ressenya del penúltim Dovlàtov al bloc Especulacions d’un Neardenthal (31.01.16)

La quotidianitat excepcional de la família Dovlàtov

Els nostres Serguei Dovlàtov
Traducció de Miquel Cabal
LaBreu Edicions, Barcelona 2014
150 pàgines

Hi ha moltes maneres d’explicar la història familiar. Es pot fer des de la melancolia i la nostàlgia, des del ressentiment i l’odi o, com en aquest cas, des de la mordacitat i la ironia d’aquell que ha superat tantes penúries que simplement pensa: “Més val prendre-s’ho en conya”. Però alerta! Prendre-s’ho en conya, en aquest cas, no vol dir relativitzar ni endolcir la crua realitat.

Serguei Dovlàtov (1941-1990) s’escuda en la ironia per presentar, precisament, la trista i llarga història de la seva família al llarg del segle XX, des del declivi de l’Imperi dels tsars fins al seu propi exili, en època de Leonid Bréjnev. Hi ho fa també de forma breu i, només en aparença, lleugera. El que ens ofereix Els nostres (1983) és gairebé un recull de relats, entre tràgics i hilarants, que esdevenen caricatures d’uns personatges curiosos, quan no extravagants, marcats pels seus temps; uns temps de canvis abruptes, d’esperances, decepcions, tragèdies, caos i absurditat.

El que podem afirmar, en acabar de llegir cada història d’un dels parents d’en Dovlàtov, és que no pot ser que la del següent la superi. Doncs, com en una matrioixka, cada nou capítol és una nova sorpresa, una nova excepcionalitat quotidiana protagonitzada per una gent que va tirant, com pot, enmig dels esdeveniments que els sobrepassen. En aquests capítols, que amb el llenguatge esmolat de Dovlàtov esdevenen petites peces literàries extraordinàries, hi trobem guerra, exaltació revolucionaria, afusellaments, contraban, repressió, dissidència i exili. I, sobretot, grans dosis d’absurd i patetisme. Precisament per això arribem a sentir tanta empatia amb tots els seus familiars, des dels més tradicionalistes fins als més dissidents. Perquè, al cap i a la fi, explicant la història de la seva família, Dovlàtov ens parla d’ell mateix, com si poguéssim entendre la seva personalitat a través de la dels seus familiars. També, podem entendre la història de la seva família com una mena de paràbola de la Història de Rússia i la URSS al llarg del segle XX, relat tràgic i fascinant a la vegada.

L’excepcionalitat de Dovlàtov és que aconsegueixi fer-nos fruir malgrat una gran economia de paraules i més aviat poques descripcions, basant el seu estil en frases curtes i directes i, sobretot, en uns diàlegs punyents, mordaços, a voltes brillants. Que amb 150 pàgines tinguem temps d’esborronar-nos, sentir pena i ràbia, i riure a cor què vols diu molt del mestratge en el llenguatge de Serguei Dovlàtov, un magnífic autor que podem gaudir en català gràcies a l’aposta de LaBreu Edicions, que n’ha publicat quatre novel·les més, i a les magnífiques traduccions de Miquel Cabal.

Per a un servidor, Els Nostres ha estat la porta d’entrada a l’univers de Dovlàtov, del qual n’espero amb candeletes el proper llibre.

Jordi Sellarès al bloc Especulacions d’un Neardenthal (31.01.16)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter