de lectures de La Zona de Dovlàtov ( David Marín, ElPunt Avui 31.10.14)

Vodka

Serguei Dovlàtov va ser periodista, alcohòlic, jueu, descregut, traficant, promiscu, dissident irreverent i vigilant d’un camp de presoners de la Rússia soviètica. És el còctel perfecte per conèixer a fons l’ànima humana i poder-la explicar en uns relats breus com dards afilats i d’una ironia tan negra com divertida i lúcida. Quan ho llegeixes no pots parar de somriure horroritzat, i sents la compassió profunda que amaga la burla d’un sistema tan absurd: per servir el règim amb total lleialtat i sentit del deure calia estar bastant sonat. A La zona, Dovlàtov descriu la seva experiència com a vigilant de presos comuns i una de les conclusions que en treu és que els carcellers no es distingien gaire dels presoners. Tan irracional resultava el món de dins com el de fora. Tots estaven una mica faltats.

Un altre escriptor, Vladímir Bukovski, va relatar com als dissidents polítics de l’etapa soviètica els tancaven en psiquiàtrics i els tractaven com a malalts mentals. Era d’una lògica simple i absurda: com que no podia ser que algú amb el cap ben moblat dubtés de les bondats del règim, qui ho feia era un malalt, tenia una obsessió, somiava disbarats i perseguia quimeres i derives impossibles. Els sona, això? Bukovski va registrar fins a 350 presos polítics que van rebre electroxocs i altres tractaments per guarir-los de pensar diferent. Franco també. El dictador espanyol va tancar presoners republicans en hospitals psiquiàtrics de Sevilla i València.

Amb tots aquests precedents, encara no entenc que cap demòcrata espanyol no posi el crit al cel davant del constant i perillós ús del llenguatge que la premsa i la política espanyola fan servir respecte de la voluntat política de molts catalans de viure en un estat independent. Dia sí dia també se l’anomena “deriva irracional”, “obsessió malaltissa”, “bogeria nacionalista” o “basta manipulació dels sentiments”. Tractar els dissidents com a bojos o menors d’edat és un tic fúnebre que estalvia als unionistes haver de debatre d’igual a igual amb una opció, la de la independència, que pot ser tan respectable, adulta i racional com la seva contrària. Inflats de suposada lleialtat i sentit del deure, es converteixen en realitat en fúnebres carcellers que no es distingeixen gaire de la irracionalitat que ells creuen veure a l’altre costat de la tanca. Calen glops de tolerància i lucidesa en redaccions i gabinets de partit. Cambrer: una mica de vodka, sisplau.

David Marín ElPuntAvui (31.10.14)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter