Anna Gual i les coses que no semblen ser (sinó, tota la resta)NacióDigital (22.02.17)

Anna Gual i les coses que no semblen ser (sinó, tota la resta)

És difícil escriure sobre algú que quan escriu, escriu: «Escric com escric perquè sóc animal abans que persona i persona abans que poeta. I amb el viure, el mateix, però més dolorós i au», presenta l’Anna

La poeta Anna Gual | Eva Domínguez

[“Són i seran”: posem el focus a noms d’homes i dones que sonen i sonaran. Gent valenta, amb empenta, amb talent i imaginació, que defugen la por i construeixen mica en mica, cada dia, històries que en faran parlar.]

L’Anna Gual és entusiasme i poesia a parts iguals assegura en el subtítol del seu lloc web i pendola sempre entre allò que és i allò que sembla ser, però no saps mai què és primer el que és i què  és després el que sembla. Perquè sí: viu a Vilafranca i treballa a Sant Sadurní, de dia, però també és poeta (sempre) i fa recitals, de nit, als vespres, en matinals o a les sobretaules, per tot arreu. I llavors ho és sempre tot alhora: cap de comunicació de l’Institut del Cava i teixidora de paraules que “són forat i fan forat” i despullen la seva consciència com un mirall. Però en llegir-les no sabries dir qui és que queda despullat si ella que les fa brollar com si li implosionessin de dins o qui les llegeix que és com si li espedacessin la roba a estripades.

Nascuda a Vilafranca del Penedès el 1986, té un mirar líquid, un físic delicat, un somriure escapadís i una veu modulada que es palanca des del diafragma i paralitza quan llegeix els seus poemes, perquè surten amb aquella propulsió de les paraules precises, com fuetades. Sense efectismes ni esquemes mètrics que les constrenyin, com fotogrames, que t’impacten amb la velocitat d’un flaix.

Però com és que una es fa poeta? L’Anna li semblava que seria enginyera industrial i es va matricular a la UPC de Barcelona, però després d’un primer curs va veure que allò no feia per ella, amb certa contrarietat, perquè era de família d’enginyers (el seu pare, la seva germana). Canvi de rumb i cap a comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra. En paral·lel, per endreçar idees i llibretes, el 2006 va començar el blog d’internet No caic, em tiro després d’inhabilitar-hi comentaris, vincles, hiperlinks. I allà comença a bolcar-hi idees que li passen pel cap. I un bon dia l’Esther Andorrà, editora de La Breu, hi contacta per veure si de tot allò en pot sortir un poemari.

No ho veu clar, l’Anna, no se’n refia. I com qui escriu un anònim, imprimeix les primeres còpies i les deixa dins la bústia de cal Jordi Llavina, vilafranquí com ella a qui no coneix, però de qui sap que viu al mateix carrer que els seus avis. I en Llavina se’n meravella: endavant, Anna, endavant. I l’Anna publica Implosions (La Breu, 2008), un despertar amb revelacions: “Porto 20 anys en coma. Vosaltres, una vida”. I volta i escriu. Viu a Tànger on fa un any de pràctiques i embolica projectes amb persones que després li seran coetànies, com en Josep Lambies, i escriu, i publica, i torna a voltar i viu allí, aquí, allà.

Anna Gual. Foto: Eva Domínguez
El 2011 pren part d’una trobada organitzada pel lector català a Croàcia sobre joves poetes catalans. I allí coneix el seu company, l’escriptor, poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda, mallorquí de Caimari, de la Mallorca més tramuntanal, i viuen amb passió i amb distància anys de creixement i formació, fins a establir un moll a Vilafranca en un pis espaiós, ple de llum, ple de llibres i paraules que suren en l’ambient, en l’ordre impol·lut i sever del Jaume i el desordre creatiu de l’Anna, “no m’agrada escriure entre rutines”, i en surten nous llibres i noves publicacions, fins avui. I ha de ser curiós viure en una casa on a estones la veu del Jaume va fent parlar en català Walt Whitman per traduir Fulles d’herba (traducció distingida amb el Premi Crítica Serra d’Or) i altres estones suren versos, mentre la vida quotidiana es va fent, es cuina, es va amunt i avall i es viu com en qualsevol altra casa, però sempre entre tantes lletres, que s’inspiren i s’expiren, allò que “D’oxigen els textos en van plens” (Molsa, AdiA Edicions, 2016).

Els savis són visionaris i les paraules de Sam Abrams ja funcionaven com un advertiment sobre la poesia que avui ens ocupa: “la contenció d’un discurs tens en versos més aviat despullats i retallats i el desbordament vital i passional. La contenció racional i intel·lectual i el desbordament sensorial i metafísic. La contenció de la implosió i el desbordament de l’extralimitació”.

L’Anna Gual és a l’Ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013) i a l’Ag 47 de Símbol 47 del seu tercer poemari (que no es pot parar de llegir: “Reconstrueix el que es trenca / fes néixer el que demana ser”), un fil de plata que s’estira, es doblega, és altament conductor i és sempre brillant. Un Ag 47 que conté les seves inicials i, alhora, sintetitza el símbol de la taula periòdica de l’argent, una metàfora, un doble sentit, una picada d’ullet. Amb l’Anna sempre tens la sensació que pica l’ullet. Perquè mentre obrim poemaris a l’atzar dels llibres que hem escampat damunt la taula de marbre d’El Coro, al cor de Vilafranca, i ella pren un te i jo un cafè, parlem d’això d’escriure, de viure, d’engendrar, de construir, d’alliberar-te, de conduir. I que expiatori pot ser conduir: aquell tros de paisatge esgarrapat entre vinyes i cellers que ella fa cada dia per anar a treballar, per carreteres secundàries, quin regal aquell petit viatge.

Perquè la terra és la terra i l’Anna vol viure-hi arrelada encara que tingui aquesta capacitat a vegades de viure com la molsa, a qualsevol superfície, a l’ intempèrie: “Jo sóc la que s’enganxa. La que s’arrapa. La que creix al marjal.”  que escriu a Molsa, Premi Bernat Vidal i Tomàs.  O com un tubercle, que pot renéixer, que és alhora arrel, cos i cap. Tubercle (Editorial 3 i 4, 2016) és precisament el seu últim poemari, que ha rebut el Premi Senyoriu Ausiàs March. Aquests dos llibres són part de la trilogia Arrel Trinitat que es clourà amb Altres semidéus.

Però podeu llegir l’Anna per posar-vos d’acord amb la vida i entomar el seu cant (“Suïcidar-se és menys suïcidar-se que viure”) que al final els poetes escriuen perquè viure i escriure és indestriable i amb l’Anna tot és una cursa contra el temps, no sigui que s’escapi sense provar de retenir-lo. I, per si no ho semblava, tot és un cicle vital que comença ben arrelada a la seva terra del Penedès, que estima perquè dóna fruits com el vi, com el cava, com el Celleret de la seva família que fa vins d’estar per casa amb aquest testimoni que les coses essencials es lleguen, i ramifica en forma de poemes que viuen entre aquest paisatge, Mallorca, i un món sencer per sempre voler tornar a casa.

Anna Gual. Foto: Eva Domínguez

Laura Pinyol, Nació Digital (22.02.17)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter