Joan Todó: “Vull matar l’estereotip d’escriptor-del-Sénia abans que arreli” SurtdeCasa (03.03.16)

Joan Todó: “Vull matar l’estereotip d’escriptor-del-Sénia abans que arreli”

L’escriptor senienc recupera els relats curts amb la publicació de ‘Lladres’
Joan Todó
Estem envoltats de persones i situacions que, d’una manera o d’una altra, ens prenen allò que tenim, allò que sentim o allò que som (o creiem ser). Lladres que ens canvien i ens trasbalsen. Ho permetem o és inevitable? L’escriptor de Joan Todó (La Sénia, 1977) desembulla en un nou recull de contes el quid d’aquests robatoris, aparents o no. Gestat de forma paral·lela a la novel·la ‘L’horitzó primer’, ‘Lladres’ (LaBreu Edicions, 2016) s’assimila a una metàfora inintencionada del capitalisme i, en paraules de l’autor, a un intent de saber “perquè ens han pres el pèl”.
“A mi em costa força fer novel·la, i potser no en faig mai cap altra (sobretot si segueixen fent-me créixer les ganes de dur la contrària a aquesta tendència dels editors a pensar que és l’únic gènere), perquè estic més acostumat a fixar-me en detallets”

– ‘Lladres’ és un recull de contes que vas escriure per encàrrec per a diferents publicacions. Quan t’adones del fil que els uneix per poder recollir-los en aquest llibre?
Més que adonar-me que hi havia un fil, diria que vaig anar bastint-lo jo. Però realment, cap al 2010 o el 2011, vaig fer un parell de contes seguits on hi havia lladres. I se’m va acudir que podia ser una bona idea unificadora, una imatge adequada per explicar un seguit de coses. Aleshores, quan després de tenir aquesta idea algú em demanava un conte, jo ho duia cap aquí. Perquè generalment tampoc m’han posat gaires condicions: només en algun cas em demanaven un tema concret, per exemple els viatges en el temps, i jo ho combinava amb la meva idea. No és difícil. Però tampoc ho he forçat: no tots els contes del llibre van sobre això. Si un conte em semblava bo, doncs, entrava al llibre encara que no lligués gaire amb el títol, i,  per contra, jo tenia dues idees per a un parell de contes, relacionades amb la usurpació de la propietat aliena, que no hi han entrat perquè no vaig saber redactar-les. Una d’elles, en realitat, es va transformar en un text anomenat ‘El final del món’, que està al llibre ‘La recerca del flamenc’.

– Als protagonistes dels contes els prenen la intimitat, el temps, els diners, la paciència, l’espai, etc. Has trenat la simbologia amagada de la crisi –la paraula maleïda–?
Bé, el llibre no és sobre la crisi, sinó sobre el capitalisme. Potser són el mateix, però. Ara que ja està enllestit (i que de fet ha passat un any des que el vaig acabar) i m’ho miro una mica de lluny, en realitat em sorprèn que tot hagi quedat tan metafòric. Potser la crisi, tal com l’entenem, era més visible als dos llibres anteriors de narrativa, amb aquells personatges a l’atur. Aquí, igual que en un dels dos llibres de poemes que he publicat, ‘El fàstic que us cega’, es tractava no tant de descriure una realitat com d’anar una mica més enllà, d’investigar perquè ha passat tot. Per què ens han pres el pèl. En això he fet el que he pogut, esclar…

– En la presentació del llibre, vas dir que aquest llibre ha estat com realitzar “un diari involuntari”. És el contrapès a ‘L’horitzó primer’, que vas publicar enmig del procés de gestació d’aquests contes?
És una qüestió de quan t’ho mires de lluny, amb el llibre ja acabat. En realitat, és una impressió meua, força intransferible, i que té a veure amb el fet que la redacció de ‘Lladres’ ha coincidit amb un grapat de mudances i canvis de residència. Aleshores, jo llegeixo algun conte, i recordo que el vaig escriure en tal poble, en tal època en què jo vivia en parella, o en tal país on havia anat a passar una temporada, o en un moment en què hi havia terratrèmols, o quan desallotjaven els acampats de la Plaça Catalunya… Són com magdalenes de Proust. Però això només ho percebo jo. Ha estat en el moment de llegir el llibre acabat que m’he anat adonant de tot de coses que s’hi han anat reflectint. Ara bé, la gran cosa que m’ha passat durant aquests anys és escriure ‘L’horitzó primer’. I en això, hi ha hagut una divergència. Els dos llibres van en direccions oposades. Jo m’estava setmanes escrivint aquell llibre sobre el meu poble, i a l’hora d’escriure altres coses tendia a buscar temes o escenaris ben diferents. Com si els contes fossin un descans, un recés.

– De fet, ‘L’horitzó primer’ també sorgeix a partir d’un encàrrec de la revista L’Avenç on hi publiques un seguit de relats curts. Són la clau de volta per a les teves narracions en prosa?
Ben vist! De fet és la clau de volta de tot: és ple de cites i referències als meus poemes. En realitat serviria per llegir-los. Com una summa de tot el que sempre havia volgut dir. Però alhora no té gaire a veure amb aquest llibre, amb ‘Lladres’. No és tan sols que, mentre escrivia la novel·la, escriure un conte era una forma de descans, d’apartar-me d’aquella temàtica, sinó també que ‘L’horitzó primer’ esgotava un camí. Ja no puc seguir per allà perquè ja està tot enllestit, i ara tocaria fer una altra cosa, o no fer-ne cap en absolut. O reescriure’l, per resoldre algunes petites deficiències narratives que em toquen força el nas. Però vaja: si un llibre ja l’he fet, amb el següent sempre intento fer alguna cosa ben diferent. Si no, seria una redundància.

– L’editor Ignasi Pàmies assenyala que a ‘Lladres’ has abandonat l’ultralocalisme per aportar una nova visió del món. Hi estàs d’acord?
És el que et deia: deixava estar uns dies la novel·la per fer un conte, i tendia a buscar coses ben diferents. Igual que, quan vas a un restaurant, no menges els mateixos plats que et fas a casa. A més, va coincidir que, després d’un grapat d’anys sense moure’m del país, de cop he tingut la possibilitat de fer alguns viatges a l’estranger. Però sobretot, el final de ‘L’horitzó primer’ era una mena de col·lapse, una mena d’enfonsament tan abismal en el propi origen que l’única sortida era fugir. A l’hora de la veritat, jo sóc molt poc nacionalista, molt poc patriota; i en el fons he viscut prou anys a fora. De tota manera, el final de la novel·la sí que lliga força amb el primer conte de ‘Lladres’. Podrien anar gairebé seguits.

– Hi ha tingut a veure el fet que escriguessis alguns d’aquests contes durant la teva estada a Croàcia o és que, finalment, allò local s’acaba convertint en global?
Exacte. A mi em van convidar a anar a Croàcia a escriure-hi alguna cosa, i jo vaig redactar-hi la novel·la. Clar, em van tractar molt bé, a cor què vols, cor què desitges, i tenia la recança de no haver donat res a canvi. Havia anat allà, i m’havia dedicat a escriure sobre el meu poblet de cinc mil habitants. Això, però, afecta només dos contes. La cosa important és que, des del principi, des del moment que va sortir ‘A butxacades’ (on de tota manera només la meitat dels contes tenen lloc a les Terres de l’Ebre), tenia ganes d’escriure sobre Barcelona, que al cap i a la fi hi he viscut quinze anys. No ben bé per ser global, que m’és força indiferent. La idea seria més aviat matar l’estereotip d’escriptor-del-Sénia abans que arreli.

– Inclous la ciència-ficció i els viatges en el temps en alguns contes. Representen la fugida com a solució a situacions vitals irresolubles o com una porta oberta a la reflexió personal del lector?
Això ve de la qüestió dels encàrrecs. Concretament és culpa dels punkis de ‘Les Males Herbes’. Però va ser una mica la trobada entre la fam i les ganes de menjar: jo havia tingut, de jove (i ara resta ben oculta entre les boires del passat), una certa afició per la física teòrica. I a més em xiflen les paradoxes espaciotemporals. O sigui que, si ells haguessin demanat una història de robots, per exemple, jo no hauria xalat tant; potser ni ho hagués fet. El conte ‘Jet Lag’, doncs, el dec a ells. És tot un divertimento, al cap i a la fi, igual que abans hi havia hagut contes amb cavallers medievals. M’ho vaig passar pipa.

– Assegures que si no fos per aquests encàrrecs, escriuries poemes. Què et permet la poesia que no ho faci la prosa?

No es tracta tant de què em permet, sinó del fet que, senzillament, és casa meua. És el que sempre he fet. I fins i tot la manera com veig el món, o la vida. Són més aviat instants, que no pas relats. A mi em costa força fer novel·la, i potser no en faig mai cap altra (sobretot si segueixen fent-me créixer les ganes de dur la contrària a aquesta tendència dels editors a pensar que és l’únic gènere), perquè estic més acostumat a fixar-me en detallets. Per això me’n surto amb els contes: has de vigilar coses molt petites en un camp de joc molt acotat. En canvi, en una novel·la pots permetre’t escriure vint pàgines fluixes. En un conte, i en un poema, tot ha de ser perfecte. Si intentessis mantenir aquesta atenció, aquesta vigilància meticulosa, en un conjunt de 400 pàgines, acabaries tarat. Per això hi ha bons novel·listes que són uns prosistes pèssims. És una qüestió de manera de ser: ho veus quan et trobes amb un novel·lista nat, algú com Gonzalo Torné o com Marta Rojals. Ells, senzillament, tenen uns ulls diferents dels meus, veuen el món d’una altra manera.

– Hi ha perspectives de retrobar-nos amb la poesia de Joan Todó?
Sí. Per exemple, ara aviat sortirà en català ‘Rufaga d’un’, de Mark Strand, que l’he traduït jo mateix. No és meu, diràs, però és que cal admetre que tenia la poesia una mica abandonada, per una combinació de qüestions. Al cap i a la fi, ‘El fàstic que us cega’ segueix sent el meu millor llibre (segons la meua humil opinió), i ha estat una mena de llosa: durant molt de temps, res del que fes després semblava a l’alçada. I tampoc em feia gaire goig pertànyer al club de la poesia catalana actual (en realitat m’estranya que algú decent desitgi formar-ne part). Però entre la traducció de Strand (que, bé, traduir poesia és fins a cert punt escriure’n) i alguns xicots que pugen que fan coses que valen la pena, i semblen diferents, el cas és que ara mateix, quan m’ho permeten un parell de temes que m’ocupen el dia, m’he espavilat una mica i escric coses en vers.

Judit Monclús, Surt de casa, (03.03.16)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter