“Arrels i grapes”, un article de Jordi Llavina que fa justícia a «L’enunciat» de Josep-Ramon Bach [diari El Punt Avui]

 

La reivindicació de la llibertat i de la bellesa, de la passió, de la senzillesa; una certa transgressió; l’exercici de la intuïció… aquests són alguns dels elements distintius de la poesia de Josep-Ramon Bach, el creador de Kosambi, el narrador africà; el poeta que ha assajat tantes versions de l’esperit líric africà o xinès…

L’enunciat és un llibre de 666 aforismes, principalment sobre el fenomen creatiu (el fet poètic). Que ningú no s’espanti, però, pel nombre de peces triades: aquí no hi ha gota de satanisme, i, en canvi, sí que s’hi pot trobar un recurs que més aviat escasseja en la poesia catalana contemporània: la ironia. “Hi ha poetes que semblen talment mocaderes, perquè emboteixen totes les paraules que troben com si fessin botifarra de lletres”. La ironia, ben mirat, ja campa pel primer aforisme del llibre, en què es fa referència a Brossa, que un dia va dir de l’autor: “Toca molt bé el piano. Llàstima, però, que només ho faci amb un sol dit!” Als amants de les flors (líriques) de Bach, aquest llibre, sens dubte, els confortarà i, encara més, els alleujarà. Sovint als poetes se’ls demana que componguin la seva pròpia poètica. Per mi no deixa de ser un error: un poeta hauria d’escriure versos, no paràfrasis sobre els versos que ha escrit o sobre els versos que ambiciona escriure. Però la cosa va així: se’ls exigeix que formulin la seva poètica personal. Llavors aquest llibret serveix molt bé a aquesta comesa. Perquè el tema per excel·lència és, com he apuntat, l’experiència del fenomen poètic. El poema, segons el sabadellenc, és “premonició d’un miracle” o “presagi que no es vol corporificar”.

Aquesta és una obra molt atapeïda d’idees i d’imatges, certament. N’hi ha de prescindibles o ocioses, però també n’hi ha moltes que mereixen figurar en una antologia dels millors aforismes sobre la qüestió: “Les arrels del poema, com la grapa de les plantes enfiladisses, creixen aferrant-se al tronc de l’impossible”. D’altra banda, “el poema és un mirall que reflecteix fins i tot les imatges invisibles”. Aquest altre pot semblar una mica més previsible, o més efectista, tot i que no deixa de ser ben suggeridor: “La poesia és un paquebot que porta notícies d’enlloc i sentiments d’arreu”. La poesia tempta el silenci, com “un llebrer que n’escodrinya els cataus”. Però potser la millor definició de poema, o almenys la que a mi m’ha semblat més fonda i memorable, és la de l’aforisme 47: “Un bon poema és com una petjada en el fang que el temps ha de convertir en pedra”.

El d’escriure és un ofici de solitud, i Bach ens ho recorda una vegada i una altra. L’obsessió formal, la pruïja de trobar les paraules justes –ell és un poeta que no en malgasta, més aviat al contrari–… Salvat-Papasseit (amb una paràfrasi del seu cal·ligrama dedicat a les formigues), Ionesco, Eliot, Wilde, Borges… són alguns dels convidats al banquet. Irònic, i fins de vegades càustic, el poeta parla –sense noms– d’altres poetes, de claudicacions i exhibicions grotesques.

Jo recomano que es llegeixi ordenadament, del primer aforisme al 666. Hi ha molta saviesa dissolta en aquestes brevíssimes peces –una saviesa que no es correspon amb l’academicisme, com l’analfabetisme tampoc no implica necessàriament ignorància–. El filòsof alemany Rudolf Carnap va deixar escrit que “els metafísics no són més que músics sense aptituds musicals”. I Bach: “Moltes vegades, en l’anomenadapoesia metafísica s’hi amaga una manca de talent”. Quina fina ironia: “Gelós d’Edgar Allan Poe, un poeta de segona fila es va fer tenyir de negre el canari de casa”

Categoria: Alabatre, Col·leccions, Diaris, Premsa, Rotatori  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter