crònica del Club de lectura ELS DOS REMORDIMENTS DE CLAUDE MONET de Michel Bernard a l’Ateneu de Sant Just Desvern (03.10.20)

Els dos remordiments de Claude Monet de Michel Bernard 

 

Hi ha hagut dues constants, en la primera ronda de valoracions d’aquest llibre que inaugurava la tardor: que t’obligava a buscar informacions constantment, a Google (“fotos de quadres, sobretot!”) i, de la lectura, en sorties molt més instruït perquè es convertia en un curs d’art; i, a més, que es tracta d’una novel·la plaent de llegir, perquè l’autor té una forma de narrar exquisida, molt sensorial, “que et permet entrar al món de Monet com si ell hi hagués viscut: et transmet el seu entorn físic, però també el moral. Demostra una gran capacitat d’observació”. En definitiva, un llibre que t’obre el cap en molts sentits i que, en definitiva, fa bé de llegir i, dit ràpid, “és bonic d’entrar-hi i gronxar-s’hi”. A alguns lectors, però, els sembla que el millor de tot és l’entrada, la primera part que, de Monet, encara no en sabem res: el pare que va a recuperar el cadàver del seu fill a les trinxeres dels camps de batalla de la guerra franco-prussiana. Certament, la manera amb què Bernard descriu l’angoixa de l’home i com fa entrar al lector en la desolació absoluta marca molt la lectura posterior i deixa ben evident quin és (o serà) el primer del remordiments del genial pintor. Algun dels presents considera que just després, la segona part, el deambular del pintor per Anglaterra i Holanda, mentre no troba qui li compri els quadres i mal viu gràcies als diners de l’esposa i musa, Camille, és més tediosa i que el llibre no torna a despuntar fins més endavant, quan ja reinstal·lat a París es converetxi en glòria nacional de França. Però no tothom hi està d’acord: “els capítols del seu aprenentatge serveixen per que quedi ben clar com, per Monet, pintar era un procés material, evidentment, però també tenia alguna cosa d’espiritual. Si els seus quadres encara ens commouen avui és perquè tenen ànima i l’autor ho sap transmetre, és magnífic”. Certament, després de les explicacions de Bernard, un no pot tornar a mirar Le déjeuner sur l’herbe amb els mateixos ulls càndids, ni tampoc qualsevol dels quadres on apareix Camille, de vegades obligada a repetir una postura per complaure el pintor, que havia trobat la llum exacta en un gest, una mirada, un moment que fugia…

Els inicis de l’impressionisme i l’obsessió de Monet per la llum queden més que ben exposats, així com la seva relació amb Manet, Sisley, Renoir i com la fama que ell va adquirir a partir de cert moment, mai no se la va creure: “el millor del llibre és que, fent una biografia, se centra en aspectes molt concrets i defuig una cronologia exacta, dates o moments vitals no improtants per la creació, que allunyarien el lector de la ficció”, subratlla un dels presents. Bernard té clar on vol anar: “a explicar que Monet pintava des de l’estómac, com diu la ressenya que en fa l’Ignasi Aragay a l’Ara“, assenyala un dels lectors, que també destaca la lectura que en fa l’Anna Ballbona al mateix diari, on subratlla “la mirada eternament insatisfeta  de pintor que busca l’impossible”. No és gratuïta, per tant, la comparació que sorgeix, en algun moment de la conversa, entre aquest llibre i el film de Víctor Erice, El sol del membrillo, ni probablement la comparació entre dos pintors com Monet i Antonio López, malgrat totes les distàncies. Però l’obsessió de l’un i l’altre es fa pal·lesa, especialment, en el cas del francès, en la dèria de pintar els grans plafons dels Nenúfars, que ocuparà tota la part final de la seva vida i enfarà un munt de sèries i proves i s’hi dedicarà tant a fons que fins farà construir-se un hangar només per a aquest propòsit i, a més, compromet al govern de França a comprar-los-hi. “Del nacionalisme que, subtilment (o no tant, diu algú altre), Bernard critica, sent com és un alt funcionari de l’estat, també caldria parlar-ne”, demana un dels membres del club. I és clar que, a més de les converses “on un voldria haver-se colat” entre Monet i el president (i amic) Clemenceau, la novel·la s’esplaia entre dues guerres on la soflama nacionalista és molt evident, “com l’autor deixa clar quan Monet es lamenta de com de lleig ha quedat el nou mapa de França, a l’haver perdut Alsàcia i Lorena, i li semla que l’hagin mossegat”, recorda algú; “o quan anima al fill a que s’allisti, encara que després se’n penedeixi”, apunta algú altre. “I quan encapçala la recol·lecta perquè cert quadre de Manet, l’Olympia, no sigui adquirit per americans!”, sentencia un tercer.

Però tornem a la pintura, perquè parlar dels Nenúfars va fer evoccar a algú l’exposició/obra de teatre/experiència que la primavera passada va dedicar-hi la sala Ideal de Barcelona, en què, segons alguns dels presents que hi van anar, et submergies literalment en les pintures, just el que el llibre aconsegueix en més d’un passatge, cosa que obliga al lector a bé a buscar i tirar pàgines endarrere cap a alguna de les reproduccions que inclou l’edició catalana, o a recórrer al sr. Google, com s’ha apuntat al principi. “Els moments de plenitud de MOnet pintant o buscant la llum exacta són tan esplèndids com el concert de Ravel enmig d’un casalot convertit en hospital de campanya a Els boscos de Ravel”, diu un dels presents, que comprova que aquella escena del piano també és ben recordada per altres lectors de l’anterior novel·la de Bernard. “És que realment l’autor ateny cotes de lirisme impressionants, inoblidables”.

Deixem per al final la discussió sobre quin és el segon remordiment a què remet el títol: “El primer és ben clar, la mort de Bazille al front i la seva no participació a la guerra, cosa que arrossega tota la vida”. L’acord en aquest punt és unànime. L’altre té més teories: des de la mort de Camille i la vida no plena amb la segona esposa, fins al fet d’arrossegar el fill a la guerra o una altra de més metafòrica que seria la impossibilitat de captar la llum exacta, mai i en cap circumstància, perquè sempre fuig. Després de debatre-ho i de mesclar teories, arribem a una resposta de consens: “el remordiment ha de ser, més que la mort de Camille, la sensació que ella sempre va cuidar-lo en moments durs i que ell, obsessionat amb la pintura, no va cuidar-la prou… i se li va morir massa jove, sense arribar a conéixer la gran fama i notorietat (a més de riquesa!) que arriba a adquirir, només el començament”. És, potser, el no poder compartir el triomf amb la musa que, comqueda clar en molts moments de la novel·la, també era la seva principal i primera crítica artística. Sigui el que sigui, tanquem la sessió llegint alguns fragments en veu alta, per gaudir del so d’unes paraules que han plagut molt als poquets que han pogut acudir a la sessió –celebrada amb les distàncies correctes i mascaretes posades, és clar (tot i que, ens consta, també a d’altres membres del club no presents):

 
“El seu art també hi floria, en aquell raconet de l’Île-de-France. Sentia l’emoció d’aquells camps antics i pròspers, el caràcter provincial de la vila que l’expansió de la indústria i l’arribada d’una població nova començava a modificar. Aquí, la vida rural i el paisatge que li és propi, amenaçats pel creixement dels afores de París, complementaven la bellesa del seu equilibri secular amb la gràcia adolorida de tot el que està condemnat a morir. Calia pintar-ho, tot allò. Ara.”
Club de lectura de Sant Just desvern, amb la col·laboració de Cal Llibreter ( octubre 2020)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter