“Androides purs, vergues dins el buit i pixapins crispats”sobre LA VASTITUD a LaLlança (05.02.20)

LaBreu Edicions acaba de publicar el volum La vastitud a la seva col·lecció Cicuta. Es tracta d’un luxe de llibre que suma tres relats escrits per Albert Pijuan (1985), Lucia Pietrielli (1984) i Adrià Pujol (1974), i que mostra al lector el resultat de portar aquests tres virtuosos al Delta de l’Ebre, on han conviscut una setmana al Mas de Bernis. D’allà estant, han escrit una narració lliure, no circumscrita a cap temàtica, però inevitablement inspirada en els horitzons, les solituds i les interferències de la zona. Idèntica aventura també la van viure, anys enrere, Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó (La recerca del flamenc) i Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens (Cremen els cels).

Els relats de La vastitud són un plaer per als sentits. I ho són perquè els tres autors que els han escrit fa anys que apunten talent i despunten originalitat. Albert Pijuan, escriptor, dramaturg, traductor i filòsof, ens té avesats a les històries angoixants de societats decadents que alimenten fugitius. Lucia Pietrielli, poeta, escriptora i traductora, és investigació literària de l’alteritat i mirada fonda cap a la llengua, sobretot cap als verbs veure i viure. Adrià Pujol, el gran amant del llenguatge. De vegades s’hi engata i de vegades l’escanya. És autor d’antinovel·les riu desbordants de meandres i afluents, crítica social, reflexió lingüística, psicologia i parapsicologia de la humanitat.

El poeta Andreu Subirats, al pròleg a La vastitud diu que les nouvelles Un gran pas (Pijuan), Lo riu (Pietrielli) i L’espècie invasora (Pujol), tenen en comú “aquest medi inhòspit, aquest caràcter bàrbar i feréstec i la desconfiança descomunal cap a allò que ve de fora”. Jo hi afegiria els mosquits, presents als tres relats, i sobretot el clima, la calitja, la xafogor, la cortina de baf permanent al Delta: “La calor evaporava els arrossars”, diu el narrador de L’espècie invasora.

El narrador d’Un gran pas mandreja davant paisatges pixelats. Una imatge del vent pentinant l’arrossar des de llevant. Però aquest entorn tan conegut per ell ara no té ni insectes ni ocells; li falla la versemblança. I falla perquè ell és el Primer Habitant de la Lluna i allà no hi ha res. Quan amb la seva companya robòtica i impenetrable (literalment), la Priya, apaguen la finestra-pantalla dels paisatges coneguts, la realitat li cau damunt com una glopada de bilis. L’home exposa amb hilaritat que no sap viure a tres quarts de gravetat, amb la pàtina onírica pertot, amb un disseny imperfecte dels filtres, amb una companya que en comptes de pensar, processa i inventa paraules. Inquiet, es qüestiona el simulacre d’estudi d’aquell Apollo de 1969. Viure un lustre en aquest cosmos desdibuixat ple d’androides i corpotrucades, de nits fosques i fredes, incomoda algú que va acceptar una missió a la Lluna per evitar la presència humana i el caos de la Terra.

Lo riu també està narrat en primera persona. L’Amaya s’enfila al tobogan dels records als arrossars de l’Ebre, terra d’un pare ebri i violent que va amargar la seva vida i la de la seva marea a còpia de maltractaments. Ara hi viu tota sola, en una calma que li sembla de plàstic. Porta el càstig del riu a dins dels ulls. És des del present quan reviu l’estrall del pare, el riu com a mirall, els plors de la mare, el sacrifici, el temps sec que semblava no existir, l’espai massa pla, massa horitzontal, massa mort, la pèrdua de la verticalitat i la bellesa. Ofegada en l’entorn, l’Amaya s’ha tornat impassible com el riu que tot ho presenciava. Ara és la puta del poble, per oblidar tota la resta. Pietrielli subratlla que el mal marca territori i burxa una intensa relació mare-filla que gravita entre l’estatisme i el concert de veus interiors.

A L’espècie invasora la reflexió sobre l’hegemonia de la natura ensenya les calces. la veu que parla és un narrador omniscient que ha caigut a la marmita de la bona prosa. En un delta gegantí amb l’aire i el temps aturats, l’acció se situa al Mas Cramat. La peripècia de Hans, Dèxter i Sílvia, que tenen la missió d’exterminar la plaga de cargol poma dels arrossars sense malmetre l’arròs, és narrada cap enrere, des que marxen d’aquell gran sud, boca i ventre de totes les invasions. El contrast absolut entre els aborígens (en Joan, la Somera, la senyora Hortènsia) i los de la capital genera situacions que superen la comicitat. Pujol enfila un joc brillant: els tres forasters tenen una setmana, una estada en un mas de la zona, per fer experiments. El crec-crec nocturn, una simfonia malaltissa que se’ls fica al cervell, fan multiplicar les imatges maniàtiques dels pobres científics sabotejats. Igual que la quietud mineral, el pacte de silenci que infecta tota relació humana al delta, i que els portarà al deliri còsmic.

Anna Carreras, LaLlança (05.02.20)

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/critica/vastitud-labreu-androides-purs-vergues-buit-pixapins-crispats_466224_102.html

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter