ARRELS D’AIRE a Revista Bona Pau (juny 2021)

Arrels d’aire

Fa poc el poeta Ricard Martínez Pinyol, nat a Tortosa l’any 1959 va presentar al Casal Pere Capellà d’Algaida Arrels d’aire, un llibre de poemes publicat per LaBreu amb pròleg de Joan Todó i que recull la seva obra poètica.  L’autor del llibre viu a Algaida des del 1991 on està molt integrat i és molt estimat. Per comprendre la seva poesia, per assaborir-la de bon de veres no s’ha de deixar passar per alt que al costat del seu amor a les lletres ha conrat una gran estimació al gravat i a  l’estampació, fundant un propi taller que es deia Torculari.  Quan encetam el seu llibre tot d’una captam que cada paraula ha estat mesurada talment com si usàs un pinzell o restauràs una  inscripció a una fusta preuada. Hi ha un tel de delicadesa que cobreix tot el poemari fruit de la seva finíssima sensibilitat. En els poemes de Ricard Martínez Pinyol hi batega  de forma colpidora la natura. En primer lloc la natura de les terres de l’Ebre amb el riu que arriba a la desembocadura ja cansat per foner-se amb la mar tremolosa. El poeta de jove va solcar aquest riu d’aigües sempre noves i de ribes sovint inquietes, va fer les curses nedant i va tocar de prop les seves correnties on l’aire que topava amb el rostre i les arrels dels troncs arreplegats eren tot u. A poc a poc va comprendre la unitat dels contraris, aquell bessó del pensament que ajunta els elements que a un primer cop d’ull semblen irreconciliables i que al capdavall no ho són.  Així pot dir-nos: “Des del cor de la fosca/ sense alè ni semblança, per les gotes del riu/ aigua avall i descalça/ en fils de vent s’atansa”… i pot cavil·lar sobre els paranys que la vida ens promet  si no ens allunyam de la comunió amb animals i plantes “Ajupit al canyar que el riu voreja…”. No és sols aquest riu bellugadís el que ha amarat la seva poesia, també els dolços sementers algaidins, a vegades eixuts i sincers tan bellament cantats: “La remor del vent als pins. L’ombra rodona dels garrofers. Les ossudes branques de la figuera quieta. La marjada de paret seca. La mà que poda, la mà que cull, la mà que sembra. Pedra sobre pedra la casa dels anys. Sentors de gessamins, frèsies, menta i alfàbrega, i allà baix la mar constant, la mar fragorosa” .  També queda meravellat per la nit: “Et fascina el fulgor de l’univers/ amb els seus ulls defallents i mercúrics/ brillant enmig de la foscor i l’obert.// La nit és un recés, la branca blanca,/ un mapa negre amb dibuixos de plata.// El silenci de seda que la nit va teixint/ només l’esfilagarsa la claror a trenc d’alba”. Deixa molt d’espai per la memòria i per introduir el dir tortosí amb l’article “los” i ho comparteix així: “Rememororo la sènia/ d’un hort abandonat, les fulles d’unes moreres,/ los ulls color de riu/ d’una xiqueta…” I més endavant alterna els poemes en prosa amb altres de molts breus de tall oriental. El poeta defuig de tot orgull i recerca un cant humil capaç d’escoltar els altres batecs, és així com el riu que semblava defora, allunyat per planúries inabastables, s’endinsa en l’interior del seu cor: “També dins el cor/ corre un riu silent/ que no té fi” . El recull, a part de recuperar obres anteriors, n’inclou una de nova amb aquest esplèndid títol de vivíssima actualitat,  Érem tan fràgils, amb mots tan contundents com aquests: “Dues riberes. Dues sagetes. Dues mars. I entre un extrem i l’altre: el riu, la solitud, els miratges…” Un gran poeta, molt a prop de nosaltres.

Screenshot

Lluís Servera Sitjar, Revista Bona Pau de Montuïri (juny 2021)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter