volum: la seva feina va ser reconeguda amb el 12è premi Jordi Domènech-. Les tensions, els crits i les cures invasores començaven a fer estralls. Molts dels poemes que integren Clínica de l’abandó no van ser escrits directament per la poeta sinó que van ser dictats als seus companys d’aventura existencial, els amics que freqüentaven casa seva, o aquell despatx-llit que era casa seva. Els poemes van rebre estilitzacions diverses que, en la meva traducció, he procurat d’unificar”. Merini, que va passar de “viure reclosa en la indigència a rebre funerals d’estat”, segons recorda Cucurella-Jorba, va publicar desenes de llibres de poemes. “ Quan penso en Merini em va al cap la paraula doll -reconeix-. És aigua deixada anar tot de sobte, i en abundància. És passió per la vida, és mística existencial, és amor elevat a l’extrema potència. Ella entén l’amor amb tota la seva amplitud: un amor més ençà i més enllà del sexe. La seva lucidesa és extrema quan parla d’amor. N’hauríem de començar a aprendre. És un amor vist i viscut amb cos de dona, d’una dona que un dia era jove i atractiva i que, com tothom, es va fent gran i el cos se li arruga. Un amor que neix, que creix, que mor, que ressuscita. Un amor etern”.

Una ferida oberta

El diàleg impossible entre Paul Celan i Antonin Artaud

“A Celan, les cures psiquiàtriques li permetien reprendre el fil de la vida quotidiana, però també li feien cicatritzar la ferida -diu Arnau Pons-. Guarir-se del tot hauria estat una forma d’oblit, i això Celan no ho podia tolerar: la seva ferida havia d’estar oberta perpètuament, i consistia a tenir sempre present l’extermini dels jueus d’Europa”. Celan, que en un vers podia arribar a comparar “l’amor bell” amb “una camisa de força”, va passar temporades a l’hospital de Sainte-Anne a la dècada dels 60 -les seves crisis psicòtiques van comportar dos intents d’assassinat de la seva dona, Gisèle, l’any 1965 i el 1967-: era el mateix lloc on havia estat ingressat el poeta, assagista i actor Antonin Artaud el 1938.

“Tant Celan com Artaud veien la medicina com una forma de dominació -recorda Pons-. Un altre element que tenien en comú és que tots dos volien arrencar aplaudiments als botxins. Pretenien que les persones que ells denunciaven haguessin d’acceptar a contracor la seva grandesa. Aquesta grandesa fa molt de mal a l’enemic, però no per enveja, sinó perquè a través de l’obra l’enemic és denunciat i és vist com el pitjor de tots”. Per a Pons, tant Celan com Artaud “van tenir un accés a la forma de deliri poètic, però no a través de la via romàntica, sinó per la via del poeta foll, i en tots dos casos la follia és un excés de lucidesa i de raó, de clarividència i d’intel·ligència”.

Arribar a conèixer el fons

Sylvia Plath, Anne Sexton i Leopoldo María Panero

La nord-americana Anne Sexton (1928-1974) va debutar el 1960 amb Al psiquiàtric i a mig camí de tornada -traduït per Montserrat Abelló-, en què reconstruïa la seva estada a l’hospital Glenside: va començar a escriure poesia per recomanació mèdica. A Tu, doctor Martin recorda com “sermonegen els pacients” mentre avancen cap al menjar “amb davantals de somriures”. A l’hospital “no hi ha ganivets per tallar-te la gola”, escriu.

Sylvia Plath (1932-1963), que va patir depressió durant bona part de la seva vida adulta, exposa els seus alts i baixos als dietaris, que acaben d’arribar en castellà per primera vegada en edició íntegra gràcies a Alba ( Diarios completos, 2016). També apareixen en poemes com Om, inclòs a Ariel (1965), també traduït per Montserrat Abelló: “Jo conec el fons, diu. El conec per la meva arrel central; / és el que et fa por. / A mi no m’espanta, perquè hi he estat”.

Leopoldo María Panero (1948-2014) va passar més de tres dècades ingressat en psiquiàtrics, primer només durant temporades però des de mitjans de la dècada dels 80 i fins a la seva mort la reclusió va ser permanent: abans d’instal·lar-se en un centre de Las Palmas de Gran Canaria va estar a Guipúscoa; des d’allà va fer un llibre emblemàtic, Poemas del manicomio de Mondragón (1987). “ El loquero sabe el sabor de mi orina -escrivia-, y yo el gusto de sus manos surcando mis mejillas. / Ello prueba que el destino de las ratas / es semejante al destino de los hombres ”. En una entrevista l’any 1992, Panero afirmava, recordant Freud, que la “bogeria és el somni diví”. I afegia: “És com aquell a qui li claven una hòstia i veu les estrelles. En el fons, la bogeria soluciona una situació social d’escac i mat”.

Jordi Nopca, AraLlegim (09.01.17)

Deixa un comnetari