Anna Ballbona, vista i sentida per Manuel Cuyàs a ElPuntAvui (06.03.14)

Ballbona

Com que tot es fa al mateix dia i a la mateixa hora, a partir d’un cert moment del vespre hem de resoldre dilemes. On havia d’anar, dimarts: a la presentació dels actes del Tricentenari del 1714 que es feia a l’ajuntament o al recital poètic de l’Anna Ballbona que s’anunciava al bar Públic? Vaig optar per la Ballbona, companya d’aquest diari que compagina la informació social i política i l’opinió futbolística amb una producció poètica tocada pel surrealisme i la ironia subtil. Quan El Punt Avui tenia la redacció al carrer de les Tàpies de Barcelona, indret urbà que als meus ulls no va oferir mai cap interès, ella sortia a la intempèrie i hi veia primer una sardina que hi navegava i després tot un banc d’aquests mateixos peixos blaus en suspensió aèria. Ens va llegir el poema de les sardines al Públic. Ens en va llegir també d’altres, extrets dels seus llibres La mare que em renyava era un robot, que ja té uns anys, i Conill de gàbia, que acaba de publicar. Les composicions de la Ballbona estan poblades d’animals: als conills i les sardines hem d’afegir formigues, rates, eriçons, “gats espectrals” i “gats escamarlats” i aquell sensacional “escamarlà atònit” que queda al fons d’una cassola. Les cassoles també abunden, i com que la Ballbona ha estructurat el recital com si es tractés d’un menú de migdia li pregunto si la cuina entra en els seus interessos: “Molt poc, cuino malament.” Afegeix: “En Sindreu, periodista de la Garriga com jo, deia que els conills de gàbia fan gust de filferro.” La Ballbona té aquestes sortides. Ella diu que cultiva el “gènere tren”, que vol dir que molts dels seus més petits poemes estan basats en converses que cull al vol mentre es desplaça cada dia de casa a la feina i de la feina a casa. Aquí l’entenc, perquè alguns dels meus articles tenen o tenien el mateix origen, però també penso que ella deu molt a Joan Miró i Perejaume, els nostres poetes dels peus a terra i en contacte amb els animalons que s’hi belluguen.La Masia de la Ballbona. De totes maneres ella, amb aquelles cames de Gary Cooper acabat de baixar del cavall, té de diferent que camina d’una manera que sembla que un fil l’estiri per dalt i la mantingui en lleugera levitació. Deu ser per no ferir la zoologia que pugui trobar pel camí. Observin com sona això: “daus que fan fresa feresta”. Els trens també exerciten la musicalitat.

Encara vaig ser a temps d’arribar al final de l’acte del Tricentenari. Si tota aquella gent hagués passat abans pel recital de la jove poeta, si no amunteguéssim els actes, haurien fet una altra cara i haurien equilibrat passat i futur.

ElPuntAvui (06.03.14)